La Vall de Cardós és tancada i, potser com totes les valls, amaga no tan sols l’obaga i el redós sinó també la llegenda, les històries fundacionals dels pobles que un bon dia s’hi assentaren i creixeren. Un sol brillant i net sobre les carenes verdes saluda els viatgers. La mirada troba, de cop, una falda imponent al bell mig del paisatge, i s’enfila fent alçar el cap, més i més, fins a fer el cim del Pui Tabaca. Aquesta muntanya punxeguda com una piràmide va ser, diuen uns, l’escull on s’entaforà l’Arca de Noè; altres, molts més, expliquen que allí dalt hi visqueren les últimes encantades. Sigui com sigui, aquest sentinella de Ribera de Cardós avui fa de mussa i títol d’un esdeveniment cridat a ser llegenda: Tabaca, lo Festival de Cinema Mitològic dels Pirineus.
El cap de setmana del 27 al 29 de setembre se’n va celebrar la primera edició, amb l’organització virtuosa de les fades madrines Ivana Miño, Cristina Vidal i Gisela Arnao —altrament dites associació Gat Negre—, però també de les voluntàries i del poble sencer, des de l’alcalde fins l’acordionista, passant pel Forn reinventat de la carretera i les famílies que cobreixen els balcons de roba blanca. Els participants, i aspirants a diversos premis, eren 21 curts de directors d’arreu, que van repartir-se en 4 sessions —Nahual, Urtzi, Nótt i Pirene—. Entremig hi havia formatges i altres delícies d’altura, vi, cervesa i sarau, però també una ruta per boscúries farcides de faules —Encantades— o un taller de dibuix de bèsties —Tamarro—, entre altres.
Fent un salt espaitemporal inesperat vaig recordar tot de cop Escamot Tamarro, nom d’una d’aquelles bandes mutants dels primers 2000. Tocaven música tradicional pirinenca a La Seu d’Urgell i voltants, a llocs que aleshores no tenia ni idea d’on eren. El cert és que els havia oblidat, i va ser un gust descobrir la teranyina de records gràcies als tamarros de Ribera de Cardós. Per fi vaig saber que el tamarro és “aquella bestiola pallaresa misteriosa i impossible de caçar i de descriure, perquè ningú mai no l’ha vist”.
Aquest ingenu descobriment d’una coincidència (en el sentit més literal del terme) que salta de vall en vall, igual que els menairons i que les encantades —o dones d’aigua per altres cantons—, és una baula importantíssima no només per a mi sinó per allò que en diem cultura. Els vincles entre els pobles de mala mort no només són vitals per a la mera subsistència sinó que treballen, a poc a poc, teixint en silenci, per mantenir una mena de cultura subterrània, elevada en l’orografia i, alhora, amb arrels tant més fondes. I això deu ser així per molts motius, un d’ells, que l’ansietat i el desconcert de la vida exposada al cosmopolitisme no arrelen en aquestes terres; un altre, que l’així anomenat aïllament (aïllament de què?) fa de guardià d’allò que apuntava al principi, les històries fundacionals, tant les reals com les simbòliques.
L’esma per preservar els relats que ens configuren bé ha de materialitzar-se. I és per això que el Tabaca, igual que tantes altres iniciatives que poblen el Pirineu, havia de ser, també, reivindicatiu. Així, en els discursos que s’ofereixen en aquesta mena d’acte se senten sovint paraules com descentralitzar, repoblar, preservar, arrelar, fer xarxa… i potser la que té més ecos: territori. Tot de conceptes que avui revisitem amb cura perquè ens adonem que van carregats d’alguna cosa molt més gran. Que l’embolcall que són els noms custodia aquí realitats complexes, que requereixen equilibri perquè estan en perill. Aquest text vol ser una lloança per les accions que omplen aquestes paraules de significació.
Sembla que això és impossible si no s’entén que la salut de la cultura passa per atrevir-se a fer coses que no tenen sentit per al mercat, com per exemple que algú es deixi els quartos en un artefacte per dur llibres als racons més inhòspits de les valls veïnes. Això és el que fan des de la llibreria crítica El Refugi (de La Seu) amb La Barraca —tot homenatjant la de García Lorca— i amb el ‘Pirineu, terra de versos’, trobada poètica que es vol amplificar per altres viles d’aquest nostre nord. També és el que fa un grup de músics empedreïts amb Els Set Inferns, festivalet de jazz i folk que se celebra a Ballestar cada juliol i que aplega, amb tant de gust, música, danses i alegria. La llista és, per poc que investiguem, interminable.
Sé que hem d’anar al tanto amb la romantització rural i amb l’apologia del retorn als orígens. Aquests dos són pantans que poden tenir conseqüències devastadores per a allò que estic lloant. Però per molt que ho intentem sembla crèdul pensar que evitarem que instagram vagi farcit de secret spots que acaben com La Rambla de Barcelona o fins i tot que els mal anomenats neorurals es queixin del cant del gall. Mentre els polítics no atenen aquestes qüestions sembla que la política l’hem de fer nosaltres, i probablement la part més plaent d’aquesta tasca és explicar als nouvinguts que aquí s’hi fa el ball de bastons, que aquell ferro es diu estripagecs i que cal posar la flor de card a l’esquerra de la porta.
Marxem de Cardós contents i panxacontents, pensant que el Tabaca vetlla per aquesta transmissió i que dona veu a tots els éssers de la vall.
Catalunya Plural, 2024 
