But I’m not a lady

L’any 2022 es va viralitzar un vídeo curt titulat I’m a ladyboy en el qual un home occidental anava fent preguntes a desconegudes en un carrer de Tailàndia. Al començament del vídeo, l’home interpel·la la Sugus, la primera entrevistada: “You’re beautiful” [Ets molt maca], a la qual cosa ella respon: “but I’m not a lady… I’m a ladyboy” [ Però no sóc una noia, sóc una ladyboy]. En els darrers anys, la proliferació d’aquest tipus de testimonis a les xarxes socials ha servit per visibilitzar la multitud de formes amb què concebem la identitat i els límits que plantegen els nostres discursos per comprendre altres realitats.

El terme tailandès kathoey, un terme desconegut a occident, es refereix a la identitat sexual coneguda popularment en anglès com ladyboy. Al documental dirigit per Stéphane Rodríguez Encuentro con el Tercer Sexo (2011), la model tailandesa Poy Trechada descriu l’experiència kathoey amb una frase “I grew up a girls heart in a boy’s body” [He desenvolupat el cor d’una noia en el cos d’un noi.] Testimonis descontextualitzats com aquest faciliten que l’espectador occidental faci una traducció simplista del concepte kathoey i ho assimili al discurs trans que s’ha popularitzat a occident. Un discurs que, empès per la pràctica mèdica i legal, obliga a aquestes persones a definir-se ajustant-se al paradigma del cos equivocat que activistes i teòrics com Miquel Missé tant han criticat. El més interessant del fet que es viralitzin testimonis com els de les kathoey no és que serveixin com a argument per reforçar aquest tipus de discursos identitaris sinó que, amb la seva aparició, apunten als possibles punts de fugida del nostre marc teòric. Igual que la Sugus, moltes kathoey asseguren que, encara que se senten dones, no han deixat de ser homes. Per a elles, identificar-se com a ladyboy significa habitar aquesta dualitat.

Als estudis trans i antropològics és fonamental reconèixer la diversitat i prendre en consideració discursos alternatius. Del reconeixement d’aquesta diversitat sorgeix un procés de traducció i hibridació que requereix valentia per desprendre’ns de les nostres pròpies idees i empatitzar amb certes lògiques que, encara que a priori són irracionals, estan ancorades a la cultura a la qual pertanyen. En el cas de les kathoey, aquesta dualitat inconcebible per al discurs transoccidental troba justificació –encara que injuriosa– en la religió.

El budisme, la religió majoritària a Tailàndia, justifica l’existència de les kathoey. En el mateix documental Encuentro con el Tercer Sexo uns monjos afirmen: “We buddhists believe that if we misbehave in a previous life, if we transgress” [si no ens hem comportat en una vida passada, si hem violat els ensenyaments del Buda cometent adulteri, se’ns condemna a reencarnar-nos en kathoey.] Entenent l’experiència ladyboy com una imposició divina és més fàcil comprendre per què les ladyboys no reneguen de la seva part masculina, fins i tot després de passar per cirurgies; com podries lluitar contra una maledicció?

Durant el documental, en un gir gairebé almodovarià que recorda el personatge de l’Agrado a Todo sobre mi madre, les kathoey passen per alt la seva naturalesa maleïda i confessen que, més que diví, l’obstacle que troben en la recerca de la seva autenticitat és material: La bellesa i el preu que han de pagar per assolir-la és un tema recurrent que envolta l’experiència kathoey.

Moltes estan disposades i desitgen sotmetre’s a cirurgies estètiques i de reafirmació de gènere. Tot i això, es troben amb obstacles econòmics que les situen en una situació de vulnerabilitat. Un exemple d’això és el cas de Bee, de 37 anys, que comparteix el seu testimoni al documental. Bee es va veure obligada a sotmetre’s a una cirurgia en un establiment sense garanties sanitàries, en una sala que no estava esterilitzada i no hi havia anestesistes. Per a reduir costos, durant l’operació no la van sedar completament, incrementant així el risc de complicacions.

Encara que algunes kathoey opten per intervencions quirúrgiques per tal de modificar la seva aparença física, altres ladyboys continuen identificant-se com a tals sense necessitat d’aquestes operacions, per què? Perquè el desig de modificar el seu cos no respon ni única ni principalment a un intent de reafirmar que són dones, sinó a un anhel per assolir una bellesa sensual comunament associada a allò femení.

Al documental apareixen algunes nenes que, referint-se a les kathoey, diuen: “I want to be as they are” [Vull ser com elles.] Aquest anhel, encara que principalment referit al físic, també reflecteix el desig per performar una actitud, una delicadesa en caminar, en parlar,… En el cas de les kathoey, el sentiment de ser dona i la performance de la feminitat no es veuen motivats únicament per un ideal de gènere com a occident, sinó també per un desig d’autenticitat, gairebé almodovarià, per assolir una bellesa ideal que les aproximi allò que han somniat de si mateixes. Per a les ladyboys, el gènere no està definit prioritàriament per una norma vinculada al sexe, sinó a un espectre de bellesa on la dona encarna tot allò bell, sensible i sensual.

La viralització de testimonis no occidentals com el de les kathoey o ladyboys ens permet pensar el gènere des d’una perspectiva alternativa al discurs sexe-gènere occidental per així avançar cap a una inclusió basada en l’enteniment, que ens permeti habitar còmodament els discursos i deixar de patir-los com a imposicions.