El 31 d’agost del 2016, la companyia naviliera Hanjin es declarava en fallida en no poder fer front als deutes a curt termini dels seus creditors, com un símptoma ineludible de la crisi del comerç internacional d’aquells anys. En aquell instant, l’empresa sud-coreana era la sisena del món en volum de negoci marítim, i el funest anunci va deixar 86 dels seus 140 vaixells de càrrega encallats a alta mar, sense autorització per entrar a cap port, ja que part del deute acumulat feia referència als impagats per atracar en el passat. Un d’aquests vaixells va ser confiscat pel Govern de Panamà, just quan anava a travessar el Canal, amb tot el carregament, pres com a garantia. En un d’aquests contenidors hi havia els 10.000 exemplars d’un còmic que l’editorial nord-americana Fantagraphics pensava posar a la venda a finals d’octubre, coincidint amb la festivitat d’Halloween.
L’empresa que va fer el treball d’impressió estava situada a la Xina, un proveïdor habitual de l’editorial, escollida tenint en compte la qualitat del treball previ i les exigències d’aquest exemplar, pel que fa a mida (més de quatre-centes pàgines), dimensions i color. Que aquesta empresa, a la vegada, escollís aquesta naviliera va ser completament casual, i el resultat inesperat, totalment imprevisible. El nombre d’exemplars d’aquella primera edició era una aposta per part de l’editorial, ja que no era una quantitat habitual, i més tenint en compte que es tractava d’una autora desconeguda, Emil Ferris, que debutava amb una obra amb un títol singular: El que més m’agrada són els monstres (My Favorite Thing Is Monsters, 2017), publicat l’any 2018 en castellà pel segell Reservoir Books, i el 2024 en català per l’Editorial Finestres, en tots dos casos amb traducció de Montse Meneses Vilar. Pocs dies abans de la venda del còmic, després de diversos articles publicats lloant l’obra i amb diverses entrevistes a l’autora en diferents mitjans, l’editorial va anunciar que els exemplars eren a Panamà i que endarreria la venda fins al 14 de febrer de 2017, un temps prudent per prendre una decisió sobre com solucionar el problema, i més encara si l’única manera de fer-ho era tornar a imprimir tot el tiratge. Davant l’infortuni de la situació i la desesperació dels editors, l’autora va acceptar la situació de manera resilient: «Aquestes coses dolentes a curt termini a la meva vida sempre acaben essent coses bones. Així que les accepto», afirma a les entrevistes.
I ella ho sap molt bé, després d’estar més de sis anys realitzant aquesta obra, vivint en condicions precàries en diversos sentits, i tenint en compte que li van rebutjar la publicació del seu còmic a quaranta-vuit editorials de les cinquanta a les quals ho va enviar. I la número quaranta-nou, després d’acceptar editar-lo, el rebutgés quan va veure la dimensió final (més de vuit-centes pàgines) i la singularitat de l’estil de l’autora, molt allunyat de la línia editorial d’aquesta empresa. Fantagraphics va apostar fermament per l’obra, només indicant la idoneïtat de publicar-ho en dos volums, per facilitar-ne la producció i, en consonància, un preu final de cada producte més assequible pel fet de dividir-lo en dos lliuraments.
Curiosament, la càrrega dels contenidors va quedar alliberada a Panamà a finals del mes d’octubre, però el mal ja estava fet (encara havia d’arribar al país i distribuir-se per tot el territori i ja s’havien anul·lat totes les presentacions), així que es va mantenir la nova proposta de llançament, amb una data simbòlica com és el dia de Sant Valentí als Estats Units (i també al còmic). Aquests 10.000 exemplars es van vendre de forma fulgurant en pocs dies de febrer, i l’editorial va prendre una nova decisió arriscada, imprimir una segona edició el març d’aquell any, aquesta vegada amb un tiratge de 30.000 exemplars, quelcom inaudit al seu historial. I van tornar a encertar. El primer còmic d’Emil Ferris es va convertir en un fenomen editorial, apareixent a totes les llistes de ficció dels mitjans anglosaxons com una de les obres més destacades de l’any, la majoria encapçalant-la. Aquest mateix any va guanyar dos premis Ignatz a la Millor Obra i al Millor Autor, una iniciativa que reconeix el treball de les petites editorials o de projectes propietat dels creadors publicats per editorials més grans. Emil Ferris triomfava amb el seu primer còmic als cinquanta-cinc anys.
