L’1 de novembre de 1928, es publicava per primera vegada el suplement infantil i juvenil Le Petit Vingtième (1928-1940), com un suplement del diari belga Le Vingtième Siècle (1895-1940), sota la direcció del jove Georges Remi (1907-1983), que, més tard, se’l coneixeria pel sobrenom d’Hergé (que no és més que la pronunciació en francès del seu acrònim, RG), i, sobretot, per ser l’autor de Les aventures de Tintín des de 1929. Aquelles primeres històries del mític personatge universal es van publicar de forma serialitzada setmanalment, molt abans que apareguessin els característics àlbums recopilatoris. Hergé va ser el màxim exponent del que es coneix com l’Escola de Brussel·les o Escola de Tournai o, més popularment, com a «línia clara». La línia clara fa referència a un concepte que defineix les obres en què els elements del còmic contribueixen a la màxima comprensió de la història, amb una definició exacta del traç i un disseny pulcre de la vinyeta, quant a descripció, enquadrament i escenografia realista, amb una aposta clara pel gènere d’aventures.
A principis de la dècada dels anys trenta del segle passat, els costos associats a la impressió i distribució dels còmics va impulsar els autors i les seves obres com a veritables motors de la cultura popular, proliferant tot tipus de formats, especialment el de les revistes. Als Estats Units, el desenvolupament de les publicacions autòctones va venir provocat per l’èxit del que podríem anomenar «periòdics infantils», l’èxit del qual s’expandeix a nivell internacional, especialment a Europa i al Japó. En el cas de França, destaca la versió traduïda de Le Journal de Mickey (1934-), amb les històries setmanals dels coneguts personatges de Disney, una publicació que segueix activa, noranta anys després. En aquest context d’oportunitats i de competència, l’editorial Dupuis decideix impulsar la creació d’una nova revista de còmics infantil i juvenil, que apareix publicada per primera vegada el 21 d’abril de 1938, amb el nom de Le journal de Spirou, de la qual el 18 de setembre de 2024 es publicava el número 4510, de manera gairebé ininterrompuda des del principi, com veurem més endavant. En való, spirou significa esquirol i, també, nen revoltós en argot col·loquial, i és el nom del pèl-roig i inquiet protagonista adolescent d’una de les històries curtes que hi havia al seu interior, dibuixades per l’artista francès Rob-Vel (pseudònim de Robert Velter, 1909-1991).
Rob-Vel tenia un equip de col·laboradors que l’ajudaven en la realització de les aventures setmanals, per la qual cosa les històries es van continuar publicant amb la seva supervisió tot i estar allistat a l’exèrcit, combatent a la Segona Guerra Mundial, fins que va ser ferit i fet presoner, per la qual cosa va assumir aquesta responsabilitat de forma momentània Jijé (pseudònim de Joseph Gillain, 1914-1980). El 1941, el creador del personatge es va poder reincorporar, un cop alliberat i recuperat, fins que totes les publicacions del país van quedar prohibides el 1943, després de l’ocupació nazi de Bèlgica. Totes, totes menys les col·laboracionistes, és clar. Va ser llavors quan Rob-Vel va vendre a l’editorial els drets dels personatges creats fins aleshores, i aquesta seria una decisió transcendental, la repercussió de la qual arriba fins als nostres dies.
El 1945, la revista Spirou torna a les llibreries, un cop finalitzada la guerra, i l’editorial encarrega les històries del personatge homònim de nou a Jijé, però seria dos anys després quan es produiria un canvi fonamental en la història del còmic. L’autor André Franquin (1924-1997) assumeix l’encàrrec durant pràcticament dues dècades, i aquesta etapa és fonamental en la definició del personatge, i de la creació d’un univers més complex i poblat de personatges secundaris de tota mena. Aquestes històries sí que podien acabar publicant-se com a àlbums independents per estar concebuts des de l’inici amb aquesta idea, una vegada eren publicades prèviament, de forma seriada, a la publicació setmanal.
Franquin va revolucionar l’estil imperant en el moment, sent un dels màxims impulsors del que es coneix com l’Escola de Marcinelli, que, a poc a poc, va envair les pàgines de la revista setmanal Spirou. El traç era més dinàmic, els personatges tenien un estil caricaturesc (per exemple, nassos més grans) i les vinyetes transpiraven una certa cinemàtica, que dona la sensació de moviment, davant de la sensació més estàtica característica de la línia clara. Aquestes dues escoles, la de Brussel·les i la de Marcinelli, marcaria el desenvolupament del còmic francobelga al llarg de la segona meitat del segle XX.
