Es compleix un any de l’atac brutal de Hamàs que va acabar amb la vida de 1.180 israelians, a més del segrest de 251 ostatges (molts dels quals encara no han estat alliberats). Des del mateix moment de l’atac, la reacció d’Israel va anar més enllà de contundent, va ser totalment desmesurada. En lloc d’una resposta quirúrgica i contra objectius clars, el govern israelià va optar per l’animalització i la brutalització de tota la població palestina de la Franja de Gaza, entenent que qualsevol víctima valia la pena si s’aconseguia el que, en principi, era el seu objectiu principal: la destrucció total de Hamàs. El resultat ha estat l’assassinat de més de 41.000 palestins Gaza, incomptables desapareguts sota les runes, més de dos-cents morts a Cisjordània, i més de dos mil al Líban.
Més que pròpiament la jornada del 7 d’octubre de 2023, va ser la reacció posterior d’Israel la que ens va recordar la naturalesa d’un conflicte que fa tres quarts de segle que existeix i que té connotacions evidents de xenofòbia i supremacisme. La reacció desproporcionada, que encara continua, no només no va calmar la situació a la regió (qui podia esperar tal cosa?), sinó que va avivar les flames d’un conflicte que s’ha anat estenent no només en intensitat i en el temps, sinó també geogràficament i políticament.
Així, en complir-se un any d’aquesta nova ofensiva, Israel no només ha arrasat gairebé qualsevol edificació a Gaza, causant el desproveïment pràcticament total de la zona i la mort de milers de civils, sinó que l’enfrontament amb l’Iran i amb Hezbollah ha portat a tensar la corda fins al punt que, avui dia, el Líban (un Estat independent i sobirà, cal recordar) comença a estar greument afectat pel conflicte.
No cal remuntar-nos molt enrere en el temps per albirar l’expansió del conflicte. Fa tot just unes setmanes, Israel va sorprendre amb la detonació de mines i altres dispositius electrònics que van causar la mort de centenars de persones al Líban. Aquests dispositius estaven en possessió, almenys en la seva immensa majoria, de membres de Hezbollah, però la seva detonació massiva i en entorns públics també ha causat morts i ferits entre la població civil, algú va dir danys col·laterals? Sí, els qui defensen aquests atacs consideren que, més enllà de la màxima que el fi justifica els mitjans, és pràcticament inevitable que morin civils si els objectius s’amaguen entre ells. Tanmateix, fins i tot assumint que parapetar-se entre civils és un modus operandi típicament terrorista, no se suposa que un Estat de dret es distingeix per la seva proporcionalitat? Ja que si encara creiem que “in dubio, pro reo”, amb més raó hem de creure que, en cas de dubte, és preferible deixar anar un culpable a matar un innocent, o això ja no és vàlid?
Per descomptat, els mitjans de comunicació generalistes no han tendit, en general, a aprofundir gaire en la qüestió, més enllà d’incidir en l’espectacularitat de l’operació. Davant aquest tipus de reaccions, recomano un exercici: si aquestes detonacions haguessin estat organitzades per gairebé qualsevol altre exèrcit, grup o servei secret… Quant de temps hauríem trigat a pronunciar la paraula terrorisme? Fins a quin punt podem estendre el pretext dels danys col·laterals?
A la invasió terrestre del sud del Líban començada per Israel unes poques dates després de la seva operació de detonació massiva d’explosius, l’Iran ha contestat amb l’enviament de diversos centenars de míssils que han impactat en sòl israelià. Al seu torn, Israel ha promès retornar el cop. La situació de guerra total sembla acostar-se cada vegada més, a pesar que tots semblen actuar com si fos difícil de creure. Però callar davant la massacre no és un bon negoci.
A propòsit d’això, durant aquest any ja hi ha hagut reclamacions del Tribunal Penal Internacional cap al govern israelià, especialment cap al seu primer ministre i el ministre de defensa. Fins i tot en alguna ocasió, el govern dels EUA ha insinuat limitar el seu suport a Israel si aquest sobrepassa determinada línia (encara que, quin pare acaba complint amb fermesa les seves amenaces cap al seu fill desobedient?). Per descomptat, tot això ha estat acompanyat de protestes freqüents i recurrents en campus universitaris i als carrers de moltes grans ciutats del món.
Tanmateix, Israel no s’ha acovardit en cap moment per tot això. Per què? Per moltes raons. Hi ha raons geopolítiques i raons econòmiques. Però també n’hi ha d’ideològiques i comunicatives, que són les que podem afirmar, perquè s’han mostrat molt clarament i explícitament. Bàsicament: qualsevol intent de limitar o censurar l’actuació d’Israel és una mostra de complicitat terrorista i, fins i tot, una exhibició d’antisemitisme. D’altra banda, és difícil tirar-se enrere si falta compassió, però no la superioritat militar i política. En aquest sentit, no estaria de més referenciar les paraules que Maurizio Lazzarato cita i atribueix a un exgeneral de brigada (retirat en 2006) de l’exèrcit israelià, Shimon Naveh. Aquest comentava que:
“Ens vam enamorar del que fèiem amb els palestins, fins al punt d’acostumar-nos-hi. Ja saps, quan lluites en una guerra contra un rival que és inferior en tots els sentits, pots perdre un soldat aquí i un soldat allà, però sempre en tens el control total. És bonic fingir que estàs lliurant una guerra quan en realitat no estàs en perill (Cap a una nova guerra civil mundial?, Maurizio Lazzarato)
Així les coses, i molt tristament, en complir-se l’any d’aquesta nova etapa del conflicte israelià-palestí, no hi ha un horitzó de sortida i, atesa la situació, gairebé sembla que hem d’agrair que no hagi esclatat un conflicte global (Tercera Guerra Mundial?), encara que el cost en vides humanes i en patiment generalitzat sigui tan insuportable que mentiria si digués que hi ha consol possible.
D’acord amb quines són les narratives imperants i la impunitat amb la qual el govern israelià continua responent de manera desproporcionada a qualsevol afronta (real o suposada), gairebé no es pot confiar que una casualitat sobrevinguda, o un interès major que ara se’ns escapa, pugui detenir aquesta massacre. Una confiança estúpida, segurament. Però qualsevol estupidesa sembla preferible a aquesta barbàrie.
Mentrestant, potser almenys ens devem el recordatori constant del que està passant, no oblidar el que està succeint. I ens ho devem a nosaltres mateixos perquè, sí, tal com expressa Žižek en un altre assumpte, potser necessitem sentir que el que succeeix depèn d’alguna manera de nosaltres per pensar que estem al comandament i que no està totalment fora del nostre control. Potser és tot una farsa, però la consciència ha de sobreviure d’alguna manera. Al capdavall, i molt per desgràcia, el turment sembla que no marxarà d’Orient Mitjà durant molt de temps.
Catalunya Plural, 2024 
