‘Volveréis’ presentada a la Quinzena de Cineastes del passat Festival de Canes, era la seva primera participació en la cita de la Costa Blava i, a més, va obtenir el premi paral·lel Label Europa Cinemas. En ella, segueix construint, i desconstruint, el seu cinema quotidià amb fons madrileny i el seu equip de confiança sota el paraigua de producció de Los Ilusos Films. La seva companya, Itsaso Arana també realitzadora, i Vito Sanz continuen sent els protagonistes d’aquesta història en què una parella després de quinze anys junts decideixen celebrar una festa… per a separar-se. Un sorprenent punt de partida que és, al seu torn, una posada en qüestió d’una pel·lícula que s’està realitzant a l’interior mateix de la trama. Una reflexió de metacinema, però que manté les coordenades de simplicitat del director.
En aquesta conversa a diverses bandes en una platja de La Croisette, al maig passat, al costat de companys de mitjans llatinoamericans, nosaltres vam compartir part de les preguntes. Li hem donat la volta per a començar amb una de les nostres, igual que quan li citem a Hong Sang-soo, Éric Rohmer, el paper actual sobre la seva filmografia de la crítica francesa o el (curiós) equilibri amb el seu pare, el també cineasta Fernando Trueba, que és un dels personatges que el seu fill inclou en el llargmetratge. Els nostres col·legues també li recorden les seves picades d’ullet a l’assagista Stanley Cavell, Kierkegaard i una manera d’entendre el cinema que vol conservar com a pròpia a falta d’entrar en una altra mena de produccions en què podria perdre’s.
Volvéreis és un qüestionament de la parella, però també del cinema. I aquest cinema el feu en equip, tu, Itsaso, Vito… Fins a quin punt vosaltres mateixos us poseu en risc quan intenteu fer aquest treball de qüestionament?
“M’agrada que ho diguis així perquè, efectivament, crec que ‘Volveréis’ mostra una mica aquest qüestionament, fins i tot aquesta incomoditat que, a vegades, tenim quan estem fent una pel·lícula. Al final, és un procés de creació molt fràgil, que m’agrada pensar que la pel·lícula mostra. I, al mateix temps, també mostra alguna cosa que té a veure amb la nostra manera de treballar. Nosaltres treballem amb el mateix equip de tècnics i actors, pràcticament, des de la meva primera pel·lícula. I és molt bonic perquè parla d’un grup que s’ha anat creant i ha anat generant una confiança, una fidelitat. Però, després, aquesta confiança, aquesta fidelitat no és fàcil sostenir-la al llarg del temps, te’n vas adonant. És una cosa que també li passa a la pel·lícula a la parella. Porten molts anys junts, igual que jo porto molts anys amb el meu grup Los Ilusos. Però no és un pacte de sang, és una cosa que has d’anar renovant. No saps si durarà per sempre. Aquesta fidelitat que ens guardem, cal treballar-la, cal conrear-la. No és evident, no ho podem donar per fet. I la pel·lícula també parla d’això: com, a través d’una parella, veus que és necessari posar-se en crisi, renovar el pacte. És una reflexió que val per a l’amor, però que també val per al treball. Sobretot si et prens el treball com a una forma d’amor”.
El tractament de la parella és una cosa que també vas fer a Tenéis que venir a verla (2022). Se sent com una espècie de seqüela espiritual. Quan estàveu filmant l’anterior, ja pensaves en aquest altre projecte?
“No, ‘Tenéis que venir a verla’ va ser una pel·lícula molt feliç per a mi, encara que neix en un context de la pandèmia molt complicat. És una pel·lícula que la vam fer en vuit dies de manera molt instintiva, molt intuïtiva, molt ràpida. Tant de bo pogués fer pel·lícules així sempre, amb aquesta rapidesa! En canvi, ‘Volveréis’ també ha estat una pel·lícula ràpida, més complexa de producció. Però va sorgir realment l’any passat. Comencem a escriure-la al gener de 2023 i, al gener de 2024, l’estàvem acabant de muntar. Va ser com alguna cosa que, de sobte, vaig decidir fer d’un dia per l’altre. De fet, vaig canviar molt els meus plans. El meu pla al cap era haver fet una altra pel·lícula, que treballava des de fa un temps. I, de sobte, per una sèrie de circumstàncies, vaig decidir que no, que havia d’abandonar allò. ‘Volveréis’ sorgeix com a un revulsiu, com una cosa molt ràpida que vaig necessitar fer, per a treure’m del damunt els problemes que arrossegava”.
