Les històries oficials solen escriure’s des del gust per ometre allò negatiu. En el cas català això ha comportat una sèrie de visions grotesques, com les d’identificar tot el país amb l’antifranquisme, quan la dictadura no hagués pogut subsistir al Principat sense un fort recolzament social i econòmic que no depenia tan sols del gran capital.
Escric això perquè la meva intenció avui era traçar un petit mapa del polígon de Can Peguera durant la Segona República. El resultat, sobretot per haver-lo estudiat amb anterioritat, tampoc és gens sorprenent a la seva barreja de racisme institucional amb els murcians i persecució sistemàtica als anarquistes, fos tan per part d’ERC com dels governs del bienni conservador.
Per a comprendre-ho incideix, com sempre, un factor molt oblidat fins i tot ara mateix. Cada època configura un llenguatge per a la ciutadania. Al barri del nostre interès veiérem com durant la dictadura de Primo de Rivera se’l batejà en honor a Ramon Albó. Amb la proclamació de la Segona República, passà a homenatjar a Hermegildo Giner de los Ríos, polític molt vinculat a la Institución Libre de Enseñanza.
La metàfora positiva del canvi –més aviat el seu anhel– seria el de voler per aquesta nova comunitat dels marges una educació de primera que rebrien des de la seva flamant escola. Tot i així, els breus recopilats per a copsar aquesta peça naveguen a la doble tendència anuncia als seus inicis.
L’ERC dels pares fundadors té una complexitat caiguda en l’amnèsia des de la mitificació del moment. Francesc Macià, primer president de la moderna Generalitat de Catalunya, era un militar amb ambicions independentistes que aprovà mesures pròpies de formacions d’extrema dreta. Entre d’elles, tal com cita Chris Ealham a la seva monumental La lucha por Barcelona, volia establir un cordó sanitari per a controlar trens, ports i carreteres, a més de generar un sistema de passaports que verifiqués si els nouvinguts disposaven d’un contracte per a treballar a la Ciutat Comtal.
En el mateix assaig es menciona com, durant la primavera de 1931, l’Ajuntament i la Generalitat ompliren la capital catalana amb un anunci on es convidava als immigrants a pujar a un tren cap al sud d’Espanya amb l’extra d’oferir-los menjar i beguda gratuïta durant el trajecte. Els treballadors accediren als vagons i la majoria van baixar a L’Hospitalet, doncs eren ben conscients de poder tenir un millor futur laboral a les fàbriques catalanes.
Can Peguera només es cita com grup Giner de los Ríos quan es lloen les activitats de reforma municipals, com la d’enllaçar millor la barriada amb el carrer de Feliu i Codina, a l’Horta de tota la vida. A la resta de notícies, eren les cases barates, on res bo podia passar segons els diaris de la burgesia.
Per a comprovar-ho durant l’era progressista de la República n’hi haurà prou amb tres efemèrides. La nit del 14 de gener de 1933 fou fatídica per a tots els veïns de la precària i flamant urbanització. La Guardia Civil l’acordonà després de rebre una delació segons la qual a moltes vivendes s’ocultaven armes de foc. Es detingué a Àngel Benito Sagres, pertanyent al cos mòbil de les forces de seguretat comtal, per haver venut pistoles i revòlvers, segons la seva confessió perquè, sense la seva ajuda, els residents no haurien pogut defensar-se davant la imminència dels nombrosos riscos que comportava el seu aïllament geogràfic.
Poc abans, pel desembre de 1932, les investigacions conduïren de nou a Can Peguera, aquest cop tot relacionant un individu amb un dipòsit de bombes i municions localitzat al 633 del carrer Mallorca, al Clot. Com podeu imaginar, la pista era anarquista, un clàssic d’aleshores, però no pas la única forma per demonitzar a les classes més desfavorides; no en va, una nota del 7 de juliol de 1933 situa una agressió a un empleat de la companyia de tramvies al carrer número 15 del polígon.
Més tard, el 21 de desembre de 1933, es detingué a les mateixes cases barates a una extremista, Manuela Cano Ruiz, reclamada per un jutjat de Girona per haver enviat una caixa amb vint-i-cinc corbates, vocable emprat pels revolucionaris com eufemisme de bombes.
Tres setmanes després, durant la segona quinzena de gener de 1934, el periodista de torn registra la presència de la policia al nostre enclavament protagonista perquè, poc abans, s’havien trobat en una suposada cova del Turó de la Peira vàries caixes de dinamita.
La situació no mutà durant els dos anys previs a la Guerra Civil. Les ires del poder contra els pobres es devien a aquest doble fil d’immigració i anarquisme, doncs la CNT era la gran rival d’ERC en la pugna pel control del carrer i un malson no només per la dreta des del seu afany per a subvertir l’ordre establert, que titllaven de burgés malgrat tota la seva impedimenta republicana sense màcula.
El 1935 el barri es veié sacsejat per l’assassinat, a la propera bodega Montferry del carrer Eduard Tubau –aleshores situat pels mitjans a Sant Andreu perquè Porta era en bolquers i Nou Barris no es contemplava com a entitat–, del botxí de l’Audiència de Barcelona, Federico Muñoz Contreras.
El 22 de març de 1935 forces policials efectuaren l’enèsima batuda a les cases barates d’Horta, culminada amb la detenció de cinc àcrates, acusant-se a Alejandro Gracia Hernández i a Manuel Díaz de presidir, respectivament, un ple de la CNT i un altre del sindicat del ram de la Construcció.
Si allargués la cronologia un xic més afegiria més ensurts a l’entrellat. Un es planteja si la col·locació dels quatre polígons es degué més aviat a una ànsia repressiva des del control emparada pels comandaments civils i militars. Aquella púrria s’havia d’emplaçar a una geografia idònia per a una colònia penitenciària sense aquells obscens galons. La llibertat de cara a la galeria era perfecta. El més bèstia és que tots els ocupants, legítims, de les 534 vivendes de Can Peguera eren sospitosos pel simple fet d’existir, no haver nascut a Catalunya i predicar una ideologia subversiva que només volia un món més just.
Catalunya Plural, 2024 
