Les festes que celebren l’orgull nacional sempre tenen un punt de ridícul quan no són reivindicatives. S’acostumen a farcir de banderes onejant i de soldats desfilant al so d’una trompeta estrident que els recorda a quina entitat abstracta li deuen obediència. Com en aquelles converses on tothom opina el mateix i s’acaba donant la raó mútuament, de les festes pàtries no se’n treu res de bo, o com a mínim res de il·lusionant; només una glorificació de la identitat en qüestió i una inflada sensació d’orgull. A Catalunya, per sort, hi ha identitat nacional sense un exèrcit propi que imposi i defensi les seves línies mestres.
De fet, abans d’entrar de ple en l’era del procés, les reivindicacions per l’autogovern i l’estatut d’autonomia eren els principals motius per sortir als carrers. Va ser així en la primera gran diada després de la dictadura, l’any 1977. Prop d’un milió de persones es van manifestar a Barcelona demanant l’Estatut d’Autonomia, que finalment es va aprovar el 1979. Va ser una manifestació massiva que simbolitzava el desig de recuperació de les institucions i drets perduts durant la dictadura franquista.
L’any 2006, i amb el debat sobre l’estatut coent-se de nou, es va celebrar una gran manifestació durant per a defensar el desig de la ciutadania catalana de comptar amb un marc de regulació propi que protegís i expandís les seves competències i identitat. Aquesta Diada va ser significativa perquè va posar en relleu el descontentament d’una part de la societat catalana amb la reducció de les competències proposades per l’Estatut original i va desencadenar un sentiment creixent d’insatisfacció amb la relació amb l’Estat espanyol, que posteriorment va alimentar el moviment independentista.
I encara estem en aquell temps posterior. Un temps de descompte, amb l’àrbitre esgotat de tantes queixes i un públic que fa temps que va abandonar l’escenari. Parlar de la Diada és parlar del procés d’independència. Així ho ha estat en els darrers dotze anys, temps suficient per a generar un hàbit per continuar parlant-ne avui, quan ja no és ni rellevant ni necessari. L’ANC co-organitza una vegada més la Diada d’enguany, de la mà d’Òmnium Cultural, l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), el Consell de la República, la Intersindical i el CIEMEN. Totes aquestes organitzacions hauran d’espolsar-se les paraules de Lluís Llach, que, tot i no agradar-li, donava la benvinguda a Aliança Catalana perquè, segons ell, dins de l’independentisme hi cap tot. Un raonament força similar al que empra Donald Trump quan li pregunten per la presència de grups del KKK en els seus mítings.
Avui hi haurà gent que celebrarà la poca participació en la Diada com un bon presagi dels temps que vindran. Gent que considera que la desmobilització política, després de la dècada del procés, implica el retorn a una tranquil·litat nacional perduda. D’altra, en canvi, recordaran amb nostàlgia aquells anys de la dècada passada on tot estava per fer, aquells anys en què la il·lusió i el deliri s’abraçaven sense importar l’endemà. I hi haurà uns tercers que es preguntaran per què no s’aprofita la Diada per reivindicar allò que la majoria dels catalans i les catalanes no té: un habitatge digne, una feina en condicions, i la possibilitat d’imaginar-se vivint a Catalunya en un futur pròxim. Potser a la propera.
Catalunya Plural, 2024 