El 2006, just quan es publicava l’àlbum número quaranta-nou del personatge (per cert, dibuixat per José Luis Munuera, l’únic autor espanyol que ha treballat esporàdicament al personatge), l’editorial Dupuis sorprenia amb una decisió insòlita fins aquell moment: l’inici d’una col·lecció paral·lela a la sèrie principal, que era completament independent quant a la història i l’estil utilitzat, amb una numeració que començava de zero, i on l’autor convidat tingués total llibertat creativa. I aquesta és la idea de la sèrie Una aventura de Spirou i Fantasio per… (2006-), en què els punts suspensius se substitueixen pel nom de l’autor o autors corresponents, essent cada número autoconclusiu i d’equips creatius diferents, generant un gran calidoscopi experimental de representació dels mítics personatges que, recordem, són propietat de l’editorial (bé, no tots, en realitat, alguns continuen en propietat del seu creador respectiu).
Aquesta nova col·lecció va tenir una gran acollida de públic i crítica, succeint-se un número darrere l’altre pràcticament anualment, ja que cada número corresponia a un equip creatiu diferent. I va arribar el quart de la sèrie, que va revolucionar el concepte d’autonomia i llibertat creativa que marcaven aquestes publicacions: ens referim al còmic Diario de un ingenuo (Le Journal d’un ingénu, 2008), amb guió i dibuix del parisenc Émile Bravo, i color de Delphine Chedru i Rémi Chaurand, publicat en castellà actualment pel segell Dibbuks, amb traducció de Lorenzo Díaz. Bravo es va plantejar en aquest únic número quin era l’origen del personatge, i va respondre a molts dubtes que els lectors s’havien plantejat al llarg de gairebé set dècades. Per exemple: el nom veritable del personatge (que, finalment, és Jean-Baptiste), la seva procedència (d’un orfenat belga), el perquè del seu característic vestit vermell (per treballar de botons en un hotel), o el motiu pel que no apareix cap personatge femení a les seves històries. I aquí és on Bravo s’inventa el personatge de Kassandra, una jove jueva de qui s’enamorarà i tindrà una relació romàntica, no oblidem que Spirou viu (perennement) a l’adolescència. La història transcorre el 1938, que és l’any justament en què es va crear el personatge a la realitat i és on esdevé l’argument del còmic, a les albors de l’inici de la Segona Guerra Mundial, una època prèvia a la invasió nazi, amb una ciutadania convulsa, socialment i políticament. Sabrem després que les vicissituds de Kassandra la portaran, anys més tard, a estar detinguda pels nazis, per finalment, dirigir-se a Palestina, un cop acabada la contesa, per la qual cosa no tornarien a veure’s mai més, cosa que explicaria la seva absència al llarg de les aventures següents.
Émile Bravo ja era un autor destacat en aquell moment, especialment per l’èxit de la sèrie Une épatante aventure de Jules (1999-2011), dels quals portava ja publicats cinc números (just després de la seva incursió a Spirou, publicaria el sisè), que l’editorial Ponent Mon va recopilar el 2011 i el 2012 en castellà en dos integrals: Una asombrosa aventura de Jules. Integral 1 i Una asombrosa aventura de Jules. Integral 2, en tots dos casos, amb traducció de Fabián Rodriguez i María Serna. I tenia (i té) un estil peculiar respecte del personatge d’Spirou, i és que el seu estil és de línia clara, cosa que encaixava perfectament en la idea de llibertat creativa d’aquesta col·lecció paral·lela, i era ideal per donar versemblança a aquesta història que volia explicar, el més propera a la realitat possible. Curiosament, Bravo dibuixarà Spirou llegint la revista Le Petit Vingtième, i farà referències contínues al personatge de ficció de Tintín: «El principi en què em baso és que Spirou va existir en la realitat, que va ser un jovenet que va viure la guerra, amb una educació catòlica per la seva època a l’orfenat. Està envoltat de nens de l’època que llegien un diari pensat per al públic infantil, controlat per l’església, on destacava el personatge de Tintín. És conegut que va ser un personatge molt popular aquells anys, així que em semblava normal que Spirou també fos un lector de les seves històries», afirmava l’autor a la xerrada que va impartir a Barcelona el 28 de setembre del 2019.
