Hi ha processos que no són ràpids, que es cuinen a foc lent. Per a tota una generació, la batalla d’Urquinaona va suposar una ruptura. Va suposar un trencament que va tenir efecte molt més enllà de l’esclat d’aquells dies. Vam decidir que s’havien acabat els somriures. Vam recuperar la vella tradició proletària d’omplir de foc i barricades els carrers de Barcelona. Però més enllà de l’espectacularitat, el que es va trencar va ser polític: Van entrar en acció les masses profundes del proletariat juvenil més empobrit i colèric, que es van escapar del tot del control i la tutela dels líders i partits de la petita i mitjana burgesia independentista. Tornàvem a fer trontollar durant uns dies la seva capacitat de teledirigir de manera ordenada i pulcra les bases en la reivindicació. Records de l’octubre que alguns haurien volgut de cues ordenades davant d’escoles tancades, però que també vam desbordar. Tota una generació de joves treballadors i estudiants molt emprenyats, fóssim on fóssim aquells dies, vam celebrar amb ganes Urquinaona i la humiliació als polítics professionals, a l’espanyolisme, a la policia i a l’estat.
Malgrat tot, el que va venir després prou que ho sabem: fúria repressiva, compartida entre els que no ens perdonaran mai haver desobeït el seu lideratge i els que tenien els comandaments de l’estat. Política de pactes, conciliació i governabilitat per part de tots els suposats partits independentistes, amnistia pacificadora i feta a mida, repartiment del pastís i de càrrecs. Catifa vermella als partits d’ordre per recuperar les seves majories parlamentàries i a l’extrema dreta i la reacció per créixer sobre les restes putrefactes d’una revolta truncada i d’uns governs “republicans” i d’”esquerres” que només van diferenciar-se de la dreta i l’espanyolisme en les promeses i la retòrica. Assimilació i neutralització del conflicte, òbviament, sense que ni un dels problemes que ens afecten com a classe treballadora a Catalunya s’hagin solucionat, sinó agreujat.
La qüestió és que gairebé cinc anys després, una part significativa d’aquells joves treballadors i estudiants emprenyats podem dir-ho obertament: el nostre comunisme també és fill d’Urquinaona. Aquell punt d’inflexió ens va servir per decidir que no en teníem prou amb la resignació o el record d’uns bonics disturbis, que si enteníem què havia passat tindríem les claus per comprendre el perquè de la nostra impotència i submissió. És aquí on va començar un camí de preguntes i respostes no només en un sentit retòric, sinó també pràctic. Allà on hi ha brillat conflicte, lluita o contradicció en els últims anys al nostre país, hi hem estat plantejant preguntes i buscant respostes. Així va ser també com una Esquerra Independentista fossilitzada va preferir treure’s de sobre tota una nova generació que afrontar les preguntes que ens fèiem.
Cinc anys després, després d’aquest recorregut, hem recompost algunes certeses i après algunes lliçons. La primera lliçó que hem après els fills comunistes d’Urquinaona és que les possibilitats de confrontar i destruir avui l’ordre burgès a l’estat espanyol no resideixen en l’enèsim front nacional unitari amb la petita i mitjana burgesia. El pacte fiscal d’Artur Mas o el finançament singular d’ERC s’han confirmat com l’inici i el final del Procés: per més radicals que fossin els desafiaments que els partits de la petita i mitjana burgesia catalana van llençar als seus germans grans espanyols, al final tot anava de renegociar el repartiment de quotes de poder, de representació política i d’avantatges econòmics. L’estat espanyol (un estat espanyol dins de la UE), al cap i a la fi, els és la forma política més funcional als seus interessos de classe i no la trencaran.
Vam perdre massa anys discutint el contingut ambigu de la paraula independència: que si estat nou a Europa deia l’ANC, que si Espanya ens roba, deien les JERC; que si primer la independència idesprés el socialisme, deien els de Poble Lliure; que si independència perquè tot canviés, deien els d’Endavant. Al final, cadascú ho omplia amb el que li semblava bé. Però el lideratge era de qui era. Icap posició va qüestionar les falles estratègiques de fons que van portar a la derrota i el desengany
d’àmplies capes de la classe treballadora que havien posat esperances legítimes en el Procés. A tots aquests desenganyats els diem: el dret a l’autodeterminació que cal defensar és per a la classe treballadora de Catalunya. De fet, nosaltres no defensem cap dret per la burgesia. La burgesia no tindrà cap dret en la nostra democràcia: ni imposar la seva dictadura, ni mantenir els fonaments del seu poder. Fer efectiu el dret a l’autodeterminació passa per la construcció d’una força capaç de confrontar la realitat del món avui: assegurar ser capaços d’un enfrontament no només amb l’estat espanyol, sinó amb la UE i l’OTAN, que són les principals escales de poder de l’enemic que confrontem. Així, els nostres potencials aliats són el proletariat de l’estat i d’arreu d’Europa, la major part de la classe treballadora migrant del nostre país que ha restat aliena al procés independentista, i no pas la petita i mitjana burgesia.
