La setmana passada Barcelona en Comú anunciava que Ada Colau deixava la primera línia de la política després de deu anys al capdavant de la formació, vuit dels quals exercint d’alcaldessa de la ciutat. Encara no és l’hora dels biògrafs, ja que la carrera política d’Ada Colau no ha acabat. Estarà vinculada a la Fundació Sentit Comú, i, qui sap si més endavant, després d’una temporada fora de la primera línia, voldrà implicar-se de nou en la política representativa. Però la val la pena aturar-se a repassar la trajectòria singular d’una política especial: l’única dona alcaldessa de Barcelona en la seva història.
L’entrada en política d’Ada Colau va generar una il·lusió inusual en el món de la política institucional. Una il·lusió que s’explica, en part, pel context històric concret del moment, perquè Colau va saber connectar amb el descontent que s’havia explicitat en el cicle de mobilitzacions de l’11-M. Però també per ser capaç d’encarnar dos valors aparentment antagònics en la manera d’expressar-se políticament: la ràbia d’una generació a la qual el neoliberalisme els hi havia furtat la possibilitat d’imaginar-se un futur digne, amb una alta dosi de l’optimisme necessari per a implicar-se i canviar la realitat existent.
Això últim, és clar, sense caure en el pensament màgic i naïf que s’expandia progressivament a Catalunya. Colau era capaç de assenyalar les coses pel seu nom, i això ja la feia ser una política diferent. La victòria electoral de l’any 2015 va sacsejar el taulell polític d’una manera que no tenia precedents en política. Mai una formació de nova creació havia aconseguit penetrar en el domini bipartidista de la ciutat del PSC i l’antiga CiU. Aprofitant part de l’estructura d’ICV i rodejada d’un grup híbrid entre acadèmics com Joan Subirats, Barcelona en Comú va arribar allà on Podemos havia somiat.
Es diu que valor d’un polític es mesura per la força dels seus enemics, i els de Colau han estat múltiples i poderosos. Durant els seus mandats com alcaldessa, Barcelona en Comú s’ha enfrontat a diverses querelles i causes judicials, la majoria presentades per immobiliàries o fonts de voltors, com ara la interposada per la Immobiliària Juninmo, descontenta per la gestió de l’administració que va aconseguir aturar un desnonament d’un inquilí en situació de vulnerabilitat. O la de l’empresa London Private Company, temorosa de la voluntat d’expropiar la Casa Buenos Aires de Vallvidrera per fer equipaments construir-hi habitatge públic i equipaments per les persones grans.
Tot i que potser la més sonada de les denúncies prové d’Agbar perquè Barcelona en Comú — amb Colau al capdavant —, coherent amb el sentit comú dels nostres temps, va intentar posar fre al negoci especulatiu d’un bé tan essencial com és l’aigua. Si bé la majoria de les causes han anat queien de manera sistemàtica, el valor d’aquestes va més enllà de la sentència, sigui condemnatòria o absolutòria. Colau va mostrar a la ciutadania que combatria a aquells a qui el poder polític mai s’atreveix a molestar, i amb aquestes accions va aconseguir quelcom encara més important: recuperar un cert orgull popular barceloní, una manera de sentir-se de la ciutat radicalment diferent de la dels seus predecessors.
Amb el temps vingueren algunes crítiques des de l’esquerra, sempre exigent i vigilant — com així ha de ser —, alhora que s’accentuava l’atac per la dreta des dels principals mitjans de comunicació. Però per sort el llegat dels anys de Colau no necessiten editorials que la defensin. Està present en la transformació urbanística de la ciutat, en la creació de centenars nous carrils bici, en l’increment de places per escoles bressol, en haver mantingut (i disminuït) el preu del transport públic, en la creació d’una elèctrica pública, o en el substancial increment en la construcció d’habitatge públic. I, sobretot, en la memòria d’una generació que explicarà que en aquella ocasió, i contra tot pronòstic, sí que es va poder.
Catalunya Plural, 2024 