Després de l’èxit d’aquest número autoconclusiu, l’editor belga li va preguntar si li havia quedat alguna cosa pendent per explicar, i va contestar que sí, que li agradaria explicar què li va passar a Spirou durant l’ocupació nazi, una història, per cert, molt poc representada a la ficció, en general, i gairebé nul·la, al còmic, en particular. Émile Bravo, nascut a París el 1964, és fill de pare espanyol i mare francesa (parla castellà perfectament). El seu pare va lluitar contra els feixistes durant la Guerra Civil, per la qual cosa va haver de fugir a França a finals del trenta-nou, on va acabar al camp de concentració d’Argelès-sur-Mer, un més de les desenes de milers de persones que van acabar en aquelles deshonroses instal·lacions, i tot això per viure, a continuació, l’ocupació francesa per part de l’exèrcit alemany. Així que sí, s’havia proposat explicar una part de la història belga, alhora que mostrava les decisions i accions que Spirou realitzaria al llarg de quatre anys, forjant-ne el caràcter distintiu i modelant-ne els valors pacifistes.
Bravo només va demanar una cosa més: tenir no només llibertat creativa, sinó també llibertat en la quantitat de pàgines. Sentia que tenia una història per explicar i que necessitaria espai per fer-ho, i l’editorial va acceptar el repte, amb tot el que suposa (també financerament), i van començar el 2013 un projecte d’una dècada que ha acabat amb una història de més de 300 pàgines. El resultat va ser uns quants anys escrivint el guió complet i un primer esbós de totes les pàgines i, finalment, la decisió de publicar aquesta nova història autoconclusiva en quatre volums, que, encara que funcionen com una lectura independent, és la seqüela del seu primer treball, El diario de un ingenuo, per això podem parlar d’una pentalogia.
Finalment, el còmic porta per títol La esperanza pesa a todo (L’espoir malgré tout, 2018-2022), publicats anualment de manera consecutiva, a excepció de l’any de la pandèmia, que va alentir el ritme d’arribada a les llibreries, i, amb un cert retard respecte de l’original francès, publicats en castellà pel segell Dibbuks el 2019, 2020 i els dos últims números el 2024, amb traduccions de Lorenzo F. Díaz i Fabián Rodriguez. Dibbuks, del Grupo Malpaso, és l’editorial responsable de publicar en castellà la col·lecció original en toms individuals i en integrals, així com la col·lecció d’especials esmentada, fent una tasca editorial titànica que dignifica la contribució del personatge a la cultura popular. Tot i que hi ha una edició especial i limitada en blanc i negre, el color dels quatre números va a càrrec de Fanny Benoit, amb un resultat espectacular, dotant d’una atmosfera que permet al lector fer una immersió en una època concreta, d’una manera harmoniosa i, alhora, antiquada, gràcies a una exquisida paleta de colors.
Indirectament, l’autor demana als lectors que fem un exercici d’empatia per comprendre el comportament del poble belga en aquesta època. Per exemple, el que sabem ara sobre els camps d’extermini nazis, en realitat no es va saber de la seva existència fins al final de la guerra, encara que al còmic es parla de deportacions massives de jueus en tren i dels primers rumors dels camps de concentració. «Efectivament. Cal fer aquest exercici. Quan vius el moment no saps realment què està passant. Fa falta molta distància, i quan el trauma és més terrible encara és més necessari més distància per entendre el que ha passat. Quan pensem en aquella època ens vam imaginar una situació terrible de guerra, però, la realitat és que la gent continuava vivint una vida normal a casa seva, encara que això sí, amb moltes més dificultats per menjar. En general, les persones el primer que busquem és poder menjar. Si no pots menjar cada dia, és quan tens un problema. La gent que va viure aquesta època no t’explica històries èpiques, de guerra o de resistència (que van viure poques persones, realment), el que t’expliquen són històries quotidianes, de gana i, sobretot, de por. La por és un instrument habitual utilitzat pels règims dictatorials. I cal recordar que els bombardejos eren dels aliats que, en realitat, els volien alliberar… les bombes no tenen idees polítiques», remarca Bravo.
