Des que Joe Biden anuncià el 21 de juliol que no aspirava a un segon mandat, la dinàmica de la campanya electoral ha canviat dràsticament. La seva vicepresidenta, Kamala Harris, ràpidament obtingué la lleialtat de la majoria dels 4.700 delegats que el tícket Biden-Harris acumulà durant les primàries del partit Demòcrata. En poc més d’un mes Harris ha aconseguit recaptar l’extraordinària quantitat de 540 milions de dòlars. Més de dues-centes mil persones s’han apuntat com a voluntàries de la seva campanya. Tots els presidents Demòcrates vius (Barack Obama, Bill Clinton, Jimmy Carter) i els legisladors del partit al Senat i la Cambra de Representants públicament anunciaren el seu suport per a Harris. La convenció Demòcrata a Chicago va ser un èxit, reflectint la unitat del partit.
Harris optà com a candidat a vicepresident per Tim Walz. Els votants no es fixen molt en qui és el candidat a vicepresident. Però en una elecció molt ajustada l’equip de Harris espera que l’actual governador de Minnesota arrabassi alguns vots dels blancs (especialment homes) de petites poblacions i zones rurals dels estats on es decidiran les eleccions. Actualment es considera que els estats competitius són set: Pensilvània, Michigan, Wisconsin, Geòrgia, Arizona, Nevada i Carolina del Nord.
La nova candidata presidencial ja ha recuperat gran part de l’entusiasme entre els afroamericans i joves que Biden havia perdut. Donald Trump no ha sabut reaccionar al relleu de Biden per Harris. Després de sobreviure a l’intent d’assassinat i la unitat mostrada a la convenció Republicana a Milwaukee, clarament avantatjava Biden en les enquestes a nivell nacional i en els estats decisius. Biden no tenia ja un camí per a aconseguir els 270 vots electorals necessaris per a guanyar. Els donants Demòcrates i els seus assessors més propers el convenceren d’aquesta crua realitat.
Sobtadament, Trump i els Republicans es van quedar sense la estratègia de desqualificar el seu rival degut a la seva edat, pèrdua de facultat de mobilitat i cognitiva. Harris té 59 anys, per 81 de Biden. Ara són els Demòcrates els que destaquen l’edat del seu contrincant: Trump té 78 anys. L’electorat a més exigeix una nova generació de líders. El cap dels Republicans al Senat, Mitch McConnell, té 82 anys. L’encara influent ex presidenta Demòcrata de la Cambra de Representants Nancy Pelosi en té 84. Gran part dels dirigents dels dos partits al Congrés superen els setanta anys.
Els donants del partit Republicà i els assessors de Trump estan desesperats perquè el seu candidat no ha sabut canviar el seu missatge. Mostra a vegades melancolia per no poder enfrontar-se a Biden. Ha recorregut a un allau d’insults i desqualificacions personals contra Harris. Per exemple, ha qüestionat que se senti veritablement afroamericana. També alega que la seva carrera política va avançar gràcies a la seva relació sentimental amb l’ex alcalde de San Francisco, Willie Brown. Part de l’electorat dels EEUU -especialment els Republicans- s’ha acostumat als insults i burles de Trump. Però dirigir-los contra la primera dona vicepresidenta i primera afroamericana en ocupar el càrrec és molt arriscat per part seva. Provoca un forta indignació entre les dones, siguin afroamericanes, hispanes o blanques. Els Republicans ja han perdut el suport de moltes dones per voler restringir o àdhuc prohibir completament l’avortament. El Tribunal Suprem va tombar el 2022 el dret a fer-ho fins a finals del segon trimestre, que existia des de 1973.
Es cert que Trump derrotà Hillary Clinton malgrat insultar-la. Però Clinton no tenia bona imatge entre els votants blancs sense estudis universitaris, un grup demogràfic que va donar suport a Trump el 2016 i parcialment recuperà Joe Biden el 2020.
No és sorprenent, doncs, que Harris avantatgi Trump per 21 punts entre les dones. El Republicà en canvi supera Harris en el vot masculí per 18 punts. Trump tindria moltes més possibilitats si critiqués amb arguments sòlids la gestió de Kamala Harris com a vicepresidenta i les postures radicals, des del punt de vista Republicà, que adoptà i algunes de les quals encara defensa.
Enquestes Harris-Trump: Empat tècnic
Després de la celebració de la convenció del partit Demòcrata es produí l’anunci de la retirada del candidat independent Robert Kennedy Jr., que ara dona suport a Trump. Els analistes han discutit durant mesos si Kennedy treia més vots a Trump o a Biden. Kennedy fa mesos tenia una intenció de vot del 10%. Havia disminuït radicalment fins a situar-se entre el 4% i el 5%. No era segur que Kennedy pogués estar a la papereta electoral en alguns estats.
