“Amb emoció i alegria em trobo per primer cop a Barcelona, capital de la nació catalana”. Enrico Berlinguer (1922-1984), secretari general del Partit Comunista Italià, incloïa aquesta salutació a la part inicial de la intervenció que en la seva llengua va fer a la Plaça de braus Monumental el 29 de maig de 1978. Més endavant, va afegir en català que es trobava “en la terra on varen viure, en temps llunyans, els meus avantpassats, que es van traslladar després a l’illa on vaig néixer, Sardenya. Jo també em sento, doncs, una mica català i, encara que no sé parlar el vostre bell idioma, he seguit i segueixo amb especial passió les batalles i les esperances del vostre poble”. Ovació ensordidora. Era tota una declaració d’amor: a un partit que era el més fidel seguidor de la política del PCI, el PSUC, organitzador de l’acte, però també a un país, mostrant una sensibilitat per la qüestió nacional catalana que ja ens agradaria que tinguessin avui alguns dels dirigents de les esquerres espanyoles. Però també fou una declaració d’amor personal, nascuda del sentiment, que sense que ell arribés mai a intuir-ho, tindria continuïtat molts anys després: “Crec que li hauria agradat saber que l’any 2014, justament a Barcelona, veuria la llum una nova Berlinguer, l’Abril”. Ho explica el seu fill, Marco, en el llibre “Barcelona, capital de l’eurocomunisme. Berlinguer i el míting de la Monumental del 1978” (Icaria editorial, 2024), que acaba d’aparèixer.
Un moment històric; un llibre necessari
Es tracta d’una obra coral: coordinada i impulsada per l’incansable Marcello Belotti, llicenciat en Filologia Italiana i Romànica i traductor, al costat del tècnic d’Arxivística, Marià Hispano, responsable del Fons Documental del PSUC, amb el suport de la M. Àngels Espuny, que fou assistent d’Antoni Gutiérrez Díaz, i de l’historiador Enric Cama. Ha escrit el pròleg el catedràtic de Ciència Política de la UAB, Joan Subirats, ministre d’Universitats durant l’anterior legislatura. El mateix Belotti i l’actual ministre de Cultura, Ernest Urtasun, expliquen com van decidir gestar aquest llibre per ajudar a recordar “qui va ser Enrico Berlinguer per al comunisme democràtic europeu i més enllà, i també per a tots aquells que mai van voler separar democràcia i socialisme”. I ho van fer per partida doble: l’any passat la mateixa editorial publicava “Berlinguer y Europa o los orígenes del socialismo en libertad”, amb prefaci d’Étienne Balibar.
El llibre s’estructura en tres parts: “El PSUC i el PCI”, “Barcelona, capital de l’eurocomunisme” i “Enrico Berlinguer, el socialisme i Europa”. Inclou els discursos dels que van intervenir en el míting de la Monumental, el del mateix Berlinguer, i els de Gregorio López Raimundo, Antoni Gutiérrez Díaz, Santiago Carrillo i Dolores Ibárruri, la Pasionaria. I juga hàbilment amb la barreja d’articles i opinions d’aquell moment, fet que permet conèixer les aportacions de personatges que ja no estan entre nosaltres, com Jordi Solé Tura, Manolo Vázquez Montalbán o Alfonso Carlos Comín, al costat de les que llavors van escriure els periodistes Manuel Campo Vidal o Marco Calamai, i les reflexions plantejades des de l’actualitat per Andreu Mayayo, Giaime Pala, Paola Lo Cascio, Carles Martínez i la tristament desapareguda Gemma Tribó, Txema Castiella, Carmen Azcárate, Jaume Bosch, Joan Busquet, Enric Cama, Ramon Espasa, M. Àngels Espuny, Jordi Guillot, Carlos Jiménez Villarejo, Enric Juliana, Domènec Martínez i Antoni Nicolau, Rafael Ribó, Anna Sallés, Pere Camps i Laura Zumín. L’epíleg ha estat escrit per Marià Hispano, que ressalta la indispensable aportació de les fotografies de Jordi Morera, algunes recuperades per a aquesta ocasió.
