He sentit coses incongruents, però la notícia que aquest any l’Hospitalet rebrà un munt impressionant de turistes i que per això l’economia de la ciutat prosperarà, em sembla una de les ocurrències més cutres i divertides de les que en tinc constància. Encara me’n recordo, a la prehistòria de la ciutat, fa gairebé cinc dècades, quan aquest poble no tenia ni un hotel per posar a la base de dades d’empreses, i els plomes de l’època afirmaven que no es podia parlar de ciutat si un municipi no tenia, com a mínim, un hotel, un museu i un teatre. Aleshores L’Hospitalet no tenia res d’això i avui, en allò del museu i el teatre encara, però en canvi té almenys 15 hotels, segons m’han explicat els eFICaces que estan com bojos buscant un hotel que els vulgui, per organitzar la tercera Nit dels Insurrectes com a premis Goya.
Doncs això, que a L’Hospitalet hi ha 15 hotels que s’omplen de turistes àvids per conèixer la ciutat que els acull, perquè aquesta és la segona ciutat de Catalunya i és una ciutat plena de tresors. La primera té 440 hotels segons el cens gremial, que s’omplen tots els anys per veure el Museu del Barça i la Sagrada Família, mentre que els turistes dels 15 hotels de L’Hospitalet es deixen caure pel Parc de la Serp i el monument a Lluís Companys i a l’esperit de l’11 de setembre del 1714. I tot això dóna molt de parne als hospitalencs, especialment al tresor públic que és el que cobra l’IBI i tot això. Després ja depèn de com es gasti la pasta l’alcalde i el seu seguici, perquè el ciutadà mitjà d’aquesta ciutat estimi, o no, l’onada de turistes que ens envaeixen.
La veritat és que hi ha 15 hotels a L’Hospitalet, construïts en pocs anys i tots al voltant de l’avantsala de la ciutat comtal. Un lloc bonic i ben comunicat, que anuncia al viatger el que trobareu de la plaça Ildefons Cerdà cap a l’horitzó. Del riu a la Plaça Cerdà és L’Hospitalet, i el viatger ho sap perquè als túnels de la Gran Via hi ha la marca registrada del socialisme hospitalenc: dues lletres i una coma que han fet fortuna, L’H. Això és tot allò que el viatger veu de l’Hospitalet. Això, un túnel a trossos, una gran avinguda en part coberta, uns gratacels interessants, uns edificis dels jutjats impressionants, un parell de grans superfícies i uns enormes pavellons de la Fira. Des del riu a la Plaça Cerdà, l’Hospitalet dóna la cara per Barcelona, i és aquí on s’han situat els hotels i algunes oficines i alguns immobles de relleu (la redacció d’El Periódico, l’estudi d’enregistrament de la Rosalía i un substancial etcètera). Aquesta gran porta d’entrada queda exactament en una cantonada de la ciutat i el que obre és el portal barceloní que és el que dóna pedigrí, calerons, relleu i prestigi. Això té de l’Hospitalet el que un funeral de divertit: res de res de res. Això segueix essent terme municipal de L’Hospitalet perquè no estem el 1920 i perquè a Barcelona no li cal més que la marca de gran ciutat per menjar-se el que li plagui del voltant.
Els hotels estan a L’Hospitalet, però són de Barcelona; els jutjats estan a L’Hospitalet, però són de Barcelona; l’Ikea està a l’Hospitalet, però és de Barcelona; la redacció d’El Periódico està a l’Hospitalet però és de Barcelona; l’estudi de la senyoreta Rosalía està a L’Hospitalet però és de Barcelona, i la Fira està a L’Hospitalet però és de Barcelona. Tot el que acull L’Hospitalet entre el riu i Barcelona no té de l’Hospitalet més que les lletres de les parets del túnel, malauradament. I, en conseqüència, els turistes que acull L’Hospitalet no són de L’Hospitalet, són de Barcelona, i per fer-ho tot més simptomàtic, curiós i divertit, l’alcalde que va començar tot això a l’Hospitalet, també va acabar com a regidor a Barcelona.
D’un temps ençà s’alcen veus per tot arreu, utòpiques però conseqüents, sobre la necessitat que l’Hospitalet s’integrés com un barri més de Barcelona. L’únic problema, malgrat la gestualitat, no és l’aparent oposició que posarien els hospitalencs, començant pel seu equip de govern i tots els il·lustres que s’asseuen al saló de plens. L’únic gran problema és que Barcelona no acceptaria de cap manera menjar-se el marronós d’aquesta ciutat-conflicte.
Una cosa molt semblant, a la seva ubicació territorial enganxada al riu. L’Hospitalet porta l’apèndix del Llobregat, però la República el va situar al Barcelonès Sud, no per casualitat. A principis de la Transició, els altres dos municipis del Barcelonès Sud que l’acompanyaven (Sant Just Desvern i Esplugues) van reclamar la restitució de la seva pertinença històrica a la comarca que els corresponia: el Baix Llobregat. L’Hospitalet no ho va demanar mai, malgrat que la intel·lectualitat local del moment va fer una cosa així com un Congrés per reclamar-ne la ubicació. La majoria demanaven la incorporació de la ciutat al Baix Llobregat. Els municipis del Baix Llobregat van fer tot el que van poder per treure-s’ho de sobre. A L’Hospitalet ni el vol el Baix Llobregat, ni el vol Barcelona. Ni, per descomptat, el vol qui l’ha governat des de la Restauració borbònica alfonsina fins ahir al matí, si exceptuem el brevíssim parèntesi dels republicans dels anys 30, honestos, amb poca força i menys experiència.
Dir, en conseqüència, que la ciutat rebrà un munt de turistes de tot arreu és tan còmic com afirmar que la ciutat està ben governada perquè creix la feina. L’ocupació creix, tanoques, al marge de la ciutat, perquè no hi ha fronteres municipals ni per als empleats ni per als ocupadors, com no n’hi ha per als hotelers i les quelis o per als taxistes i els executius. En conseqüència, L’Hospitalet no és una ciutat perquè tingui hotels a la Gran Via. L’Hospitalet serà una ciutat quan tingui un hotel digne de tal nom a la carretera de Santa Eulàlia, un Museu a Prat de la Riba i un teatre a la Rambla. És un dir, és clar. Serveis i equipaments als eixos ciutadans, no a la porta de la ciutat mare.
Per cert, de la Gran Via cap al sud, Pedrosa, la Fira i els biopols possibles, a excepció de l’illot del Polígon de Gran Via Sud, tot el territori està dissenyat per als que no troben espai a la ciutat comtal. Un lloc ideal per al Districte Cultural, per a unes quantes empreses que tant els fa estar aquí com al Poble Nou, per a les sales de concerts subvencionades, per a la Fira d’Europa més gran i per al Cirque de Soleil. Amb tots ells jo organitzaria un referèndum d’autodeterminació perquè s’emancipin i s’emportin amb ells els qui han donat facilitats per instal·lar-s’hi. Això ha de ser la seva part del Paradís. Deixeu-nos l’altra part, per als que seguim pensant que caldria fer un tomb a la història.
Catalunya Plural, 2024 
