La fàbrica d’objectius


El passat 29 d’octubre de 2023, un vídeo d’un jove palestí es va fer viral a TikTok. Al vídeo, el noi sosté un petit micròfon, saludant la seva audiència amb un somriure després d’un llarg període sense internet ni comunicacions. Amb un toc còmic, ha afegit una sintonia de telenotícies en la postproducció. Al darrere d’ell, es pot veure la gent esperant pacientment en fila per comprar pa en una de les últimes fleques que encara continuen obertes al nord de la Franja de Gaza. Els comentaris al vídeo estan plens d’elogis i benediccions a Abboud, qui, malgrat la seva joventut, s’ha convertit en un periodista improvisat enmig de la guerra.

Durant el mes d’octubre, fa gairebé un any, van circular imatges i vídeos de les llargues cues a les fleques de Gaza. Els talls de llum i la manca de combustible van fer gairebé impossible que els palestins poguessin cuinar a casa. Algunes d’aquestes imatges van arribar als mitjans de comunicació internacionals, però la gran majoria van rebre “m’agrada” i van ser compartides milers de vegades per una audiència mundial que observava el col·lapse de les condicions de vida a Gaza. El 4 de novembre, AlJazeera va publicar un vídeo d’un bombardeig prop d’una fleca amb un cartell visible: Al Sharq. Les referències arquitectòniques d’ambdós vídeos permeten geolocalitzar-los a només uns metres de distància l’un de l’altre.

Entre octubre i principis de novembre, Forensic Architecture ha documentat la destrucció de disset fleques a Gaza. En alguns casos, com el de la fleca Al Sharq, una bomba va caure al costat de la fleca mentre la gent feia cua, ferint diversos civils. En d’altres, com el de la fleca Al Jadeed, l’objectiu va ser directament la fleca, matant diverses persones i deixant un cràter on abans hi havia hagut un edifici.

Les imatges mostren l’atac a panells solars, com els de la fleca Ajour, que depenia íntegrament d’ells després del tall de la xarxa elèctrica. La repetició dels atacs indica que són dirigits i deliberats, ja que els edificis d’aquestes zones encara no havien estat bombardejats, tot i que gran part d’ells serien destruïts més endavant. Les fleques formaven part de la xarxa preexistent de distribució d’ajuda humanitària: la fleca de Nuseirat, per exemple, havia rebut farina de l’UNRWA hores abans de ser completament destruïda. Amb el pa com un dels pocs productes disponibles, les fleques es van convertir en una infraestructura civil essencial durant les primeres setmanes de la guerra. Van ser bombardejades principalment al nord de Wadi Gaza, el riu que travessa la Franja, i a les ciutats del centre. Més de la meitat dels atacs van ocórrer en les dues setmanes posteriors a l’ordre d’evacuació emesa per Israel el 13 d’octubre, que obligava 1,1 milions de palestins a abandonar les seves llars al nord de Gaza.

La destrucció sistemàtica de fleques indica un canvi en la lògica utilitzada per Israel per justificar les seves accions en virtut del Dret Internacional Humanitari (DIH). En fases anteriors d’aquesta llarga guerra, l’estratègia militar israeliana es basava en un enfocament economicista que

al·legavaminimitzar la violència: calcular quantes morts civils eren acceptables per eliminar un objectiu militar. Tot i que el dret internacional, teòricament, busca moderar la violència, en la pràctica, juga un paper crucial en el càlcul i gestió del que es pot entendre com una economia de la violència. Per exemple, a la guerra de Gaza de 2021, els militars israelians van argumentar que l’ús de trucades telefòniques d’advertència feia legals els atacs contra els edificis més alts de Gaza. Aquestes advertències es presentaven com a mesures de proporcionalitat, suggerint que en alertar els residents perquè evacuessin minuts abans dels bombardejos que destruïen centenars de llars, s’aconseguia minimitzar el dany.

Dins d’aquesta lògica economicista, existeix una altra opció: quan la proporció entre civils i objectius militars és massa alta, com ocorre en àrees urbanes, els civils poden ser reclassificats com a combatents per corregir aquest desequilibri. La magnitud de la destrucció d’infraestructures físiques i socials en la guerra actual, inclosos els atacs dirigits a treballadors sanitaris, funcionaris i membres de la societat civil, suggereix un canvi d’estratègia cap a aquesta segona opció. En ampliar qui i què constitueix un objectiu militar, es poden dur a terme massacres sota el pretext de necessitat legal i estratègica. Possiblement, la forma més ràpida i efectiva de convertir els civils en combatents i les infraestructures civils, com les fleques, en objectius militars a gran escala, és mitjançant l’ús d’intel·ligència artificial (IA).

