El mes de juliol passat, es va retirar la llicència d’emissió de TDT al canal de televisió francès C8. Canal 8 pertany a Canal +, que al mateix temps està integrat al grup Vivendi, propietat del multimilionari Vincent Bolloré. L’emissora, a través del programa estrella Touchez pas mon poste, emès diàriament en horari de màxima audiència i amb una mitjana d’1,7 milions d’espectadors, promovia obertament el populisme més reaccionari, el menyspreu a les dones, la vexació als homosexuals i donava un suport descarat als polítics més propers a l’extrema dreta.
És sabut que Bolloré intervé directament en la direcció editorial de les seves empreses, des de les quals va recolzar l’ascensió del polític d’extrema dreta Enric Zemmour i, després del seu fracàs a les urnes, l’aliança dels Republicans i l’Agrupació Nacional de Le Pen a les eleccions legislatives franceses d’aquest any per intentar frenar el Front Popular. L’empresari estén els seus tentacles a la indústria dels videojocs; a la ràdio i a la premsa gratuïta i inverteix en empreses de telecomunicacions i grups de comunicació com ara Mediaset. També és propietari del grup espanyol Endemol, que ha produït programes d’èxit com Gran Hermano. Disposa també d’altres canals de televisió a França, entre ells el canal de notícies més vist del país: Cnews
El govern francès no ha estat qui ha decidit retirar la llicència d’emissió a C8. Al contrari, Macron, debilitant els mitjans públics i dificultant-ne el finançament, ha afavorit la concentració dels mitjans privats i la penetració de l’extrema dreta. Bolloré ja té a les mans la tercera part de l’oferta informativa a França. Al país veí, no és el Govern qui té les competències per atorgar o retirar les llicències d’emissió, sinó un organisme independent del qual es dota l’estat francès per a la regulació de la comunicació al camp de l’audiovisual: ARCOM, els membres del qual són, majoritàriament, elegits per les cambres legislatives de la República, mitjançant procediments que requereixen majories polítiques reforçades.
“Spain is different”
Aquesta autoritat reguladora de la comunicació audiovisual separada dels governs no és pas una particularitat francesa. Més de dues dotzenes d’estats europeus tenen autoritats reguladores sorgides de processos electius dins del poder legislatiu, millor o pitjor formulats, però basats en majories parlamentàries qualificades.
Espanya n’és la gran excepció. Tot i que hi ha Consells Audiovisuals d’àmbit autonòmic a Andalusia, Catalunya i la Comunitat Valenciana, elegits als seus parlaments respectius per majories reforçades, l’autoritat reguladora a l’estat espanyol és el Ministeri d’Economia, a través d’un organisme: la Comissió Nacional del Mercat de la Competència (CNMC), els membres de la qual són designats directament pel Ministeri.
La Llei General de Comunicació Audiovisual (LGCA), aprovada el 2010 pel Govern de Zapatero, contemplava la creació d’un Consell Estatal de Mitjans Audiovisuals similar als existents en països del nostre entorn, però en arribar el PP al Govern va suprimir-lo abans que es posés en marxa. Pedro Sánchez, va promoure, el 2022, des del govern de coalició, una nova LGCA que deixava les competències en mans del Ministeri d’Economia, dirigit llavors per Nadia Calviño. Podem es va abstenir en la votació al Congrés.
La llei inclou una relació detallada d’infraccions i sancions aplicables que poden arribar, en alguns supòsits, a obligar a la retirada dels continguts en difusió. Considera faltes molt greus, per a les quals contempla multes que poden arribar als 1.500.000 euros en el cas de la TV i de 750.000 € en el de la ràdio “L’emissió de continguts audiovisuals que de manera manifesta incitin a la violència, a cometer un delicte de terrorisme o de pornografia infantil o de caràcter racista i xenòfob, a l’odi o a la discriminació contra un grup de persones o un membre d’un grup per raó d’edat, sexe, discapacitat, orientació sexual, identitat de gènere, expressió de gènere, raça, color, origen ètnic o social, característiques sexuals o genètiques, llengua, religió o creences, opinions polítiques o de qualsevol altre tipus, nacionalitat, patrimoni o naixement. L’emissió de continguts audiovisuals que de manera manifesta afavoreixin situacions de desigualtat de les dones o que incitin a la violència sexual o de gènere”. No s’ha sancionat mai ningú per infringir algun d’aquests supòsits. Sense anar més lluny, Federico Jimenez Losantos, el passat 20 de març, va dir en antena, referint-se als periodistes d’El País que buscaven informació sobre les irregularitats urbanístiques de la vivenda d’Isabel Díaz Ayuso al veïnat on s’ubica: “Home! Alberto (González Amador, parella de la presidenta madrilenya) que és un bigarro ben plantat, a més de família militar tindrà dos amics. I si no, Desokupa. I al primer que aparegui, doncs té un accident amb tres ossos trencats”. Buscant una mica i sense gaire esforç trobaríem, entre els portaveus habituals de la dreta i no només en mitjans marginals sinó també en els principals, desenes d’exemples de mala praxi periodística com els descrits, sense que mai la CNMC hagi pres cap mesura malgrat el què estableix la llei.
L’orientació europea
El nou Reglament sobre la Llibertat dels Mitjans de Comunicació, aprovat recentment pel Parlament Europeu, dedica sis articles i una secció sencera a detallar les funcions d’un nou organisme: el Comitè Europeu de Serveis de mitjans de Comunicació, format per representants de les diferents autoritats reguladores independents dels estats membres de la Unió. Malgrat això, i que Espanya no disposa d’un òrgan d’aquestes característiques, en el debat sobre la regeneració democràtica en el camp de la informació, celebrat el mes de juliol al Congrés dels Diputats, no hi va haver ni un sol esment sobre el tema, ni tan sols per part del portaveu de Sumar, que sí que ha presentat una Proposició no de Llei a la mesa del Congrés reclamant la creació d’un Consell Estatal de Mitjans de Comunicació.
Tot i la directriu europea (que aporta una altra transcendent novetat: el seu àmbit d’aplicació inclou, per primera vegada, la premsa escrita en qualsevol suport), sembla que el PSOE prefereix mantenir a les mans les competències reguladores de la comunicació. El PP tampoc no mostra interès a modificar l’actual llei. Els uns i els altres pensen que, mentre tinguin el Govern, tindran la paella pel mànec i podran obtenir un millor tracte dels mitjans als quals afavoreixin.
Catalunya Plural, 2024 