L’acte del maig de 1978, quan encara faltaven uns mesos per a l’aprovació de la Constitució, va suposar una espectacular posada en escena, davant de més de 30.000 persones, de la política eurocomunista a la Catalunya i l’Espanya de la transició: la via democràtica al socialisme, que es contraposava a la manca de llibertats que patien la URSS i els països situats dins de la seva òrbita, i a la poca ambició transformadora d’una socialdemocràcia tan poruga com l’actual. El PSUC, en major mesura que el PCE, va fer seva aquesta visió que entenia que les transformacions socials s’havien de fonamentar en la voluntat de la majoria de la població. Era una reflexió que Berlinguer havia formulat després del cop d’estat contra Salvador Allende, al Xile de 1973. El PCI, amb el 34 % dels vots obtinguts a les eleccions de 1976, havia llançat la proposta de compromís històric buscant vies de col·laboració amb la Democràcia Cristiana. Però l’obscur assassinat del dirigent democristià Aldo Moro, unes setmanes abans del míting de Barcelona, faria entrar en crisi aquella possibilitat d’entesa. A Catalunya, els crits de “Benet president” a la Monumental, volien impulsar la possible candidatura del senador Josep Benet a la presidència de la Generalitat, com aposta d’un PSUC que buscava també assolir majories àmplies amb un cap de llista de pedra picada en la defensa dels drets nacionals. El 29 de maig de 1978 ja estaven en marxa, però, les conspiracions simultànies nascudes als Estats Units i a la URSS, i aplicades a Itàlia, Espanya I Catalunya, destinades a fer impossible la consolidació i l’accés al govern de partits comunistes democràtics. Tres anys després, aquests interessos aconseguirien la ruptura del PSUC.
Contra la nostàlgia
El llibre podria ser llegit des de la nostàlgia. Qui faci tan sols aquesta lectura, crec que s’equivocarà. Quan Europa i el món viuen el ressorgiment de l’extrema dreta xenòfoba amb arrels feixistes, l’exemple de Berlinguer és una crida a l’acció, una advertiment contra la passivitat, un estímul per a fer política. Quaranta anys després de la mort de Berlinguer, el seu país està governat per Giorgia Meloni, però alguna cosa s’està movent. El Partit Democràtic, on es va diluir i descafeïnar el PCI, sembla haver començat un gir a l’esquerra, després de l’elecció com a secretària general d’Elly Schlein en unes primàries obertes en les que va derrotar el candidat de l’aparell gràcies als vots dels electors que no formen part del partit: ella va voler acabar la campanya electoral de les darreres eleccions europees, on el PD va millorar resultats, a la mateixa plaça de Pàdua on havia mort Berlinguer, al crit de “Visca Enrico! Visca la Itàlia antifeixista!”. I a la seva esquerra creix l’Alleanza Verdi e Sinistra, que va aconseguir sis escons a les eleccions europees. Veurem què passa.
És prou sabut que el PSUC fou més que un partit: aplegà a multitud de demòcrates que després seguiren camins diferents. Darrerament el procés independentista ha afavorit encara més la dispersió de persones que havien compartit uns mateixos orígens polítics. Però la lectura dels noms dels participants en el llibre demostra que una bona part es troba avui en l’òrbita dels Comuns, projecte on van coincidir amb els activistes que provenien del 15-M, en una aposta que manté la mateixa voluntat de transformació que tingueren el PCI i el PSUC; per això ha patit també atacs provinents de sectors econòmics i polítics diferents, de vegades suposadament contraposats, que no han dubtat en utilitzar el lawfare contra algunes de les seves dirigents com Ada Colau, mentre fou alcaldessa de Barcelona, o la valenciana Mònica Oltra, de Compromís. Totes les evolucions (o gairebé totes, no cal exagerar) de la gent que formà part del PSUC són respectables. Però potser les més significatives siguin les dels qui consideren que seguir l’estela d’Enrico Berlinguer és avui una opció necessària que té una continuïtat en el temps alhora que saben que no es tracta d’enyorar projectes que la història ha deixat enrere. Intueixo que aquesta podria ser la intenció de Belotti i Urtasun quan van decidir iniciar l’aventura de publicar aquesta obra, que arriba a les llibreries mentre les esquerres catalanes estan debatent si construeixen una majoria parlamentària progressista.
Catalunya Plural, 2024 
