El 4 d’octubre del 1957, l’URSS (la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques) sorprenia el món amb el llançament reeixit de l’Sputnik 1, el primer satèl·lit artificial de la història. Va ser la notícia global més important des del final de la Segona Guerra Mundial i, a més, no bèl·lica, quelcom molt meritori. La gesta pionera va posar en primer pla l’esforç heroic realitzat per uns científics excepcionals, tenint en compte la tecnologia disponible en aquell moment. La victòria a l’espai tindria un impacte terriblement negatiu entre el poble estatunidenc en plena Guerra Freda, que fins aquell moment havia presumit d’un gran poder tecnològic. No seria fins el 31 de gener del 1958, gairebé quatre mesos després, que no es realitzaria el primer llançament reeixit americà. Qui recorda el nom d’aquell satèl·lit?
L’èxit del primer Sputnik va ser tan enlluernador que el primer secretari del Partit Comunista i president del Consell de Ministres de la Unió Soviètica, Nikita Khruschev (1894-1971), va decidir que s’havia de fer un altre impacte mediàtic coincidint amb les festes del quarantè aniversari de la Revolució d’Octubre, el 7 de novembre del 1957, tan sols un mes després del primer llançament. No hi havia temps per fer alguna cosa diferent del que s’havia fet pocs dies abans, només s’havia construït una rèplica del mateix artefacte que es va llançar, així que es va haver d’improvisar un nou repte diferent: el llançament d’un ésser viu a l’espai, això sí, amb bitllet d’anada però no de tornada (el primer satèl·lit no estava dissenyat per tornar amb un ocupant a l’interior).
La gossa probablement més famosa de la història, Laika, es va convertir en el primer ésser viu a orbitar al voltant de la Terra. El llançament va aconseguir espantar novament els científics americans, que van pensar que els soviètics havien aconseguit portar un satèl·lit deu vegades més pesat que el primer, però, en realitat, no era cert, de fet era exactament el mateix. Un cop més, la manera d’escriure la notícia va induir a exagerar la informació real. Però, l’impacte propagandístic es va veure entelat pel clam mundial de l’opinió pública contra la decisió d’enviar la Laika a morir a l’espai. Encara que, a tall de disculpa, la versió oficial del govern soviètic d’aquell moment va ser que la gossa havia sobreviscut quatre dies en òrbita, però sedada i sense patiment.
Però no va ser veritat, la Laika va morir amb patiment i amb un terrible estrés quan l’escalfament de la càpsula la va matar en menys de cinc hores després del llançament. Van haver de passar quaranta anys per conèixer aquests detalls. El mateix responsable del programa d’animals, Oleg Georgievitx Gazenko (1918-2007), deia el següent l’any 1998: «El treball amb animals és una font de patiment per a tots nosaltres. Els tractem com a nadons que no poden parlar. Com més temps passa, més greu em sap. No vam aprendre prou de la missió per justificar la mort de la gossa». El 13 d’abril del 1958 entrava a l’atmosfera terrestre desintegrant-se definitivament, convertint-se en una estrella fugaç, i recordada per sempre en la història de l’exploració espacial. El valor científic de l’Sputnik 2 va ser mínim, de fet, va contribuir poc al primer vol tripulat de Yuri Gagarin l’abril de 1961, de nou una altra victòria davant dels americans. I ho tornarien a fer amb el primer passeig espacial, amb la primera astronauta, amb la primera parella a l’espai, amb el primer acoblament no tripulat i amb les primeres sondes a d’altres planetes.
La història del primer ésser viu en arribar a l’espai quedaria immortalitzada a la novel·la gràfica Laika (2007), amb guió i dibuix de Nick Abadzis, guanyadora l’any 2008 del prestigiós Premi Eisner en la categoria de Publicació per a adolescents, essent nominada també a la de millor obra basada en fets reals, entre d’altres reconeixements a nivell internacional. La història de Laika és una bona mostra dels encerts i ensopegades del règim soviètic i, també, de la manipulació de la informació per influir en l’opinió pública. Una postveritat que ha estat molt vinculada a l’estat soviètic i, també, als detractors, dificultant contínuament si les notícies que ens arribaven o ens arriben són certes o no.
