Una cosa que sempre m’ha sorprès de la condició humana és la seva ambivalència en relació amb el seu entorn. D’una banda, una tendència molt urgent i generalitzada durant molt de temps al distanciament: els éssers humans com a criatures que són diferents de la resta d’animals (o, més aviat, com a criatures no-animals); una espècie beneïda amb el favor diví, privilegiada per sobre de totes les altres i, per tant, al capdamunt de la cúspide vital. D’una altra banda, la reivindicació natural per justificar un determinat ordre de les coses i fomentar l’exclusió i l’abjecció: l’orientació heterosexual com a condició natural i no com a norma, o la família, l’Església, l’Estat i un llarg ètcetera com a institucions naturals sobre les quals se sustenta la vida humana.
En aquest joc a dues bandes sempre es tria, per descomptat, allò que més convé en cada moment. Que els éssers humans tenim un llenguatge complex i som criatures que parlem? És que estem per sobre del nostre ecosistema (aquest mateix ecosistema seria fins i tot un llast que amb prou feines val la pena que existeixi en tant que ens nodrim dels seus recursos). Que algú desafia l’heterosexualitat a través de qualsevol dissidència en la seva orientació? Atemptat contra-natura.
És important notar aquesta dualitat en relació amb el món en el qual vivim (i/o que ens envolta) si volem mantenir encès el radar que ens permeti detectar de forma ràpida i pristina les bestieses que hi ha al darrere de discursos com el de les “unions naturals de convivència”. Potser cal pensar que això de les “unions” es podria haver adjectivat com a ‘habituals’ o ‘freqüents’ per minimitzar la ficada de pota, reduint la qüestió a una simple representació estadística [2]. Però no, no es va dir unions habituals/freqüents, sinó naturals. I no es va dir així de manera accidental. De fet, allò subjacent en aquesta cosmovisió del que és natural és quelcom molt elemental: si s’assumeix que aquestes unions de convivència són naturals, l’ésser humà hi tendeix. Podríem dir, en la línia de la recargolada i falsejada justificació natural, que la nostra forma de comportar-nos per defecte, la nostra programació de sèrie, fins i tot la nostra predisposició i configuració genètica ens porten a organitzar-nos segons aquestes bases naturals. Si això és així, tot allò que surti d’aquestes “unions naturals de convivència” passa a ser, directament, una mica aberrant; quelcom que desafia la nostra pròpia naturalesa i, per tant, la nostra pròpia raó de ser. Ja no parlem de desafiar una norma socialment i culturalment constituïda, que guanya inèrcia pel pes de la tradició i les estructures que permeten que aquesta norma es mantingui en el temps. Tampoc fem referència a res que hagi pres força pel seu ús continuat, de vegades coercitiu i de vegades seductor. Parlem d’una cosa que no tindria cap punt de contingència: pura necessitat, no podria haver estat de cap altra manera.
Tot aquest argumentari, però, s’enfronta a problemes diversos.
En primer lloc, i això se sol passar per alt massa sovint, les dicotomies natural/cultural o natural/artificial són molt controvertides. No es tracta, com se sol dir, d’afirmar que en l’ésser humà no hi ha naturalesa i que tot és cultural sinó, simplement, d’advertir que la distinció no només no és útil o funcional, sinó que no té cap sentit. L’ésser humà és un animal que ha desenvolupat un llenguatge complex i, de manera derivada, un ús intensiu de la tecnologia que l’ha portat, entre altres coses, a la creació de la indústria, per exemple. Què té de natural o artificial tot això? No semblen termes útils sobre els quals discórrer.
En segon lloc, sembla que l’únic sentit d’operar sota aquestes dicotomies ha estat el de, tal com ja s’ha assenyalat, notar certes jerarquies sobre les quals sublimar i distingir la condició humana. I, fins a cert punt, és innegable que l’ésser humà té certes particularitats com a animal. El que no es pot deduir és que la resta de criatures vives siguin o hagin de ser poc més que un magatzem de recursos per a nosaltres.
Finalment, i encara que per la raó que fos ens consideréssim realment amb dret a governar sobre totes les criatures i recursos, continuaria essent absurd traslladar els nostres conceptes més enllà de nosaltres mateixos. Encara més, seria absurd acostar les nostres categories a allò atemporal; pensar que sempre van ser i seran vàlides. Simplement, això no és així. No sempre hi ha hagut Estats, no sempre hi ha hagut municipis, no sempre hi ha hagut barris. Però encara no hem cantat bingo: no sempre hi ha hagut famílies! Perquè sí, amics i amigues, el concepte de ‘família’ també es construeix, no n’hi ha prou amb el vincle de parentiu biològic.
No obstant això, s’haurà d’admetre alguna cosa: si les “unions naturals de convivència” fossin un concepte vàlid i fessin referència a allò que esmentava el portaveu de Vox a l’Ajuntament de València… Potser allò natural ja no tindria cap mena d’interès.
[1] https://x.com/europapress/status/1806964507740086379.
[2] En tot cas, les estadístiques les carrega el diable; no parteixen de zero i, sovint, simplement expressen els biaixos de qui fa les preguntes i els prejudicis ja operatius a la societat.
Catalunya Plural, 2024 
