Potser tocarà abandonar de mica en mica el Turó de la Peira per a endinsar-nos a terres properes. Els lectors de les Barcelones, a qui agraeixo les mostres de suport aquestes darreres setmanes, votaren anar a la Guineueta i no seré jo qui ignori els seus anhels. Per arribar al rovell de l’ou dels Nou Barris, que ara són tretze, potser convé anar al turó mitjançant el seu parc, supervivent malgrat tot i totes les imprecisions. La majoria de les fonts el daten de 1936, una data maleïda per a poder confirmar res a causa de l’esclat de la Guerra Civil. Sí que podem saber com el seu disseny és del mestre Nicolau Rubió i Tudurí a un dels seus darrers encàrrecs públics, consistents en generar un tresor verd a les 7,71 de la vella pedrera de la marquesa de Castellbell, propietària de milles i més milles a l’entorn proper.
L’obra del balear es mantingué íntegra poc temps. Durant la contesa els veïns impediren la tala de la seva vasta pineda, una batalla guanyada més tard caiguda en desgràcia perquè el poder franquista no mirava amb gaire estima les hectàrees enjardinades de la capital catalana i des de 1953, tal com consta a la Gaseta Municipal, apostà per reduir l’extensió del recinte tot afavorint les perverses operacions immobiliàries de Romà Sanahuja.
Això intentà esmenar-se a partir de 1977 amb els Ajuntaments Democràtics. Era possible? No, ja que l’elevada inversió en pisos plens d’aluminosi ho impedia, si bé ara la base del parc acull un seguit d’equipaments municipals, des de l’Institut Josep Pla fins al casal de la gent gran de Can Peguera, sense oblidar com aquesta altura, amb cota màxima de 138 metres, també disposa d’un camp de futbol.
Abans de la Pandèmia, quan ignorava per complet aquests petits brins d’Història, em vaig endinsar més d’una vegada envers el seu cim, coronada amb una creu metàl·lica, indubtable contribució a la seva atmosfera amb tocs surrealistes, com si l’indret fos tel·lúric i sempre fos possible trobar-se qualsevol situació al seu cristianíssim cercle.
Les trobades més freqüents són amb les persones en l’acte de practicar ioga, ben conscients d’ubicar-se a un diví aïllament, perquè entre la peresa comtal i l’esforç de pujar pocs són els valents. Altres vegades veus policies, gairebé mai fotògrafs malgrat que les vistes espectaculars i de tant en tant arriben esportistes, els únics de debò capficats en aprofitar els senders per a posar-se en forma i oxigenar-se en la solitud d’un recorregut carregat de molta lògica, tanta que, un cop l’has fet des de diverses angles, és fàcil considerar-la la seva millor virtut, explicant-nos quina degué ser la idea inaugural de Rubió i Tudurí més enllà de tota la seva riquesa botànica.
Pels volts de 1936 el Turó de la Peira era una novetat amb discrepàncies geogràfiques a l’actuat per qui hi havia als voltants. Des de 1929 existia a una de les seves faldes el polígon de Can Peguera, aleshores sense gaire veïns a la rodalia, excepte els pacients de l’Hospital Mental de la Santa Creu, al nostre segle seu del Districte de Nou Barris i part del seu parc central.
Això no arribaria fins molt més tard. Els modestos residents de Can Peguera miraven més cap a Pi i Molist o els carrerons de Porta, encara sense la seva desfiguració de finals dels anys cinquanta i senzill als seus edificis, sense l’ambició de tocar el cel des de la verticalitat i la vocació de crear arquitectures humanes per a dignificar als habitants, com passava a la majoria dels barris barcelonins abans del cop d’estat dels generals.
Després s’optà per a exaltar la densitat per damunt de totes les coses als mares. El 1929, malgrat preludis al Clot, aquesta tendència distava molt de ser la tònica, per això el polígon de Can Peguera podia constituir el model a seguir a posteriors intervencions per a poblar la Guineueta, Canyelles i altres barriades més tard edificades a “lo bèstia”, com dictaven els canons franquistes. D’haver-se realitzat com dic, aquest paràgraf és com somniar despert, potser parlaríem d’un conjunt idíl·lic i valuós per tractar el pobre des de tessitures proclius a mutar aquesta situació.
Els inquilins d’aquestes casetes baixes al peu de la muntanya podien desenvolupar la seva vida a la plana proximitat, sense menysprear tenir a l’altra banda del turó molts nuclis amb més solera, encara no afectats per altres transformacions nocives.
D’aquesta manera, almenys fins a l’horror perpetrat per les autoritats i el prohom immobiliari, el Turó de la Peira era una gran divisòria que també podia llegir-se com oportunitat d’ampliar mires des d’un urbanisme benèfic que proporcionés als més necessitats el doble do del verd i un caminet per a ampliar els seus horitzons existencials mitjançant quelcom que encara no s’ha entès bé del tot: com és de fantàstic potenciar la convivència a les fronteres urbanes, perfectes per a desenvolupar intercanvis no només comercials, sinó humans, com si així es regalés a cada individu la joia de compartir més d’una realitat a la seva rutina quotidiana, aquí amb la suor del front en primera línia.
Això també és una imatge desitjada, probable i potser poc reproduïda durant aquells anys. M’encantaria parlar amb els primers de Can Peguera per a veure si les seves dinàmiques incloïen el que es narra. Al cap i a la fi, són les persones qui s’encarreguen de fer seus els paratges i amb aquest el repte seria el d’enterrar aquell mur amb pendents no molt agosarades
Així i tot, sé com qualsevol ciutadà de l’actualitat, llevat dels més curiosos, no mouria un sol dit del peu per a emular aquests ancestres. Aquesta barrera compleix el promès pels seus desnivells i demostra com la divisió de Districtes de 1984 fou un desgavell xifrat en els seus defectes per com tractà les perifèries.
El barri del Turó de la Peira és de Nou Barris a nivell històric pels seus índexs no resolts de misèria, però si fóssim fidels a l’orografia hauria de xifrar el seu quilòmetre zero des de Can Peguera, on s’inaugura una unitat irregular d’Horta als afores, un misteri amb moltes llums, apagades per la llunyania, malson pels humils, cinisme dels mandataris.
Catalunya Plural, 2024 