El 2018 va suposar la seva consagració definitiva i la seva expansió internacional. L’òpera prima de Ferris va aconseguir quatre nominacions dels Premis Eisner, un dels premis més prestigiosos a nivell internacional, dels quals en va guanyar tres i de gran rellevància: el premi al millor àlbum gràfic, al millor autor complet (guionista i dibuixant), i al millor colorista. No va guanyar el de millor retolista, en una obra on aquesta part té una importància notable. Al 2019 va guanyar el Premi al Millor Àlbum del Festival International de la Bande Dessinée d’Angoulême, també conegut com Fauve d’Or, el més important a Europa, a més de rebre nombroses nominacions i premis en diferents països, com el premi al millor còmic d’autoria estrangera del saló del Còmic de Barcelona d’aquell any, entre d’altres.
La campanya publicitària original als Estats Units anunciava la venda del primer volum del díptic el 14 de febrer del 2017, i la segona part arribaria a les llibreries aquest mateix any, coincidint –aquesta vegada sí– amb la festivitat d’Halloween. Però tampoc no va ser així, malgrat que, a les primeres presentacions, l’autora anunciava que estava a punt d’acabar el treball. Aquest segon volum no es va publicar als Estats Units fins a finals de maig, però set anys després, també per Fantagraphics: El que més m’agrada són els monstres. Segona part (My Favorite Thing Is Monsters. Book Two, 2024), curiosament, publicat poques setmanes abans a Espanya, en castellà pel segell Reservoir Books, i en català per l’Editorial Finestres, de nou, en tots dos casos, amb traducció de Montse Meneses Vilar, i, una vegada més, amb un magnífic treball de maquetació i de retolació mecànica i manual de Toni Mascaró, Sergi Puyol i l’empresa M. L. Maquetación. El primer número ja va per la seva quarta edició en castellà, amb més de 25.000 exemplars venuts fins ara, tota una fita en el sector del còmic al nostre país.
Tot i que els anys que va dedicar a la seva obra van ser molt intensos, amb moltes hores diàries treballant a les seves pàgines, en realitat la idea s’havia començat a gestar una dècada abans, com un treball final dels seus estudis a la School of the Art Institute of Chicago, just a la mateixa escola on s’havien conegut els seus pares, que li van inculcar el seu amor per l’art des de petita, a més de reconèixer la riquesa que suposa el seu llinatge hispà des de Mèxic indígena fins a Espanya, a més de la seva ascendència jueva libanesa, alemanya, francesa, irlandesa i sefardita. Una multiculturalitat que està molt present en el seu còmic.
L’any 2002, amb quaranta anys i mare soltera amb una nena de sis anys, en un dels seus treballs nocturns (a més d’encàrrecs d’il·lustració i dissenyant joguines, també treballava netejant cases, entre d’altres dedicacions), va rebre una picada de mosquit amb la qual va contraure el virus del Nil Occidental. El resultat no va ser només encefalitis, sinó també meningitis. Tot això li va provocar una paràlisi corporal de cintura cap avall i la paràlisi de la mà dreta, la mà dominant, a més de perdre la capacitat de parlar a l’inici de l’ingrés hospitalari. Va estar immobilitzada durant setmanes fins a poder desplaçar-se amb cadira de rodes, mentre que el cap de neurologia l’avisava que no tornaria a caminar mai més. Però, amb esforç i sacrifici, i una dura rehabilitació, va aconseguir una certa millora, i la recuperació parcial de la mà dreta. La seva incapacitat manifesta la va animar a voler estudiar a nivell universitari, i una beca la va ajudar a aconseguir el seu somni, malgrat la cadira de rodes, la dificultat per la mobilitat de la mà parcialment paralitzada, i l’edat (pràcticament doblava l’edat de la resta de companys de classe). El treball que va presentar com a projecte final de curs, ja amb una gran millora a la mà dreta, era la història d’una dona llop lesbiana que era defensada pels braços protectors d’un noi trans Frankenstein, una idea que es convertiria en la llavor del còmic que desenvoluparia poc després, amb certs matisos. Ah, i el va presentar caminant, sense l’ajuda de la cadira de rodes (així que sí ha tornat a caminar), encara que amb un bastó que ja no abandonaria mai més.
