Vaig rebre amb entusiasme la notícia que Capitán Swing rescatava el clàssic Tomàquets verds fregits de Fannie Flagg, descatalogat durant anys en castellà, en una nova edició que en poques setmanes tornava a estar esgotada. En català l’ha editat Viena Edicions.
En aquell moment només havia vist l’adaptació cinematogràfica, dirigida per Jon Avnet i amb guió coescrit per la mateixa autora, i d’èxit inesperat a principis dels noranta. De la pel·lícula m’havia interessat especialment el subtext queer, que va passar desapercebut a una audiència desacostumada a veure una parella de lesbianes a la gran pantalla. En qualsevol cas, la fórmula hollywoodiana va ser efectiva: va aconseguir vendre la relació entre Idgie i Ruth, dues dones que es carreguen un marit maltractador, crien un nen i regenten un cafè a l’Alabama dels anys trenta, com una bonica amistat femenina.
A un públic Centennial no se li escaparia que aquí hay tomate. Potser perquè les noves audiències estan més avesades a shippejar (l’art d’emparellar personatges ficticis, o famosos, i fantasiar que tenen una relació). De fet, la qüestió tampoc va passar inadvertida per a l’organització Gay and Lesbian Alliance Against Defamation (GLAAD) que, l’abril de 1992, va atorgar al film el premi a la Millor Pel·lícula amb contingut lèsbic.
A la novel·la, la narració s’articula en gasetes del setmanari de Whistle Stop, un poblet d’Alabama. La història és en realitat una història dins d’una altra història que es desenvolupa en dos temps: des del present narratiu de la dècada dels vuitanta, Evelyn Couch, una dona menopàusica, amb sobrepès i decepcions matrimonials, coneix Ninny Threadgoode en una residència d’avis; aquesta trobada aviat es converteix en visites setmanals en què Ninny relatarà la seva joventut durant els anys de la Gran Depressió a Whistle Stop, on la seva cunyada, Idgie, i la seva amiga, Ruth, tenien una cafeteria. L’anciana relata històries de la seva família i dels seus amics de color, els Peavey.
Blancs, negres i gent de totes procedències vivien en harmonia, eren feliços i menjaven anissos.
Però el to amable, fresc i simple amb què s’aborda la qüestió de la segregació racial no ha envellit gaire bé. Tant la novel·la com la pel·lícula són igualment pernicioses pel que fa al retrat del racisme de la societat del sud. Flagg intenta traslladar un missatge de comunitat i de resiliència que hauria agermanat blancs i negres durant els anys que van seguir el crac del 29. No obstant això, sembla interessada a corregir només els estereotips negatius associats als blancs, mentre que és continuista amb la tradició de retratar els negres com a lleials, servils, devots i inofensius i, en definitiva, subsumibles dins l’arquetip del l’Oncle Tom, en un context en què el Ku Klux Klan va arribar a sumar més de 4 milions d’adeptes.
El que sí que m’ha entusiasmat és la centralitat que ocupa la cuina a la narració. El títol de la novel·la avança la importància de la gastronomia en la nostra història. Al pròleg de l’edició de Capitán Swing, Pepa Blanes en mostra la riquesa i ambivalència: mentre que la cuina és per a Idgie i Ruth un mitjà de subsistència i un element aglutinador per mantenir unida la família, per a Evelyn, el menjar és una via d’escapament per canalitzar l’ansietat i frustració quotidiana. És també una arma de doble tall per a les dones: el jou que les manté lligades a les seves tasques, i alhora, un saber mil·lenari que es transmet de generació en generació i que reflecteix la idiosincràsia de la comunitat.
Com oblidar la sensualitat amb què l’Idgie recull la mel i la comparteix amb la Ruth, tot confessant-li els seus sentiments. O, més endavant a la pel·lícula, quan la batalla campal de menjar esdevé una metàfora de la consumació de l’amor entre les protagonistes.
O, en un gir de guió, la cuina serveix també per eliminar les evidències d’un crim molt a l’estil Almodóvar.
Ara per ara, tinc ganes de provar els tomàquets verds fregits. I com que el mític Rita Blue va apagar els fogons i ens va deixar sense una recepta tan estimada, no em quedarà més remei que lligar-me el davantal i posar-m’hi. Seguiré les indicacions que es recullen al final de la novel·la, que inclou un receptari dels plats que servien al cafè Whistle Stop. Veurem si me’n surto!
Catalunya Plural, 2024 