El maig de 2024, la Força Aèria israeliana i la Divisió d’Intel·ligència van rebre el Premi de Defensa Israelià 2024 per l’èxit de la seva «fàbrica d’objectius» (מפעל המטרות). Segons un comunicat oficial del govern, aquestes divisions van ser reconegudes pel seu ús innovador d’«algoritmes avançats i IA» per identificar possibles objectius militars que semblen ser civils. A principis d’aquest any, un alt càrrec militar va afirmar que, per primera vegada, els sistemes d’IA de l’exèrcit permeten generar nous objectius més ràpid del que poden ser atacats. Va explicar que, en les guerres de 2014 i 2021, l’exèrcit havia esgotat la seva llista d’objectius. Aquest testimoni suggereix que trobar i justificar objectius d’acord amb el dret internacional sembla haver estat el principal obstacle en les operacions militars israelianes.

La IA està ara automatitzant el procés de justificació, la qual cosa va permetre que els bombardejos continuessin sense descans des de principis d’octubre fins a finals de novembre. Els agents militars funcionen com a processadors d’informació, adaptant les seves tàctiques per crear nova intel·ligència que doni suport a les seves accions. Això fa que sigui més difícil qüestionar o examinar críticament les bases d’aquestes accions. En aquest context, les estratègies de Clausewitz i Sun Tzu, tradicionalment considerades com a doctrina militar, també poden interpretar-se com a estratègies mediàtiques centrades en el control de la informació. És a dir, la doctrina militar no només abasta les tàctiques de combat, sinó també com es maneja la informació, decidint què es revela, què s’oculta, i com es gestiona la percepció per mantenir una narrativa coherent de justificació, especialment davant l’opinió pública.

En aquest sentit, el control de la informació es converteix en una arma per a influir en la percepció pública i legitimar les accions militars. Tot i que ja se sap que el control de la informació confereix poder, l’aparició de la IA introdueix una nova dinàmica: permet automatitzar la creació i gestió de narratives, sovint amb escassa participació humana directa. Aquesta automatització crea una il·lusió de neutralitat que, en realitat, oculta un enteniment polític de quina vida té valor i quina no.

El general Yossi Sariel, comandant de la Unitat d’Intel·ligència 8200 i precursor de la «fàbrica d’objectius», promou la següent fase de l’evolució humana en la seva tesi de màster autoeditada i descarregable a Amazon, *The Human-Machine Team*. Escrita durant el seu any d’intercanvi a la Universitat Nacional de Defensa de Washington D.C., Sariel sosté que els exèrcits haurien d’aprofitar «l’aprenentatge sinèrgic entre humans i màquines per crear supercognició». En la seva tesi, Sariel descriu un model que genera objectius militars integrant informació classificada, procedent d’informants i serveis d’intel·ligència, i monitorant patrons comunicatius. Per exemple, explica com és possible identificar potencials terroristes a través dels seus amics a Facebook o de la seva pertinença a grups de WhatsApp amb un militant ja identificat.

Una bretxa en el xifratge de seguretat de WhatsApp, revelada per The Intercept al maig, seria suficient perquè el Govern israelià rastregés les metadades dels missatges de WhatsApp, com qui contacta amb qui, quan i des d’on. A partir d’aquestes interaccions, es pot extrapolar una xarxa social i generar objectius utilitzant aprenentatge automàtic. Tot i que el règim colònic-colonial israelià fa dècades que analitza les relacions socials dels palestins mitjançant registres, bases de dades, i la vigilància i arrest de la població, les capacitats actuals de processament de dades a gran escala permeten automatitzar i accelerar aquesta anàlisi de manera significativa.

L’automatització de la producció d’intel·ligència militar abasta indiscriminadament tota la població, tractant les interaccions socials quotidianes amb el mateix nivell de sospita que les amenaces militars. Sota aquesta estratègia, els vincles socials es converteixen en probabilitats, la qual cosa permet que pràcticament qualsevol persona pugui ser considerada un terrorista per justificar la seva mort. Aquest càlcul aplicat a la vida col·lectiva i quotidiana converteix en possibles objectius espais comuns, com les fleques o els mercats. Aquestes operacions matemàtiques són una nova forma de control sobre la població palestina, ja que, en monitorar les interaccions socials, es limiten les possibilitats que sorgeixin expressions de sobirania en els espais comuns.

Després de la primera ordre d’evacuació del 13 d’octubre, l’exèrcit israelià va advertir que qualsevol que es negués a abandonar el nord de Gaza «podria ser identificat com a còmplice d’una organització terrorista». Aquest argument, repetit pels mitjans de comunicació internacionals, busca anul·lar la voluntat dels palestins de quedar-se a les seves llars. Al nord de Gaza, molts van recordar el penediment dels seus avis per haver abandonat les seves terres, ara poblades per colons, durant la Nakba de 1948. Sense electricitat ni combustible, les cues a les fleques s’allargaven durant hores. Algú que feia cua en una fleca amb un telèfon vinculat per la «fàbrica d’objectius» al d’un suposat militant de la resistència armada, convertia una infraestructura civil en un objectiu militar.

Una vegada que la justificació legal i estratègica ha estat automatitzada, la decisió de bombardejar o no aquella fleca recau en l’element humà de l’equip home-màquina de Sariel. A l’inici de la guerra, la destrucció de fleques va ser utilitzada per forçar el desplaçament dels palestins cap al sud, cap a Rafah, com a part del pla d’Israel per pressionar Egipte perquè obrís les seves fronteres. Per tant, la decisió humana, alineada amb una estratègia política més àmplia, és destruir la fleca.