El virus es va acarnissar en el seu ja de per si delicat cos, a causa de les complicacions a la seva columna vertebral que tenia pràcticament des del seu naixement, i que tant va influir en la seva vida. L’escoliosi li va endarrerir pràcticament fins als tres anys de vida la capacitat de caminar, amb dues longituds diferents a les cames. Una operació durant la infància per corregir part de la desviació de la columna la va obligar a romandre completament enguixada i immòbil durant nou mesos, desenvolupant aquesta capacitat de resiliència que l’ajudava a resoldre els diferents obstacles amb què s’anava trobant (tot i que, quan va néixer la seva filla, els problemes de l’esquena es van agreujar). I, un d’aquests obstacles era molt cruel: l’escola i tot el que comporta, com no poder fer educació física, no poder assistir a totes les classes, l’assetjament escolar o romandre sola durant l’esbarjo, o gairebé.
L’autora explica que va aprendre a dibuixar abans que a caminar. Els seus pares i la seva àvia van inculcar-li un amor per l’art, especialment per les pintures i l’escultura (la seva mare és una eminent pintora), i les visites a museus i els llibres d’art es van convertir en una part essencial de la seva formació (en algunes entrevistes afirma, literalment, que és la seva veritable religió). I una constant a la seva vida van ser els quaderns, en els quals dibuixava tot el que veia i tot allò que li passava per la seva imaginació, molt influenciada per les històries de terror de la sèrie Creature Features (1971-1984) que no es perdia cada dissabte a la nit a la televisió, a més de les pel·lícules clàssiques de monstres d’Universal Studios, i una pel·lícula que va poder veure de petita, tot i que no estava precisament dirigida a infants: El manantial de la doncella (Jungfrukällan, 1960), dirigida per Ingmar Bergman. Aquests sinistres dibuixos que plasmava al seu quadern van cridar l’atenció dels seus companys al pati, fins al punt que ella va descobrir que podien estar-ne pendents cada dia si els anava explicant una història a través d’aquestes imatges. I aquesta és l’essència del seu primer còmic.
La història del díptic El que més m’agrada són els monstres esdevé el 1968 al nord de Chicago, a la zona residencial d’Uptown. Està protagonitzada per Karen Reyes, una nena de deu anys que estima els fantasmes, vampirs i altres morts vivents. Fins i tot s’imagina ser una dona llop (i així sempre es representarà en els seus dibuixos), i pensa que és més fàcil en aquesta societat ser un monstre que ser una dona, amb tot el que això implica. «Vaig sentir aquesta creença, implícitament sostinguda, que les dones tenien molt poc valor per contribuir, a banda dels seus cossos com a objectes de desig masculí o (a ulls de Karen) com a sacrificis voluptuosos a monstres», afirma l’autora en una de les seves entrevistes promocionals .
El detonant de la història passa el dia de Sant Valentí quan la seva veïna, la bella Anka Silverberg, se suïcida, suposadament, per un tret al cor, encara que el seu cos apareix al seu llit, lluny de la sala d’estar on s’havia produït el succés. Karen no creu en el suïcidi amb el qual la policia tanca el cas i decideix dilucidar ella sola aquest misteri, actuant fins i tot vestida com un detectiu, amb la seva gavardina i barret. Aviat descobreix que Anka va sobreviure a un camp d’extermini a l’Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial, i que a més va patir abusos sexuals durant la seva infantesa. Tots els habitants de l’edifici són sospitosos a priori de la seva mort: el marit de la víctima, el mafiós propietari de l’edifici i la seva dona, el conserge i, fins i tot, el mateix germà de la Karen, un jove atractiu, faldiller, artista i amb un comportament tèrbol amb els veïns.