I el creador del primer estat comunista no podia ser aliè a aquest fenòmen. L’artista Agustín Comotto aporta llum d’una manera sintètica i visual al llibre Lenin. El hombre que cambió el mundo (2024), publicat conjuntament per les editorials Nórdica Libros i Capitán Swing, coincidint amb el centenari de la seva mort. El mateix autor indica a la introducció, a tall de justificació, que «és evident que estem davant d’una personalitat rellevant del segle XX que, a diferència d’altres contemporànies, tan sols és coneguda pels seus simpatitzants incondicionals o injuriada per una gran part del món». L’autor contribueix de forma didàctica a conèixer la vida de Lenin, les persones i els fets que van influir en el seu pensament i obra, acompanyant el text amb il·lustracions, amb un disseny atractiu per al lector. El llibre està dividit en quatre capítols i un annex, que conté una minibiografia d’alguna de les persones que apareixen al llarg del text, i convidant a aprofundir en la seva obra recomanant els propis llibres de Lenin i de diferents experts, recopilats a la bibliografia. Comotto ja havia dibuixat una part de la revolució russa a la seva novel·la gràfica Stein (Piedra) (2024), (vegeu l’article Sobre l’ideal revolucionari i l’exili argentí).
El primer capítol de Lenin. El hombre que cambió el mundo està dedicat a presentar-nos a Vladímir Ilích Uliánov (1870-1924), que adoptaria el nom de Lenin a l’exili, ja a la seva maduresa, com a mesura de protecció en la clandestinitat. El seu pare era de procedència calmuca (cosa que li va donar el seu aspecte mongol característic), i va morir quan Lenin tenia setze anys, cosa que va tenir un gran impacte econòmic a la família. Les seves tres germanes van ser molt importants al llarg de tota la vida, però l’esdeveniment més convuls i que més va influir en la forja del seu caràcter va passar tot just un any després de quedar orfe. El seu germà gran, de vint-i-un anys, va ser arrestat, com a líder d’un grup d’estudiants de ciències a la Universitat de Sant Petersburg, per ordir un complot per atemptar contra el tsar Alexandre III. El jove va ser penjat per les autoritats el 4 de maig de 1887.
Aquesta condemna obligaria la família a canviar de residència i veurien tancades les portes a estudiar a la universitat, encara que, finalment, Vladímir va aconseguir entrar a la Universitat de Kazan, on va estudiar la carrera de dret en un sol any (tot i que eren uns estudis de quatre anys, cosa que dona idea de la capacitat intel·lectual del jove, amb una gran tenacitat per autoformar-se). Comotto destaca la importància d’aquesta època universitària, i de com es va convertir en la llavor revolucionària per acabar amb la dictadura dels tsars, que mantenien el país pràcticament a l’Edat Mitjana des de feia tres-cents anys. «Una nova generació d’estudiants, majoritàriament d’origen burgès, van poblar les universitats russes a finals del segle XIX. Van ser el germen de nombroses dissidències, tant democràtiques com violentes. Era la joventut frustrada que podia estudiar i desenvolupar les seves facultats individuals, però que no tenien cap recorregut posterior a causa de l’obstinació de l’autocràcia tsarista a no canviar res. Molts estudiants van purgar amb el desterrament a la llunyana Sibèria. Altres van triar l’exili europeu, en espera de canvis polítics», com va fer el jove Lenin.