Per una banda, per a Demòcrates desencantats amb Biden, el fill major de l’ex senador i ministre de Justícia de John F. Kennedy oferia una alternativa dintre el mateix partit, tot i que Robert Kennedy Jr. es presentés tècnicament com a independent. Tothom associa el cognom Kennedy amb el Partit Demòcrata. En alguns temes els seus posicionaments són més propers als Demòcrates, com en perdonar el deute universitari i finançar xarxes socials. En canvi com Trump s’oposa a la guerra a Ucraïna. Per a molts, Kennedy era atractiu perquè el 75% dels ciutadans dels Estats Units no volien una nova confrontació Biden-Trump. Representava una alternativa a la classe política actual. Amb l’abandonament de Biden, Harris discutiblement encarna aquesta alternativa tant o millor que Kennedy.
En la majoria de sondejos es produeix un empat o bé Trump o Harris gaudeixen d’un avantatge tan estret (menys de quatre punts) que se situen dins del marge error. Els quatre realitzats després de la retirada de Kennedy son els següents. El més favorable a Harris és el de Reuters/Ipsos, que li dona 45% per 41% a Trump. En el de Rasmussen, Trump aconsegueix un 48% per 46% Harris. El de Quinnipiac otorga un 49% a Harris i un 48% a Trump. La igualtat queda palesa pel fet que en l’enquesta de Quinnipiac cadascú rep un 45% del vot dels independents. En el del Wall Street Journal guanya Harris per 48% a 47%.
El debat televisat del 9 de setembre serà decisiu. Es negocia un possible segon debat el 25 de setembre. Si l’elecció se celebrés els propers dies segurament guanyaria Harris per un marge molt estret en el vot nacional i en el col·legi electoral.
Tanmateix, els darrers mesos han demostrat que circumstàncies imprevistes han capgirat la campanya. Pot haver-hi una intenció de vot camuflada per a Trump en algunes enquestes. A més, en les que s’incloïa els altres candidats independents (Kennedy, la verda Jill Stein, el filòsof afroamericà Cornel West) Harris assolia un primer lloc per mínims. En canvi, en els sondejos on s’ha d’optar per Trump o Harris l’ex president puntua més alt. Això potser suggereix que el suport per als independents, que no és sòlid, no es convertirà en vots per a Harris.
La continuació de la guerra d’Israel a Gaza i del subministrament d’armament dels EEUU no afavoreix Harris. En aquest tema clarament ha canviat de posició. Els Republicans també la critiquen perquè no havia concedit cap entrevista ni celebrat cap conferència de premsa com a candidata. Finalment en va concedir dues entrevistes. En ambdues, tot i que es consideren un èxit, dona munició als Republicans en no poder amagar que ha moderat dramàticament postures seves anteriors. Ja no s’oposa al fracking per a extreure petroli i gas natural. Ja no és partidària de retallar els pressupostos de la policia. Els votants sovint sospiten dels polítics que modifiquen les seves intencions. Trump pot ser detestat per molts. Però no canvia d’opinió respecte a les polítiques que defensa.
Harris es presenta com a la defensora de la democràcia, del dret a avortar i de continuar la lluita contra el canvi climàtic. A mitjans de l’any passat es calculà que dels 5 bilions de dòlars en paquets d’estímul que s’aprovaren entre 2020 i 2023, als estatunidencs només els queden 100.000 milions estalviats. Un axioma de la política dels EEUU és que, si el país no està involucrat en una guerra i l’economia va bé, al president en exercici normalment se li dona un segon mandat. Trump ja fou president. Però Harris tampoc és una nouvinguda a la política i haurà de defensar la gestió de Biden. El deute total de les famílies als EEUU és de 17 bilions. Un 40% viuen de nòmina en nòmina.
La mobilització és el que decideix les eleccions. Els Demòcrates han fet molts progressos enregistrant afroamericans a estats com Geòrgia i Carolina del Nord. Però ambdós estats, juntament amb Arizona, foren conservadors durant moltes dècades. El darrer Demòcrata en guanyar Carolina del Nord en unes presidencials fou Barack Obama el 2012. Les curses per a governadors, senadors i congressistes també influiran. A Michigan Harris gaudeix actualment d’un petit avantatge. Però les associacions de musulmans i àrabs del partit Demòcrata (es concentren a Michigan) han anunciat protestes als actes de Harris.
Al capdavall, les eleccions demostraran si les noves tendències demogràfiques, culturals i socials dels EEUU, representades ara per Harris, s’imposen a les tradicionals, encarnades per Trump. Guanyi qui guanyi, és previsible que el perdedor plategi recursos davant dels tribunals per irregularitats perquè unes desenes de milers de vots en set estats decidiran el resultat.
En un dels passatges del seu famós discurs inaugural, el president John F. Kennedy proclamà que “en la llarga història del món, a només unes poques generacions se’ls ha concedit el paper de defensar la llibertat en la seva hora de màxim perill. No defujo la responsabilitat, l’acullo amb satisfacció. No crec que cap de nosaltres es canviés per qualsevol altre poble ni per cap altra generació.”
A Donald Trump la resta del món l’importa en la mesura que afecta EEUU. Aquesta postura també la comparteixen altres líders d’altres països. La seva Constitució és la més antiga del món. Ha jugat un paper decisiu en salvar la democràcia en les dues Guerres Mundials. La noció de l’excepcionalisme dels EEUU no és absurda. Si guanya Harris, farà bé en recordar la responsabilitat de la qual parlà Kennedy d’EEUU a la resta del món.
Catalunya Plural, 2024 
