Convé començar dient que la independència de Catalunya hauria de ser possible a mitjançant processos democràtics; que el dret a l’autodeterminació dels pobles — i no pas l’ingenu “dret a decidir”— hauria de ser un dret reconegut en totes les constitucions democràtiques. Lenin i l’expresident dels Estats Units Woodrow Wilson van empènyer per a fer-lo realitat, i aquest últim el va incloure en els catorze punts de la fallida Societat de Nacions, l’avantsala de Nacions Unides. En el marc dels processos de descolonització, l’ONU aprovava el 14 de desembre de 1960 la resolució sobre la concessió de la independència als països i pobles colonials, i ampliava l’abast jurídic d’un dret a camí de ser conquerit.
Cal continuar dient, doncs, que qui s’oposa a què Catalunya o el País Basc pugui decidir si els ciutadans volen constituir una entitat política i jurídica separada de l’Estat espanyol és la majoria parlamentària de l’Estat espanyol, així com el conjunt dels gens abstractes “poders de l’Estat”: la Casa Reial, policies, jutges i militars. Els de sempre. I que aquesta negativa ha de ser considerada com a repressiva i antidemocràtica. Però fins aquí acaben les responsabilitats alienes i comencen les pròpies.
El que ha de venir a continuació és una exposició de la falta d’assumpció de responsabilitats de l’independentisme català, de la manca d’una anàlisi realista i honesta de la situació passada i futura; de l’ús cínic de la manipulació partidista i, potser pitjor, d’una ignorància recoberta en una supèrbia segadora. La independència no és possible ara ni ho ha sigut mai, i qui defensi el contrari menteix o ignora. Només hi ha aquestes dues possibilitats.
Anatomia d’una caiguda
La darrera enquesta del CEO situa els partidaris de la independència en un 40%, mentre que els contraris arriben al 53%. A poc a poc, però sense afluixar el ritme, l’independentisme continua perdent pistonada entre catalans i catalanes i ja se situa en la dada més baixa des de 2015, és a dir, la més baixa en tota la sèrie històrica. Aquesta dada res té a veure amb la legitimitat del dret a l’autodeterminació, però sí que explicita el gradual desencís del votant independentista. Els resultats electorals també ho deixen ben palès.
Una part de l’independentisme va entenent que va ser enganyada pels partits polítics i per una part de la premsa, tant pública com privada, es van anar sumant al carro. La independència — o la instrumentalització del desig d’independència —, ha estat un suculent negoci durant els anys que presidia amb absolutíssima majoria la Generalitat de Catalunya.
Alhora, no tot ha estat un exercici de manipulació per tal d’aconseguir un grapat de vots, ja que certament hi ha hagut líders polítics que realment creien que era possible fer la independència. Gent ingènuament benintencionada que s’estima Catalunya per damunt de tot. Però això no ho fa menys greu. De la mateixa manera que el personatge de ficció de l’obra l’Idiota de Dostoievski, el príncep Lev Nikoláievich Mishkin, símbol absolut de la bondat i la innocència, sovint acabava generant conseqüències negatives tant per ell com per la gent que l’envoltava, la ingenuïtat d’alguns dels principals actors polítics de l’última dècada han contribuït a estendre un discurs absolutament il·lusori sobre les possibilitats que Catalunya esdevingui, al curt termini, un estat independent. És per això que quan Marta Rovira (ERC) se li acut dir, tot just havent tornat de l’exili, que “Torno per acabar la feina que vam començar”, hi ha motius legítims per a la indignació. Especialment si ets independentista.
Declaracions com la citada expliquen per què encara avui dia hi ha molta gent que es pensa que la independència no es va aconseguir perquè, en el moment en què “ho teníem a tocar”, es van fer enrere. És un relat que malauradament ha arrelat de manera tan profunda en la ciutadania que ha acabat generant un desencís del qual avui s’alimenta Aliança Catalana. Però no hi ha cap mena d’anàlisi en aquests discursos. Més aviat són crits de desesperació i impotència.
El camí cap a l’autodeterminació (per a adults)
La independència es pot aconseguir, hipotèticament, a través de tres vies: una — seguint a Mao — a través de la força dels fusells, que en el cas de Catalunya és inexistent. Dos, tenint aliats més forts que l’Estat matriu del qual es vol independitzar. En aquesta categoria — gairebé no cal dir-ho —, Catalunya perd de pallissa. Espanya és la quarta economia de la zona euro, membre de l’OTAN, i, el més important, un aliat estratègic dels Estats Units al Mediterrani. Catalunya no té exèrcit, ni control efectiu sobre el territori, ni una massa popular prou àmplia, ni reconeixement internacional, ni control estratègic sobre recursos enèrgics, ni una relació bilateral amb altres actors i estats de la comunitat internacional que jugarien a favor seu. I tampoc hi cap perspectiva que això canviï.
Tres, pactant un referèndum acordat amb l’Estat. Si l’Estat no vol pactar — com passa en el cas espanyol —, es necessita una correlació de forces prou forta que empenyi el nucli de les institucions espanyoles a fer-ho. I és un escenari especialment difícil de teixir, perquè implica el treball conjunt de forces independentistes i no independentistes d’arreu de l’Estat. És un escenari gairebé impossible d’aconseguir, però el més possible dels impossibles. Però llevat que canviï algun dels factors mencionats, aquest és l’únic camí que pot ser imaginat d’acord amb una anàlisi concreta de la realitat material.
Aquest era, amb matisos, el que va representar l’efímera proposta sobiranista d’Arcadi Oliveres, Procés Constituent. No era una proposta que satisfés els desitjos primaris immediats de la declaració unilateral d’independència, precisament perquè no era una proposta ingènua ni cínica, sinó més aviat esperançadorament realista.
Així i tot, set anys després de l’1-O, certs discursos independentistes —especialment els qui clamen que la unilateralitat és l’únic camí possible — que van des de l’ANC de Lluís Llach, a una part important de la CUP i de Junts per Catalunya, passant pel conjunt dels nous i vells profetes de l’independentisme que engloben des d’Albano Dante Fachín, Pilar Carracelas, Antonio Baños fins a Jordi Graupera — només poden ser considerats, fins que no siguin capaços d’explicar exactament com poder dur a terme allò que pregonen — dins d’una d’aquestes dues categories: cinisme o ingenuïtat.
Si es vol parlar seriosament de la independència cal tocar de peus a terra i entendre que la realitat té poc o res a veure amb allò que es desitja, encara que hom es cregui que allò que es desitja és intrínsecament just i moralment superior. I també cal anar amb compte en creure que el teu desig és l’únic desig just, no sigui que el que s’estigui fent és sostenir un deliri que beneficia a uns pocs i perjudica la majoria.
Catalunya Plural, 2024 
