Dignitat, cooperació i amor. Fa uns dies es va estrenar *El 47*, una pel·lícula dirigida per Marcel Barrena sobre l’incident del “segrest” d’un autobús l’any 1978 per part de Manolo Vital. Amb justícia, aquest incident és potser el reclam que permet fer la pel·lícula, però la trama va molt més enllà. No pretenc escriure una sinopsi o una crítica sobre la pel·lícula, ni desgranar l’esmentat incident pas a pas. Em disposo a llançar algunes notes generals sobre el context i la situació darrere de la història explicada en el film protagonitzat per Eduard Fernández.
L’any 1958, l’any en què Manolo Vital arriba a Catalunya des d’Extremadura, una gran part de la migració andalusa i extremenya a terres catalanes viu en barraques i barracons construïts ràpidament i improvisadament per ells mateixos. Aquesta primera gran dificultat dóna cos i materialitza una diferència: hi ha, per una banda, la Catalunya de qui té canonades, aigua potable, electricitat i serveis públics al seu abast; mentre que, per l’altra banda, hi ha la Catalunya mancada de tot això i que busca guanyar-se el seu espai mitjançant la feina, un factor que es percep com a integrador.
La diferència d’accés a determinats serveis facilita una identificació fàcil i, també, una discriminació fàcil. Comencem a parlar de *xarnegos*, aquell terme que fins i tot avui dia fa mal a la meva mare i que, segurament per aquesta mateixa raó, em costa tant de reapropiar-me, fins al punt de sentir certa incomoditat en escriure’l, per molt que visquem en temps d’orgull i reivindicació del mateix.
Cap a l’any 1978, l’any clau en la trama de la pel·lícula, Catalunya ja és un lloc molt diferent. O potser no tant. Les migracions d’altres regions d’Espanya ja s’han consolidat i formen part fonamental, i molt nombrosa, del teixit productiu de Catalunya. Tanmateix, malgrat que les barraques són cosa del passat, continua persistint una diferència: alguns barris de Barcelona i la seva àrea metropolitana, on es concentren les poblacions d’origen extremeny i andalús, solen estar aïllats, mal asfaltats o gens asfaltats, i, en general, l’accés a diversos serveis públics continua sent deficient.
Així passava a Baró de Viver, a Can Sant Joan (Montcada Bifurcació) o a Torre Baró, barri que és escenari de l’incident esmentat. En una situació així, l’activisme veïnal va prendre en aquests barris una importància comparable a la lluita sindical que, d’altra banda, també s’estava donant. Però aturem-nos un moment en aquest punt. És important frenar aquí perquè és on tota dicotomia s’acaba trencant a la pel·lícula. Sovint, la immigració és tractada en la seva accepció més perniciosa del terme problema: el problema de la seguretat, el problema de la cultura, el problema de l’excés de mà d’obra i el seu abaratiment i, en resum, el problema de la integració/adaptació.
En aquest sentit, el discurs antiimmigració es fa fort en la interpretació que qualsevol canvi o divergència respecte a allò que existia abans del procés migratori significa un empitjorament de la convivència i, com a mínim, un increment d’una mena d’incomoditat social. Per part seva, aquest discurs acaba afectant directament les persones migrades que, davant determinats menyspreus o consideracions, poden acabar titllant la societat que les acull de xenòfoba, racista i/o classista. Com es podrà veure ràpidament, l’espiral que es genera amb això afavoreix la profecia autocomplerta: la tan anhelada integració (terme, d’altra banda, amb consideracions detestables, però això ho deixem per a un altre article) s’acaba obstaculitzant en la mesura en què s’aïlla aquelles poblacions que es diu que estan o estaran aïllades en els seus usos i costums.
Finalment, l’aïllament sembla també la millor defensa per part d’aquells que ja es troben en aquesta situació. O potser no. Potser no perquè, potser, es pot trencar la dicotomia: no es tracta de negar l’evidència del canvi i la diferència que significa qualsevol procés migratori, sinó d’assumir-la però comprenent que aquesta no és intrínsecament perniciosa, sinó tot el contrari.
Així, Manolo Vital mostra des del primer moment que té clar que no va emigrar per caprici, sinó perquè a Extremadura li van negar, com a molts altres, les oportunitats. Els senyorets i el seu tracte eren, són i seran detestables. D’aquesta manera, l’agraïment a la terra d’acollida, Catalunya, és gran. No obstant això, no està disposat a ser tractat com un ciutadà de segona: molts com ell han construït el que Catalunya és ara mateix, i el just seria dir que el deure i l’agraïment haurien de ser mutus. Per tant, que Torre Baró sigui asfaltat i tingui una línia d’autobús és de justa necessitat: i no només per la quantitat de treballadors que van des d’allà cap a altres indrets de Barcelona cada dia, sinó perquè català no és només qui treballa a Catalunya, sinó qui hi viu, i per viure s’ha de fer en igualtat de condicions.
L’al·legat a la consciència social i de classe, juntament amb la reivindicació i l’activisme veïnal dels catalans que van néixer fora de Catalunya fan d’*El 47* una oda a aquells que van ajudar a construir la Catalunya actual, sense haver estat reconeguts plenament durant molt de temps com a part elemental d’ella. Però és també un cant i un crit d’amor cap a la terra d’acollida, no per la terra mateixa, sinó perquè ens demostra que la terra la construeixen aquells que l’habiten: hagin nascut on hagin nascut.
Catalunya Plural, 2024 
