Hi ha dues paraules claus en la seva existència intensa: la llibertat, “la recerca incessant de la llibertat”, i la passió per l’escriptura, cosa que va practicar des de molt jove. Només cal donar una breu ullada a la bibliografia de Rosa Regàs per adonar-se de dos aspectes que determinen i singularitzen la seva producció literària.
El primer és que ens trobem davant d’una escriptora que coneixia molt bé el món literari, les grandeses i les misèries, la trama d’interessos ideològics i econòmics que des de bambolines ha mogut i mou la tramoia editorial.
Ella mateixa va ocupar càrrecs de responsabilitat directiva en alguns dels segells editorials més emblemàtics dels anys seixanta: la revista setmanal Siglo XXI, tancada per les autoritats franquistes, la revista Arquitectura Bis, i la revista filosòfica Cuadernos de la Gaya Ciencia; també convé recordar que durant els anys vuitanta va ser traductora i editora a Nacions Unides, treball que va fer a Ginebra, Nova York i París fins al 1994.
Moltes han estat les persones i els personatges que es van creuar amb Rosa Regàs durant aquells anys de pulsions culturals encavalcades, però Carlos Barral va ser una referència ineludible en la seva biografia professional i també literària per l’empremta fonda que el poeta-editor català ha deixat a la seva obra. Tot plegat va fer que conegués de primera mà les operacions generacionals dutes a terme per un grup de poetes intel·lectuals com el mateix Barral, Jaime Gil de Biedma i José Agustín Goytisolo.
La seva figura era carismàtica a primera vista: Jaime Gil de Biedma, per exemple, la va convertir en la seva deixebla literària seguint el consell dels savis de Seix Barral, i els escriptors llatinoamericans que arribaven a Espanya la buscaven fascinats per la seva personalitat desafiant i atractiva. Quan aquell ambient d’ebullició cultural va quallar en una manera de vida més lliure, Regàs ja era al centre de tot: era jurat dels premis més importants i membre dels consells editorials de les revistes de la discoteca Bocaccio, era protagonista a totes les festes i en totes les protestes polítiques.
El segon aspecte que es posa de manifest és la seva naturalesa d’escriptora tardana. Rosa Regàs va viure -i es pot dir que intensament- abans de posar-se a escriure la seva obra. Per tant, pertany a aquesta nissaga d’escriptors que escriuen des de l’experiència i la memòria, que permanentment indaguen sobre els significats dels actes humans que els ha tocat viure.
Va debutar amb un assaig literari sobre Ginebra el 1988. Poc després es capbussaria en la ficció amb ‘Memoria de Almator’. Va començar a sentir-se especialment segura i es va convertir en una novel·lista a tenir en compte, multipremiada: amb ‘Azul’ va guanyar el 1994 el premi Nadal, una ficció d’amor i mar; el 2001, va aconseguir el Premi Planeta amb ‘La canción de Dorotea’, on va barrejar la ciència i la memòria.
Observar, pensar per un mateix i no callar eren les divises de l’autora. Potser per això, Regàs va tenir la necessitat d’especialitzar-se en filosofia, entesa en un sentit profund. No podia evitar ser pessimista sobre la condició humana i advocava per reduir les desigualtats entre rics i pobres. Dubtava del progrés i de la possibilitat d’un món millor i parlava sense embuts: “L’egoisme que acumula el poder de l’ànima humana és inacabable, així que no m’és possible imaginar-me un futur ple d’alegria”.
Com a intel·lectual lúcida, acusava els mals de la política nacional i abraçava els ideals republicans de llibertat, igualtat i fraternitat, que simbolitza França: “El que tinc clar és que, si ara tornés a tenir vint anys, em nacionalitzaria francesa; aquest país, no té solució”. Rosa Regàs no va militar en cap partit, però el govern de José Luis Rodríguez Zapatero la va nomenar directora de la Biblioteca Nacional el 2004, un càrrec que va deixar amb polèmica i decebuda al cap de tres anys.
El mes de maig, coincidint amb la publicació d’’Un llegat. L’aventura de la vida’, un text memorialístic de caràcter testamentari, l’escriptora confessava que, malgrat el seu temperament, havia après a aprofitar circumstàncies com la vellesa i la soledat: “He gaudit de la soledat i el pas del temps; totes dues, situacions negatives, però que, en el fons, no resulten tan dolentes”.
A Llofriu, al Baix Empordà, on vivia des de fa anys, Rosa Regàs ha acabat d’escriure les últimes línies d’un llibre carregat de llibertat i passió per la vida.
Catalunya Plural, 2024 