El segon i tercer capítol del llibre descriuen totes les vicissituds que van girar al voltant de la revolució de 1917, el seu posterior ascens al poder com a líder bolxevic i la implantació de les idees que havia teoritzat, com a model del que considerava que devia ser el país, i que, més tard, es coneixeria com «la dictadura del proletariat». El nou govern, després de la revolució, havia de fer front a la guerra en la qual encara estava immers (en plena Primera Guerra Mundial), i, també, a la fam i a una onada de fred devastadora l’any 1918, sense oblidar que s’estava expandint l’epidèmia de la coneguda com a grip espanyola, que va arribar a Europa a través dels soldats nord-americans. A tots aquests contratemps, caldria afegir les resistències de l’antic règim (que, segurament, va provocar l’execució de tota la família Romanov la nit del 16 al 17 de juliol de 1918, per anul·lar qualsevol possibilitat que poguessin tornar al poder), i les conspiracions dels mateixos companys de bàndol.
Precisament, una de les seves detractores, l’activista Fanni Kaplán, va atemptar contra Lenin la tarda del 30 d’agost del 1918 quan aquest acabava de visitar una fàbrica de Moscou. Va rebre tres trets, un d’ells al coll I amb pronòstic molt greu. Finalment, es va poder recuperar, encara que la seva salut quedaria seriosament perjudicada per sempre, fins a la seva relativament primerenca mort, als cinquanta-quatre anys, el 21 de gener de 1924, després de més d’un any convalescent d’un accident cerebrovascular que el va postrar al llit, mentre els seus dos possibles successors s’enfrontaven entre ells –amb estils molt diferents entre si– per la direcció del país: Trotski (1879-1940) i Stalin (1878-1953). Aquest últim guanyaria la batalla, i mai més ben dit.
El quart capítol del llibre està dedicat a tot el que va passar al voltant de la mort de Lenin, qui havia deixat per escrit que volia que el seu funeral fos laic i discret, i el seu cos incinerat i enterrat al costat de les restes de la mare i la germana. Però Trotski tenia una altra idea: instrumentalitzar-ne la mort, impulsant el culte a la seva personalitat, explotant al màxim la imatge del líder. D’aquí van sorgir els coneguts retrats i estàtues i bustos de Lenin que van envair tot el territori, a més del mític mausoleu, amb el seu cos modificat, que llueix fins avui dia, amb una intencionalitat molt diferent dels principis que promulgava el propi personatge, contrari al concepte d’individu, sempre pensant en el benefici de la col·lectivitat. I, a més, Stalin va amagar l’origen jueu de la família de Lenin, anunciat per la seva vídua després de morir, una informació que quedaria oculta durant dècades.
La jove que va perpetrar l’atemptat, Fanni Kaplán, va ser executada el 3 de setembre de 1918, tot just quatre dies després, a la presó de Lubianka, on havia estat empresonada i interrogada per la Cheka. La Cheka era una entitat creada a finals de l’any anterior, una nova agència de seguretat (policia secreta) que es distingia de l’antiga Ojrana (que estava als comandaments dels tsars), i que ara encara era més contundent a fer un control ferri de la societat. El seu nom correspon a l’acrònim en rus de «Comissió Extraordinària Panrusa per a la lluita contra l’espionatge i el sabotatge», un nom que va anar canviant amb els anys a OGPU, GPU, KGB i a l’actual FSB (Servei Federal de Seguretat). Comotto, al seu llibre, indica que «s’estima que, com a mínim, l’organització va eliminar en el període 1918-1920 prop de trenta mil persones». I la seva caserna general era el mític edifici Lubianka, un imponent i antic edifici d’oficines, confiscat pel nou règim revolucionari, tot un símbol de repressió i terror durant gran part del segle XX.