Per descobrir patrons i connexions no evidents en una xarxa social, com la que Israel intenta traçar, s’han instal·lat repetidament punts de control biomètrics a Gaza. El 14 de novembre, es va establir un punt de control improvisat al corredor de Salah al-Din, que travessa la Franja de nord a sud, per facilitar la vigilància i el control per part de l’exèrcit israelià del desplaçament massiu de persones cap al sud. Segons testimonis recollits per l’Oficina de Coordinació d’Assumptes Humanitaris de l’ONU (OCAH), en aquest punt de control es van dur a terme detencions arbitràries, separacions forçoses de famílies, humiliacions i altres formes de violència psicològica i física infligides per l’exèrcit israelià. L’OCAH també va informar que el punt de control no comptava amb presència militar directa, sinó que estava controlat a distància per soldats armats que es trobaven als voltants. El punt incloïa un sistema de vigilància en el qual «es demanava als desplaçats que mostraren els seus documents d’identitat i que se sotmetessin al que semblava ser un escàner de reconeixement facial». D’aquesta manera, el desplaçament forçós de la població palestina ha permès la recollida involuntària de les seves dades biomètriques.

Al març, imatges de satèl·lit mostraven persones desplaçades sent detingudes en un punt de control militar israelià improvisat a l’entrada de la «zona humanitària» d’Al-Mawasi. Si l’exèrcit israelià utilitza aquest punt de control de manera similar al del corredor de Salah al-Din, estaria emprant aquesta «zona humanitària» com a frontera selectiva per controlar els moviments i la concentració de la població palestina desplaçada. Des de l’inici del nou any, s’han establert dos punts de control permanents que divideixen la Franja de Gaza en dos i que l’exèrcit israelià denomina «coladors» (נקזים). Aquestes infraestructures no només actuen com a filtres per decidir qui pot passar i qui és detingut, sinó que també funcionen com a registres que poden creuar-se amb bases de dades existents per rastrejar els noms de qui ha decidit romandre al nord, generant així nous objectius.

La finalitat de la «fàbrica d’objectius» és proporcionar la justificació legal per a la massacre dels palestins. La restricció de minimitzar les morts de civils en la guerra es resol mitjançant el mecanisme de convertir tota la població en objectiu en el genocidi. La qüestió no és si la IA és bona o dolenta per a la guerra, o si podria millorar-se per ser més justa. El biaix de la «fàbrica d’objectius» és polític, preexistent a l’elaboració dels seus models de dades; es basa en el fet que el dret internacional integra una economia de la violència en la lògica de la violència. Aquests càlculs, quan s’executen milions de vegades, serveixen per destruir deliberadament les condicions de vida d’una població ocupada.

El dret internacional i la capacitat de computació de la IA s’han aliat per estructurar i legitimar la criminalització d’una població que decideix no abandonar la seva terra. La destrucció de fleques, hospitals, zones comercials o carrers i carreteres té com a objectiu soscavar la vida col·lectiva palestina. Malgrat les condicions de vida mínimes imposades per un bloqueig de setze anys, les interaccions quotidianes de la població tancada a Gaza, creaven i mantenien una sensació d’amplitud dins del reduït territori delimitat pel mur. Aquestes interaccions creaven possibilitats de sobirania i infraestructures pròpies.

Per exemple, un pla agrícola que va reemplaçar l’eucaliptus plantat per Israel i abans pel Mandat Britànic amb oliveres i palmeres al llarg del carrer Salah al-Din, on ara es troben els punts de control; la creació d’una indústria local d’oli d’oliva i dàtils que exportava el producte sense dependre de la seva compra per Israel, establint xarxes de solidaritat internacionals amb el moviment de lliberació; mercats que funcionaven com a centres de distribució de treballs esporàdics en la construcció o l’agricultura dins de l’economia local; un sistema sanitari que, tot i estar greument limitat en recursos, és d’accés universal; dotze universitats, ara totes arrasades, que oferien educació superior no només als joves de Gaza, sinó també als fills d’immigrants palestins als Emirats Àrabs Units que no podien permetre’s estudiar a les universitats de l’estat del Golf.

Amb la destrucció de les fleques a l’octubre, va sorgir la construcció de tabaons (طابون), forns de fang tradicionals palestins. Als hospitals, els metges van començar a pastar pa sobre tovalloles quirúrgiques. Als refugis, les dones coïen arbood (خبز غير مخمر), pa cuit en cendra seguint la tradició dels pastors beduïns, per alimentar els més de 600.000 desplaçats que buscaven refugi. Els agricultors van conrear planter entre les ruïnes de les seves cases per combatre la fam. Aquestes pràctiques, profundament arrelades en les formes de vida i el coneixement de la terra dels palestins, van emergir com una infraestructura crítica de resistència. Una vida col·lectiva en moviment que parteix del poc que queda, i persisteix i resisteix, malgrat tot, a través i en contra de la destrucció computacional.