Ara mateix em trobo en una situació excepcional a l’hora d’escriure les Barcelones, i no parlo del seu canvi de periodicitat. Per desgràcia, aquests dies he de romandre a la ciutat a causa d’un assumpte que m’impedeix sortir a passejar per a reconèixer el territori, a més de no poder consultar el meu arxiu fotogràfic, ja que el tinc a un altre indret. Bé, per aquest motiu avui jugarem amb la geografia del Turó de la Peira i els seus límits, bona prova del nul interès per a interpretar aquest entorn i millorar-lo.
Tot això sorgeix perquè a la darrera entrega ens quedàrem pels jardins de Tiberio Ávila, el pobre amb el seu nom deslluït o més líric si voleu per la caiguda de les lletres de la seva placa, víctimes d’aquesta recent epidèmia. Un cop ho deixem enrere accedim al barri del Turó de la Peira pel carrer de la Vall d’Ordesa, amb oca Història i crec escassa afició general a recorre‘l, com si així es reconegués la seva raresa, continuació del carrer de Cadí i passarel·la envers Horta previ pas per la inevitable Fabra i Puig.
Abans d’arribar a aquest ingrés hortenc caminem per un fals congost força surrealista, a més d’incongruent. Cap amunt, potser la clau de tot aquest enrenou, tenim el parc del Turó de la Peira, mentre uns blocs una mica tutti colori ens veten vista cap a l’autopista de Fabra i Puig, omnipresent al recorregut. Aquests edificis de la Vall d’Ordesa, com el de verda façana que engloba els números del 25 al 29, són de la fi dels anys cinquanta i és lícit preguntar-se si anticipaven el futur Brutalisme o si eren un apanyo sense més en aquest enclavament aïllat i ple de ceguesa per a la resta dels ciutadans.
El mateix devia ocórrer a l’altra banda del parc amb el tram conclusiu del carrer de Sant Iscle envers Can Peguera. Confesso la meva predilecció per aquests metres, capaços de generar perspectives al·lucinants de les simplicitats d’aquests immobles que encara ostenten, el que és pobre, certa estètica de l’arquitectura espanyola dels anys quaranta. Aquest panorama cap a l’únic polígon supervivent és com un embut, tan sols destapat per un petit parèntesi a la banda mar, més enfocada envers una altra frontera: Pi i Molist.
Aquest sector de Sant Iscle té molts trucs. Un d’ells és el passatge del Nil, més arreglat als darrers temps i vestigi del torrent que després, a Sant Andreu, s’anomenarà de Parellada després de patir diversos batejos en funció de les fites del seu itinerari.
Aquesta travessia és un món ocult dins d’un altre sense gairebé visitants i nul·les llums mediàtiques, excepte quan és útil per a exemplarismes des de la Crònica Negra. El túnel a l’aire lliure de Sant Iscle no té cap connotació lúgubre, sobretot perquè quan acaba s’inicia Can Peguera.
He escrit més d’una vegada sobre aquest polígon, dedicat durant la Segona República a Francisco Giner de los Ríos i fonamental com a resum de la febre constructora a Barcelona durant els anys vint del segle passat, un decenni prodigiós en aquest sentit malgrat no gaudir de gaire fama a l’imaginari col·lectiu, tampoc a les llistes bibliogràfics.
Allò interessant aquí radica a la unió de Can Peguera i el parc del Turó de la Peira. El barri, dels pocs amb una autenticitat producte de la seva morfologia i les casetes de planta, és de 1929 i aquesta fantàstica extensió de verd es feu pública el 1936. Hi ha set anys entre ambdues i gairebé podrien ser una base per a un altre tipus d’urbanització.
Si s’haguessin aplicat aquestes premisses, en realitat molt inviables des de la mentalitat el desig lucratiu dels dirigents i empresaris dels cinquanta, potser Fabra i Puig no seria tan agressiva des del seu llançament a Virrei Amat i els seus alentorns no tindrien tanta densitat des de la lletjor del que s’edifica, sinó contacte amb l’ampli jardí, així com amb el nucli primordial de Vilapicina.
El darrer paràgraf és com un somni impossible. El verger es capà amb aluminosi i Fabra i Puig es veié elevada pels segles dels segles amb el mal de les pantalles de tot aquest eixam de ruscs humans. El present exhibeix sense adonar-se’n totes les arqueologies d’aquests límits del Turó de la Peira per a així brindar-nos millor tots els desgavells.
L’únic a eximir en aquesta ruta pels confins i portes del Turó de la Peira seria el passatge de Grau, en marxa des del quilòmetre zero de Vilapicina, amb origen derivat dels propietaris rurals d’antuvi i tan sols lligat amb el carrer de la cineasta Rosario Pi des de 2009, una ruptura a la seqüència muntanyesa de la barriada envers les altures, doncs quan es trencà la cinta de tot aquest conjunt Grau es filava amb Peñalara i Aneto.
Si abans trepitjàvem Sant Iscle cap a Can Peguera no podem tocar el dos de tantes entrades i sortides sense tornar-hi des del mercat de la Mercè, de Vilapicina pels amics, i comprovar com res a priori ens porta cap al Turó de la Peira, sigui per la solvència de la vella ruta com per l’encanteri del passatge de Pi i Molist, amb el seu rellotge de sol a l’angle amb l’homònim carrer amb la que sempre es vinculà, com si el proper, a la muntanya, fos una faula inventada per ments malèvoles, com si aquesta insuportable concentració de persones felices pel fet de tenir un sostre fos mentida, doncs si ningú hi va la seva inexistència s’assimila a les certeses de molts, gairebé tots ells ignorants.
Catalunya Plural, 2024 
