Començant pel més senzill: tant el PSC com els Comuns, que sumen un total de 48 diputats dels 65 diputats necessaris. És inimaginable que Junts per Catalunya, Aliança per Catalunya, VOX, i possiblement la CUP donin el vot favorable a Salvador Illa. Curiosament, un dels principals enemics d’enemics del PSC és Junts per Catalunya, el partit que, ideològicament — si deixem de banda la gran bola de neu del procés —, més s’hi assembla. Més de dretes, sí. Però amb importants punts en comú que es manifesten en projectes simbòlics com podrien ser l’ampliació de l’aeroport o el Hard Rock.
Junts per Catalunya té un interès doble en la repetició electoral, i, per tant, en el fracàs de Salvador Illa. El primer: que ERC s’acabi d’enfonsar per a tornar-los a situar en la posició de subordinació, ja que aquesta és, de fet, l’única relació acceptable amb els republicans des del seu punt de vista. El segon: esperar una pujada d’escons pròpia que, per la gràcia de déu (i per una certa recuperació de la CUP) doni a l’independentisme una nova majoria absoluta que permetria a Junts per Catalunya tornar a Palau.
Per tant, només hi ha dos actors que puguin decantar la balança: el PP i ERC. Problema: el PP i el PSOE són, formalment, partits antagonistes. A priori no se’ls espera, perquè un pacte entre els dos els debilita als dos. I més important: de votar tant el PP i els Comuns a favor de la investidura d’Illa tampoc sumarien els vots necessaris.
Descartat el PP i la resta de partits només queda ERC. Però quina ERC? La pregunta, en aquestes alçades, es torna gairebé filosòfica: qui representa, ara mateix, la voluntat del partit? Perquè es tracta d’una ERC en desbandada, afligida per l’esgotament electoral, dividida internament entre seguidors de Junqueras i de Rovira, avergonyida per les brutes maniobres de desprestigi arran del descobriment dels lamentables cartells contra Ernest Maragall, i acomplexada per la mirada inquisidora de Junts.
És digne de ser estudiat com ERC, el partit més important de la història de Catalunya, actua sovint amb el nivell organitzatiu d’un grup infantil d’esports de lleure. En aquests moments, la decisió “racional” d’ERC en termes de partit seria evitar a tot preu anar a unes noves eleccions i deixar-se un altre grapat de diputats pel camí. Contra intuïtivament, però, aquesta decisió no s’està prenent sota la lògica de partit, sinó sota la lògica de les faccions internes. És a dir: no es tracta de què és el millor per partit, sinó com la facció Rovira s’imposa a la facció Junqueras, i viceversa. Aquesta era, com a mínim, la situació fins a la setmana passada. Ara bé, els canvis respecte del cas Maragall semblen embrutar més als afins de Rovira que no pas als de Junqueras, i això pot facilitar que el sector Rovira, amb por que els hi esclati a la cara, decideixin treure’s del damunt la lluita per la investidura.
Arribats a aquest punt, hi ha un altre factor de dificultat i és que en cas de fer-ho, haurien de tenir una justificació sòlida que serveixi alhora d’excusa. Tot i que ERC i el PSC tenen terreny de sobres per trobar-se, els ecos de l’article 155 encara sobrevola en la memòria dels republicans. Aquesta justificació-excusa té un nom: finançament singular. I un problema: no passarà. Catalunya no obtindrà en aquesta legislatura la capacitat de gestionar la totalitat dels impostos. El cost per Pedro Sánchez seria massa elevat. Es tracta, llavors, d’aconseguir quelcom que s’assembli al finançament singular sense que ho sigui, i que tant una facció com l’altra no consideri que una, o l’altra, obté un benefici propi que perjudiqui el seu rival.
Si costa d’entendre, és normal. Ni ells mateixos — ni ERC mateixa —, saben què volen en aquests moments. ERC viu en un laberint, i no té pinta que hi surti en una temporada llarga.
Catalunya Plural, 2024 