Amb el seu germà visitarà sovint el Museu d’Art Contemporani de Chicago, i aprendrà amb ell a observar els quadres i fer un treball d’immersió per a interpretar-los. Però, sobretot, li servirà per seguir les revistes pulp de terror que es venen als quioscos, on el seu germà il·lustra alguna portada i alguns dels articles del seu interior, en especial de tres col·leccions fictícies de terror: Dread, Spectral i Ghastly. La Karen dedicarà part del seu temps a copiar aquestes portades al seu quadern, i les veurem escampades al llarg dels dos còmics d’Emil Ferris (cosa que ajuda a alentir la lectura, marcant el ritme i el to), perquè aquests còmics, en realitat, són el diari gràfic de la Karen, i, per això, l’acabat havia de respectar la imatge dels quaderns que la mateixa autora omplia des de petita. Per això, els fulls dels còmics tenen a cada pàgina les línies horitzontals, la línia vermella vertical, la marca dels tres forats i l’espiral impresa als marges, característic dels quaderns.
Aquestes decisions artístiques són molt importants. Aporten autenticitat al relat, transformant un llibre de ficció en un diari d’una nena de deu anys, empatitzant els lectors amb la intenció de la protagonista, d’utilitzar el quadern com a lloc de refugi, un lloc on sentir-se segura i poder escriure les seves inquietuds davant de tot el que li va esdevenint, en alguns casos, d’una gran tensió, com la mort prematura de la seva mare per un càncer de mama durant l’estiu d’aquell any, o el reconeixement, ja sense el jou matern, molt conservador, de la seva identitat sexual, en proclamar que li atreuen les noies. L’ús de bolígrafs Bic per als dibuixos, de llapis de colors i de línies paral·leles i intersecants per ombrejar i donar textura, tal com l’autora utilitza des de petita, dota d’una originalitat inèdita a tot el conjunt, impregnat d’experiències properes a Ferris, com el de situar la història al seu propi barri, les visites al museu o inspirar-se en les memòries que li explicaven alguns dels seus veïns de la seva infantesa, supervivents de l’holocaust. L’autora inventa una nova manera de compondre i dissenyar la pàgina i la vinyeta, transformant la manera de llegir l’obra, potenciant una narració experiencial.
La mateixa autora definia el primer còmic com un 38% de misteri, un 15% de ficció històrica, un 5% de romanç, un 20% de memòria històrica, un 10% d’humor, un 5% de cròniques del veïnat i un 2% de thriller sobrenatural. Un calidoscopi forjat amb els nombrosos personatges secundaris que acompanyen la protagonista al llarg de les més de vuit-centes pàgines en total, plens d’aforismes de diferents procedències cap a la Karen, que aniran forjant el caràcter de la jove. Una història esquitxada de notícies reals que es barregen amb el relat, com l’assassinat de Martin Luther King el 4 d’abril del 1968, per exemple.
El cinema també és molt present en tot moment, veient a les marquesines de les sales estrenes de pel·lícules com El planeta dels simis o La llavor del diable. La Karen és una nena molt influenciada per la pel·lícula L’home llop (The Wolf Man, 1941), dirigida per George Waggner i interpretada per Claude Rains en el paper del mític Sir John Talbot. I Ferris reconeix la seva admiració pel guionista de la pel·lícula, el prolífic Curt Siodmak (1902-2000), que va escriure alguns dels guions de terror més populars de la història del cinema, començant per la del mateix Home Llop. Siodmak era un jueu alemany que va haver de fugir després d’haver experimentat la marca forçada i el registre de jueus imposat per Hitler.
Per a l’autora, era molt important tenir el respecte d’un autor que també ha destacat per una obra centrada en l’Holocaust durant la Segona Guerra Mundial: Art Spiegelman i la seva novel·la gràfica Maus: Relat d’un supervivent (Maus: A Survivor’s Tale, 1986, 1991), que, curiosament, també es va publicar en dos volums, amb cinc anys de separació entre el primer i el segon (disponible en castellà i català). L’obra, ara ja publicada en un tom únic de prop de tres-centes pàgines, va ser el primer còmic a guanyar el Premi Pulitzer el 1992, considerada una obra universal. Spiegelman va tenir l’oportunitat de saludar la debutant Emil Ferris i dir-li en persona que era «una de les autores de còmic més importants de la nostra època», tal com les diferents editorials recullen en el material promocional. Feu-li cas, ho diu l’autor de Maus.
Catalunya Plural, 2024 