Els autors Felipe Hernández Cava i Pablo Auladell, guionista i dibuixant, respectivament, retraten a la seva novel·la gràfica Lubianka (2023), publicada per Norma Editorial, els successos esdevinguts en aquest edifici en els primers anys posteriors a l’arribada al poder de Stalin. La història esdevé a l’any 1934, deu anys després de la mort de Lenin, una dècada sagnant que es coneix com la de la Gran Purga, després d’una campanya de repressió i persecució política, fins i tot de persones afins al Partit Comunista, desenes de milers de persones van ser deportades a camps de concentració a Sibèria (als camps de treballs forçats coneguts com Gulag), quan no directament afusellats o assassinats. Abans, en el millor dels casos, es feia un pseudojudici on imperava la tradició clàssica anomenada Confessio est regina probationum, és a dir, «la confessió de l’acusat és la prova reina». Per aconseguir aquestes confessions, es va autoritzar l’ús de la tortura com a mitjà per aconseguir que els detinguts s’autoinculpessin com a enemics de l’Estat. Hernández Cava i Auladell mostren aquest procés en el cas d’un poeta fictici, però que bé podria tractar-se del periodista, escriptor i dramaturg Isaak Bábel (1894-1940), tal com indica la prologuista de l’obra, l’escriptora i traductora Marta Rebón. Bàbel va ser executat i enterrat en una fossa comuna, després de torturar-lo i que reconegués tota mena de conspiracions, mentre acusava el seu cercle més proper amb l’esperança de guanyar uns dies de vida, condemnant-los al seu mateix destí.
«S’ha d’inculcar a tots els ciutadans la sensació que poden ser detinguts i afusellats en qualsevol moment i per qualsevol motiu», apareix escrit en una de les vinyetes, en boca de Fèlix Dzerzhinski (1877-1926), el fundador d’aquest centre de terror, per ordre de Lenin inicialment, però que va escampar l’horror potenciat per Stalin, el rostre del qual veiem en el retrat penjat a la sala de tortura. El protagonista de la novel·la gràfica, ara torturador de poetes, era un mediocre escriptor convertit en autor de llibres didàctics, produïts per orientar la població, transmetent-los els valors que els milloraran com a revolucionaris: «una literatura que ha mobilitzat els treballadors i els oprimits en la lluita per la destrucció definitiva de tota explotació i del jou de l’esclavitud de l’assalariat», així hauria de ser la nova literatura, sentència. Unes obres publicades de forma anònima, per derrotar també el narcisisme del creador, proclama en una altra vinyeta, mentre escriu a la nit, descansant de les llargues sessions de tortura fetes durant el dia.
La composició monolítica de la pàgina imposada per Auladell, amb dues vinyetes per pàgina i el seu singular estil, amb tonalitats grises amb un dibuix a llapis i carbonet, contribueix a potenciar el dramatisme esquinçador de la història, no només pel càstig que observem, sinó també per la incomprensió dels represaliats, seguidors de Lenin, i de la deriva del torturador, que no sembla que tingui gaire clar el seu camí. L’estil del dibuixant té un precedent, just en el seu treball anterior, que té la particularitat de fer un homenatge a un dels directors de cinema més destacats de la història, just l’any en què se celebrava el 120è aniversari del seu naixement: Serguei Eisenstein (1898-1948). La novel·la gràfica Potemkin (2018), publicada per l’editorial Libros del Zorro Rojo, adaptava la pel·lícula muda El cuirassat Potemkin (Bronenosets Potyomkin, 1925), que narrava els fets reals esdevinguts el 1905, quan la tripulació es va rebel·lar contra els oficials de la armada tsarista, un esdeveniment clau en un moment de gran tensió al país.
Aquesta pel·lícula s’havia estrenat just després de La vaga (Stachka, 1925), òpera prima d’Eisenstein, que mostrava la massacre real amb què van ser represaliats els treballadors en vaga d’una fàbrica l’any 1903, a la Rússia prerevolucionària. Aquestes dues pel·lícules van enlluernar Stalin, que li va proposar que fes una tercera pel·lícula que coincidís la seva estrena amb el desè aniversari de la revolució. I el resultat va ser Octubre (Oktyabr, 1927), que seguia la filosofia comunista en el seu plantejament (sense personatges principals), i que internacionalment es va arribar a conèixer amb el nom d’un llibre icònic per entendre el que va passar al país: Deu dies que van estremir el món (Ten Days that Shook the World, 1919), de John Reed (1887-1920). Stalin, com Lenin, sabia de la importància de l’art i del relat en la construcció de l’estat soviètic. Nosaltres, ara, disposem de prou informació per crear la nostra pròpia opinió sense que ens enredin. O gairebé.
Catalunya Plural, 2024 
