El socialisme és probablement la ideologia del segle XIX que millor ha resistit el pas del temps, sobretot a Espanya. El socialisme espanyol ha comès errors al llarg de la seva història, com qualsevol organització humana, especialment en els anys immediatament anteriors al cop d’estat de 1936 i també durant la guerra. Alguns d’aquests errors van ser sagnants i totalment injustificables, ni tan sols com a reacció les massacres que Franco anava organitzant a mesura que guanyava territori. En molts casos, van ser fruit de la confrontació amb altres partits i organitzacions d’esquerres (PCE i CNT-FAI, especialment durant els fets de maig de 1937 a Barcelona), però també dins del mateix partit (entre Largo i Prieto o l’actuació d’un personatge honest com Besteiro per posar fi a la guerra).
Voler aparentar que aquests fets no s’havien produït és absurd i fins i tot contrari a la Memòria Democràtica. Van ser lluites internes que es van prolongar en la derrota, en els primers anys d’exili, en què va ser impossible compondre una plataforma unitària de forces republicanes que, sens dubte, hauria posat en problemes la indiferència dels Aliats per acabar amb el règim de Franco. Republicans derrotats, humiliats per la República Francesa i enfrontats entre ells.
Durant la transició es van superar molts dels fantasmes del passat. És just reconèixer l’encert dels renovadors en el congrés de Suresnes i el seu distanciament d’un PSOE històric, probablement amb un excés de càrrega emotiva del passat. Després va venir la unitat dels socialistes (Tierno a Madrid, el PSC a Catalunya), l’abandonament dels postulats leninistes, el compromís europeista, l’acceptació de la monarquia, l’abordatge d’una reconversió industrial en contra dels sindicats, etc. Passos que sens dubte van ser compresos per espanyols i catalans, i la prova d’això són els èxits electorals que es van assolir.
S’ha teixit un nou socialisme, amb dificultats però s’ha aconseguit. Ha estat necessari lliurar-se d’oportunistes i lladres, però és evident que el balanç és un avenç significatiu en drets democràtics, socials, de col·lectius marginats…. malgrat que el PSOE fa anys que està implicat en una disputa amb un PP que li nega la legitimitat de governar i instal·lat en el no, i uns independentistes que s’aprofiten de les seves oportunitats numèriques. Tot això ha portat a uns postulats, impensables i no formulats en cap congrés del partit, la bondat dels quals només es podrà establir en funció del grau de pacificació que s’assoleixi en la crispació actual, que en el cas de Catalunya sembla avançar en el nou camí. Però cal un nou avenç.
El socialisme ha de disposar d’una doctrina pròpia davant els grans reptes ecològics del segle XXI, en relació amb temes com la transició energètica (mai ecològica), el canvi climàtic, la protecció de la biodiversitat, les polítiques d’aigua i residus, la recuperació dels ecosistemes degradats, etc. Ja sé que hi haurà resolucions congressuals i informes de comissions que formalment donin resposta a aquestes inquietuds, però amb això no n’hi ha prou. La postura davant temes importants sembla més aviat respondre a oportunitats de finançament europeu o a pressions de sectors amb unes expectatives lícites de negoci.
El discurs ecologista de l’esquerra ha estat durant molts anys en mans de Izquierda Unida o de partits i marques afins;. Penso que ha estat un error del socialisme cedir aquesta trinxera. A punt va estar el PSC (amb la Federació Verda del sempre necessari i ara recordat Rafa Madueño) de tenir una posició sòlida en aquest camp, però es va malmetre per raons que ara seria molt llarg d’explicar.
És necessari un eco-socialisme amb un discurs propi, sense apriorismes, basat en el coneixement científic, atent al diàleg amb les ONG ecologistes i ambientalistes, disposat al debat sense que postures alternatives raonades s’interpretin com a desobediència, convençut que cal un nou model en les relacions de la humanitat amb la natura i els seus recursos, evitant sobretot que el nou paradigma generi encara més desigualtats socials.
Cal evitar que siguin les lleis del mercat les que imposin el canvi de model; per a això un eco-socialisme fort és absolutament necessari.
Catalunya Plural, 2024 