La segona lliçó que hem après és que avui en dia, el progressisme està mort, encara que continuïn mirant de vendre el cadàver de l’eix esquerra-dreta com alguna cosa amb sentit. Ningú se’ls creu. Morts en termes de dinamisme, mortes les seves idees i sense capacitat de canviar res. Les esquerres s’han assimilat a les dretes en un programa de mera gestió de l’existent. I l’existent són els plans de contenció de l’oligarquia financera europea i otanista per mantenir els marges de guany i benefici capitalista en temps de crisi.
Plans de contenció contra la principal fractura que travessa les nostres societats: la ruptura social, l’estancament econòmic crònic que des del 2008 condueix a àmplies capes de la població a no trobar promeses d’estabilitat desitjables sota el sistema capitalista per primer cop en dècades. Alguna cosa d’aquella ruptura brillava a Urquinaona i estava a la base del mateix Procés. Però si mirem més enllà de casa nostra, el patró és comú: arreu del món, mentre no agafen consistència política pròpia, els efectes d’aquesta ruptura són reprimits, anul·lats, assimilats pels estats o utilitzats pels interessos particulars de les disputes internes entre diferents sectors de la classe dominant.
Per això, recompondre una política per la classe treballadora al segle XXI implica saber donar a aquesta ruptura social la forma d’una ruptura política. Donar una consistència pròpia a aquella espurna que va brillar els dies d’Urquinaona, perquè no s’apagui: organització, ideologia, estratègia, programa i arrelament. Donar forma política als interessos de qui no hi té res a perdre davant d’aquest món, el proletariat. Fer-ho de manera independent davant de totes aquelles forces interessades a mantenir-lo intacte. Construir el Partit de la classe treballadora revolucionària, enfront de les hipoteques i el descrèdit que arrossega l’esquerra, més o menys radical, i contra la política d’ordre dels que volen contenir la crisi.
Els fills comunistes d’Urquinaona hem pres nota, ens hem armat d’idees i estem construint el Moviment Socialista. Perquè volem recompondre les forces disperses que van sembrar la protesta i la inestabilitat durant els darrers anys, però volem fer-ho sobre una base diferent del que ens ha portat a la derrota. Perquè entenem que el jovent treballador ha de tenir una posició de lideratge, coherent amb la seva posició a l’avantguarda de la ruptura social que es dona en sí de les societats del capitalisme decadent contemporani. No tenim pressa, ni ens sedueix el fet de guanyar fàcil. La qüestió és saber ser una força i fer viure les nostres idees en la societat. Aparèixer progressivament com una alternativa. Preferim provar el camí difícil que continuar venent fum a la classe treballadora.
I així és com encarem la Diada de l’Onze de Setembre d’enguany. Una diada que sempre ha estat pels comunistes un dia de lluita i sacrifici per les llibertats i drets nacionals de la nostra classe. L’encarem —quan s’apropa el cinquè aniversari d’aquella data que va marcar un punt d’inflexió— amb tots els actors que havien plantejat un lideratge per confrontar l’opressió nacional desactivats, mancats d’autocrítica o tacats pel descrèdit. Una diada on nosaltres, per contra, després d’anys de cuinar a foc lent les possibilitats d’una ruptura política, ja hi acudirem amb unes eines vives i en construcció, amb l’energia d’una nova generació organitzada i disposada a posar fre als embats, borratxos de victòria, que l’ofensiva espanyolitzadora està assestant contra Catalunya.
Hem après, en definitiva, que el poble català només existeix en el seu proletariat i no en els petits, ni mitjans, ni grans burgesos per molt independentistes que es facin dir. Cinc anys després d’Urquinaona, alguns dels seus fills ho hem dit i ho continuarem dient clar: avui, el contrari de ser de dretes o unionista no és ser d’esquerres o independentista, és ser comunista, és ser revolucionari.
Catalunya Plural, 2024 