Aquesta manera de filmar teva recorda a la senzillesa del sud-coreà Hong Sang-soo. És una influència per a tu?
“A mi, un dels cineastes que sempre m’han inspirat és Jonas Mekas (Semeniškiai, Lituània, 1922-Nova York, 2019), que durant anys era denigrat perquè feia ‘home movies’, com diem nosaltres de les nostres. Està Jonas Mekas i està Hong Sang-soo, que formen part d’una espècie de família per a mi. Cadascun en el seu lloc, a la seva manera, en el seu estil. Al final, són cineastes que ens mostren un camí en què es poden fer pel·lícules d’una altra manera”.
Fernando Trueba, pare i personatge a ‘Volveréis’
Com ha estat la participació del teu pare, Fernando, com a actor a Volveréis? T’ha fet suggeriments en la direcció?
“Òbviament, és el cineasta amb el que he crescut. És un gran cinèfil, amb la qual cosa he tingut la sort de poder gaudir de les pel·lícules que ell estimava i que m’oferia quan era petit. Per exemple, les pel·lícules de la comèdia americana és una cosa que he mamat, he crescut amb elles… I és bonic dialogar ara amb elles a través d’aquesta pel·lícula. I dialogar també amb el meu pare. Perquè pren un espai dins de la pel·lícula, que és important. Estic feliç d’haver-me atrevit a trobar-li aquest forat. I fer aquesta pel·lícula una mica per a intentar retornar-li alguna cosa del molt que ell m’ha donat”.
I què tal actor és?
“He treballat amb ell igual que treballo amb Istaso, amb Vito, amb tots els actors. Sempre dic que partim de nosaltres mateixos per a, fins i tot, riure’ns de nosaltres mateixos. Perquè el gest de posar-se davant d’una càmera és tan fort, tan generós també, tan fràgil! Tinc molts amics que són actors i valoro molt això, i sé el difícil que és. I sempre els dic que la pel·lícula ha de servir també per a ells. Els ha de servir a ells, els ha de retornar una imatge de si mateixos que potser no és tan evident. I, amb el meu pare, igual. En el fons, era com retornar-li alguna cosa. També és bonic quan els actors són capaços de posar-se en escena, posar-se davant de la càmera i riure’s una mica de si mateixos. Aquí, el meu pare fa també un exercici gairebé d’autoironia, que crec que és sa… La veritat és que s’ho va passar bé. I, alhora, jo li notava amb la seva preocupació, responsabilitat, bé, a veure què farem. De no fotre-la… ”.
Continuant amb aquest diàleg amb el teu pare, fins a quin punt has volgut distanciar-te d’ell en un moment determinat i fins a quin punt ara et serveix de referència? Quin és l’equilibri?
“És complex parlar d’això… Quin embolic en què m’he ficat, que ara haig de respondre-us a aquestes preguntes! En realitat, em fa molta vergonya i és tot com molt íntim. M’ho tinc merescut, ja sabia que això anava a ser així… Estem molt exposats en aquesta pel·lícula tots. I no és fàcil respondre a això que em preguntes, perquè ni jo mateix ho sé molt bé. Hi ha alguna cosa aquí que és complex. Al final, ets fill de qui ets, tots ho som… I és com mig impossible pretendre evitar-ho. De totes maneres, amb el meu pare no és que hagi volgut marcar distàncies. He intentat bàsicament marcar el meu propi camí, sense tampoc pretendre fer un gest, no sé, d’oposició. Sinó més aviat un gest de diferenciació, per petit que fora. Perquè, al final, estem molt a prop”.
Catalunya Plural, 2024 
