Aquest nou model, a la pràctica, s’allunya i capgira el model vigent, en la mesura que en comptes de definir un model d’oferta (els programes que s’ofereixen als desocupats) basteix un model que diríem de demanda (les necessitats individualment considerades i les necessitats territorialment definides).
Les polítiques actives d’ocupació s’aproparien així a la concepció que predomina en els serveis públics universals com la sanitat, l’educació o l’atenció social. Sembla clar llavors que entrem en un procés de transició que no serà ni fàcil ni immediat.
Quines poden ser les claus que afavoreixin l’èxit d’aquesta transició?
A parer nostre òbviament un requisit és que ambdues transicions es configurin i reforcin mútuament, en el benentès que el resultat final consistirà en una reordenació tant de les actuacions (serveis, programes) que es realitzen com l’assumpció de nous rols en la seva implantació, tant del SOC com de les principals entitats que fins ara gestionen els programes, notablement les entitats locals.
I més enllà d’això hi ha alguns elements que poden ser determinants per enfortir o desencarrilar el procés, al nostre entendre:
I) Es farà imprescindible tant redefinir les programacions que ara es realitzen per finançar serveis continus que atenguin les demandes, com particularment garantir per part del govern de l’estat un finançament suficient i plurianual per tal de poder assumir els serveis garantits
II) Disposar d’un veritable sistema d’informació que vagi més enllà de la tramitació administrativa i aplegui la quantitat i qualitat de la informació ara disponible pels gestors de la població demandant d’ocupació i les empreses. La baixa qualitat actual no és l’únic, però sí un factor rellevant per explicar el ridícul pes de la intermediació pública en el mercat de treball
III) Orientació als demandants i les empreses, que són els veritables destinataris d’aquestes polítiques i cal assolir compromisos en la seva participació
IV) Vinculació amb altres polítiques territorialment definides, com ara les d’atenció social, educatives o de desenvolupament econòmic.
D’aquests i altres qüestions parlem amb més profunditat aquí, en el benentès que estem davant un gran repte per al país, en primer lloc, pel SOC i les entitats locals que han de liderar estratègies, però amb un compromís decisiu i imprescindibles de les organitzacions empresarials i sindical per a plegats promoure-les en favor d’un canvi de les polítiques d’ocupació a Catalunya.
Catalunya Plural, 2024 