L’obra, recordem-ho, va dirigida a un públic infantil i juvenil en primera instància (encara que els principals lectors siguem els adults), per la qual cosa aquesta pentalogia es constitueix com una lectura d’un gran component pedagògic, per il·lustrar una època concreta i fonamental de la història d’Europa, sense ser un text escolar. I l’autor utilitza un recurs curiós i interessant en algunes escenes, quan els que intervenen són els nens amb qui interactua Spirou. Per exemple, quan aquests juguen al carrer i interpreten els rols que, entenem, han après dels seus pares, etiquetant-se ells mateixos com a roigs, feixistes, espanyols, belgues o alemanys. Aquests nens permeten abaixar la tensió dels moments dramàtics narrats, amb pinzellades d’humor plenes d’innocència, però que al rerefons del missatge hi ha un discurs molt profund i dur del que està passant en realitat. «És un recurs que utilitzo per resumir la situació històrica. Utilitzant aquests personatges per explicar què està passant en aquell moment al continent. En comptes d’explicar-ho amb detall, utilitzo una baralla de nens perquè és el que fem quan som nens: jugar a barallar-se sense maldat. I darrere de cada nen mostres en realitat allò que pensen els seus pares… tots hem tingut un adoctrinament familiar, és normal. Quan ets petit no hi ha cap altra manera de pensar que la dels teus pares, fins que creixes una mica. Els nens es barallen perquè són nens, però no passa res. No hi ha odi. A la meva infància no recordo odiar ningú», afirma l’autor, que reconeix la intenció d’escriure el guió amb diversos nivells de lectura, de manera que els adults puguin veure més enllà del que pot llegir una persona jove, i fins i tot descobrir més detalls en segones lectures.
Els nens tenen un protagonisme especial, ja que Bravo recupera per a Spirou i Fantasio una història basada en fets reals, quan l’editor de la revista, Jean Doisy (1900-1955), va decidir, un cop els nazis l’obliguessin a tancar-la, crear un espectacle itinerant de marionetes, cosa que li va permetre moure’s per diferents ciutats, facilitant les seves activitats a la clandestinitat, en ser membre de la resistència. Doisy va ser el creador en 1944 de l’amic periodista que acabaria canviant el nom de la sèrie a Spirou i Fantasio, reconeixent la rellevància que tenia el personatge a la vida del jove i a la trama de les noves aventures (la professió de periodista permetia, entre altres coses, viatjar i complicar les trames). Fantasio també serà de la resistència a l’obra de Bravo, després de veure com manipulaven un article seu per convertir-lo en un pamflet antisemita.
Però Spirou no arriba a ser mai de la resistència, almenys, de forma premeditada, ja que el personatge transmet en tot moment uns ideals pacifistes, en contra de la violència a banda i banda, amb un discurs humanista que contrasta amb els diferents interlocutors amb els que interactua, bé siguin nazis, col·laboracionistes, compatriotes o de la resistència. En el fons, som testimonis d’una metamorfosi, del viatge del jove Spirou per convertir-se en l’heroi en què es va convertir en els setanta anys següents. De fet, l’epíleg publicat el 2022 és l’avantsala de tot el que vindria a partir del 1947 amb Franquin. El discurs antifeixista de l’obra mestra de Bravo quedarà encara més palès quan el lector descobreixi, al final de l’últim número, que dos dels personatges claus dels quatre còmics van existir a la realitat, i van acabar morint l’estiu del 1944, en el camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau.
Émile Bravo va afegir un aclariment a l’inici de la història i que ens va recordar a la seva xerrada a Barcelona: «Com a curiositat, us volia comentar que el diari Le soir, creat el 1887 i que encara existeix actualment, ens va demanar que aclaríssim a la introducció que durant la Segona Guerra Mundial va ser col·laboracionista amb els nazis, amb nous periodistes que van durar el que va durar la guerra, és un fet històric real així que no poden fer res més que admetre-ho». Aquesta nota aclaridora ens serveix per destacar una darrera lliçó del còmic La esperanza pese a todo: que els mitjans de comunicació o les institucions no són feixistes per si mateixos, ho són les persones que hi treballen.
Catalunya Plural, 2024 
