Als Estats Units hi viuen molts jueus, però no tants com per determinar la política del país a l’Orient Mitjà. El que marca aquesta política són els diners, els diners dels lobbies en favor d’Israel que controlen el Congrés dels Estats Units. La mostra d’aquest control l’hem vist aquest estiu de moltes maneres. Per exemple, quan el primer ministre israelià va ser convidat a parlar davant d’una sessió conjunta de representats i senadors.
Per vergonya de molts americans i de gent de bona fe de tot el món –inclosos milers de jueus–, els congressistes van aplaudir amb entusiasme el discurs ple de mentides i manipulacions de Benjamin Netanyahu, cap visible del genocidi que ara es perpetra a Gaza i a Cisjordània. El suport de part del Congrés dels Estats Units, però, va reforçar la posició del primer ministre israelià a casa seva i al món.
La raó de la gran deferència dels polítics nord-americans vers el genocida israelià s’explica perquè les seves carreres professionals depenen dels donants, els diners que aporten grups de pressió com ara el lobby pro-Israel o aquells que representen les empreses d’armes. La candidata demòcrata a presidenta dels Estats Units, Kamala Harris, va preferir no presidir aquella sessió del Congrés com li hauria correspost com a vicepresidenta del país, però va rebre Netanyahu en privat.
Si es vol fer carrera a la política nord-americana, s’ha de guanyar el favor de la gent que té els diners, la gent que paga les campanyes de propaganda per a l’elecció o reelecció dels senadors, membres de la Cambra de Representants i, per suposat, dels presidents. El grups de pressió pro-israelians paguen moltes d’aquestes campanyes. Per això, fins i tot entre els membres del Congrés que es van negar a escoltar a Netanyahu i no van assistir a la sessió, n’hi ha que continuen votant a favor de l’enviament de l’ajuda militar a Israel.
En l’actual campanya electoral veiem com el poderós lobby pro-israelià als Estats Units aboca ara mateix milions de dòlars per carregar-se els congressistes crítics amb la guerra d’Israel a Gaza i partidaris de reduir el suport militar dels Estats Units a Israel. Això ha quedat clar a les eleccions primàries per a la Cambra de Representants en tres estats: Missouri, Nova York i Minnesota.
Dos congressistes demòcrates del sector més progressista que intentaven la reelecció, Cori Bush de Missouri i Jamaal Bowman de Nova York, van ser derrotats a les eleccions primàries després que el Comitè Polític Americà Israelià (AIPAC) aboqués més de 25 milions de dòlars en les campanyes dels seus oponents. Una xifra mai vista en una campanya d’aquestes. Igualment, a Minnesota, la congressista Ilham Omar es va haver d’enfrontar a les primàries a uns candidats fortament finançats per l’AIPAC, encara que finalment es va endur el 56% dels vots.
Aquest és el gran problema de la política dels Estats Units a l’Orient Mitjà: està dominada pels grups de pressió pro-israelians mentre que, al mateix temps, Israel depèn de l’ajut polític i militar dels Estats Units per defensar-se i per tirar endavant les seves polítiques d’agressió a la zona. És un peix que es mossega la cua, i els Estats Units han perdut tot el poder que tenien per pressionar les autoritats israelianes.
En aquest context podem entendre que, mentre que més de 40.000 palestins ja han estat assassinats per l’exèrcit israelià a Gaza, l’administració Biden acaba d’aprovar la venda a Israel d’un paquet addicional de vint mil milions de dòlars en armes que inclou 50 avions de combat F-15. És un material que com a mínim trigarà dos anys a arribar a la zona, però l’anunci reforça un Netanyahu tan qüestionat fora com dintre d’Israel.
Per tot això, el sector del Partit Demòcrata crític amb l’actual política nord-americana amb Israel ho té bastant difícil per aconseguir canviar-la en la Convenció Nacional Demòcrata que se celebra aquests dies a Chicago.
La candidata demòcrata a la presidència dels Estats Units, Kamala Harris, s’ha mostrat favorable a l’alto al foc a Gaza, però està atrapada en la política nord-americana a l’Orient Mitjà de l’actual president Biden i els seus antecessors, tan demòcrates com republicans. No poden declarar l’embargament d’armes a Israel perquè l’administració Biden ja les ha pagat per avançat, i l’alto al foc a Gaza depèn d’un Netanyahu que no controlen, com es veu des de que va començar l’ofensiva sobre Gaza.
Els demòcrates que voldrien que Kamala Harris congelés el suport militar a Israel i afavorís la causa palestina saben que, si no donen suport a la candidata del seu partit, Trump guanyarà les eleccions. Això no s’ho poden permetre i aquest és el seu gran dilema. Són una petita part dels votants demòcrates disposats a defensar la seva posició fins al final, com es veu aquests dies als carrers de Chicago. La candidata a presidenta els ha de convèncer perquè els necessita per guanyar.
A mesura que s’acosten les eleccions del novembre, en les que s’ha de renovar la presidència als Estats Units, un terç del Senat i tota la Cambra de Representants, l’administració de Joe Biden s’esforça per aconseguir un alto al foc a Gaza. Ara que està a punt de passar a la història, Biden no només intenta guanyar vots per a Kamala Harris, sinó també dissimular l’estrepitós fracàs de la seva bel·licista, intervencionista i antirussa política exterior.
Biden se’n va deixant el caos i el dolor a l’Orient Mitjà, on els Estats Units donen suport al genocidi israelià a Gaza. A Europa, la política de l’administració Biden, amb la complicitat de la Unió Europea, ha destrossat l’economia i els equilibris geoestratègics que hi havia. Mentre, la guerra d’Ucraïna continua sumant morts i destrucció sense que s’albiri la negociació d’una pau justa i duradora.
Catalunya Plural, 2024 
