Un bon dia em va telefonar en Jaume Reixach i em va dir que me n’anés amb ell al Diari de Barcelona. “Farem periodisme d’investigació del bo”, va venir a ser el seu missatge. Barrejat amb un “li podrem fotre canya al Pujol”, que no és textual però que podria ser-ho. Vivíem temps on el president nacionalista conservador de la Generalitat era intocable. La majoria de mitjans de comunicació li tenien una por reverencial, li devien favors o vivien dels diners que els passava des de l’administració pública.
Jo vivia còmodament instal·lat a Ràdio 4, on feia de productor dels programes del matí. Els presentadors d’aquells programes ja no són entre nosaltres. Vaig treballar amb Joan Lluch, Joan Barril i Josep Maria Bachs. Aquest diumenge 7 de juliol, Enric Sopena s’ha sumat als meus companys de feina que ja han marxat.
Després d’escriure el llibre “Banca Catalana, más que un banco, más que una crisis” a contracorrent del periodisme poruc que es feia a Catalunya en aquells anys, tornar al món de la denúncia de les corrupcions i trampes del nacionalisme conservador em feia una mica de mandra. Però “la cabra tira al monte” i vaig anar al carrer Tamarit, on hi havia la seu del Diari de Barcelona. En aquella època el dirigia Josep Pernau i un temps després va arribar Enric Sopena.
Coincidia amb Sopena en la idea que el periodisme ha de servir per fer societats més justes. I també coincidíem en què eren les forces polítiques progressistes les que les havien de fer realitat. Coincidíem també en la nostra aversió al nacionalisme. I divergíem en la forma de vestir. Ell, sempre amb camisa i corbata i jo amb la típica pinta de ‘progre’ de l’època.
Ens va donar carta oberta perquè féssim les dolenteries periodístiques que volguéssim i sempre ens va cobrir l’esquena. Recordo una investigació que no va donar els fruits que esperàvem. Ens vam columpiar una mica i vam estirar una mica més el braç que la màniga a l’hora de titular. Ens mereixíem una bona bronca però Sopena va fer veure que no havia passat res. Em direu que això no és bon periodisme. Teniu raó, però ho vam agrair. I vam intentar no tornar a fotre la pota un altre cop.
Eren divertidíssimes les seves discussions amb Francisco Marhuenda a les tertúlies que organitzava Ramon Miravitllas a Com Ràdio. Aleshores, Sopena intervenia des de Madrid i Marhuenda venia a l’estudi de Travessera de les Corts. Les nits que els teníem a tot dos no calia preparar grans guions perquè la tertúlia funcionava sola. L’última vegada que el vaig veure, quan l’Alzheimer ja ens l’estava robant, li va tornar la brillantor als ulls quan li vaig parlar de l’actual director de La Razón.
Fer periodisme amb ell era divertit. L’acusaven de sectari pro-socialista. Encara ho fan els que no s’estan a Twitter d’insultar-lo encara avui. Érem de la mateixa secta. Tranquil, Enric! Durant molts anys ens han dit de tot. No vindrà d’aquí ara. Que nos quiten lo bailao y lo que la hemos liao. Una abraçada, dire!
Catalunya Plural, 2024 
