Entre 1929 i 1939, Georges Remi Hergé (1907-1983) va publicar fins a vuit històries completes de Les aventures de Tintín, primer serialitzades setmanalment en el suplement infantil i juvenil Le Petit Vingtième (1928-1940) que ell mateix dirigia, i, una vegada finalitzat cada número, publicades en forma de recopilatori als populars àlbums de l’editorial belga Casterman. En aquest temps, va desenvolupar i expandir el concepte de «línia clara» amb què es coneix l’obra dels autors englobats a l’Escola de Brussel·les, i que fa referència a un estil que defineix les obres on els elements del còmic contribueixen a la màxima comprensió de la història, amb una definició exacta del traç i un disseny pulcre de la vinyeta, quant a descripció, enquadrament i escenografia realista, amb una clara aposta pel gènere d’aventures (vegeu l’article Quan els perseguits eren els jueus, 2024).
La que seria la novena aventura es va publicar, també, de manera seriada, amb dues pàgines a la setmana, entre el 28 de setembre del 1939 i el 8 de maig del 1940, quan va quedar interrompuda, pocs dies abans de produir-se l’ocupació nazi de Bèlgica. El suplement no es tornaria a publicar mai més, i l’autor va poder publicar algunes pàgines més de l’aventura en curs, però a França, encara que va quedar inconclusa. Aquesta història, Tintín al país de l’or negre (Au pays de l’or noir), tenia com a antagonistes precisament els alemanys, en una història de ficció en què diversos països europeus rivalitzaven pel subministrament del petroli provinent de l’Orient Mitjà (curiosament, en aquesta primera versió, part de la història esdevenia al Mandat Britànic de Palestina, sent substituït per un país inventat en l’edició de 1971 i posteriors). En qualsevol cas, no semblava que fos una història que agradés molt a les forces invasores.
Hergé va decidir començar una nova història, El cranc de les pinces d’or (Le crabe aux pinces d’or, 1940-1941), però aquest cop, i durant els sis anys següents, el publicaria setmanalment al diari Le Soir, el mateix que va ser col·laboracionista durant l’ocupació (amb un equip directiu nou, que va ser fulminantment destituït al final de la guerra). Les quatre històries noves del mític personatge publicades en aquesta capçalera feien pensar a Hergé que no tornarien a comptar amb ell en el futur al sector del còmic, titllant-lo de col·laboracionista també per publicar a Le Soir. Però no va ser així. La recentment creada editorial belga Le Lombard li va proposar que, novament, dirigís la seva pròpia revista infantil com ho havia fet durant anys, i el nom escollit era una clara declaració d’intencions: la nova revista es diria Tintin (1946-1993), Le Journal de Tintin en la seva versió francesa llançada poc després, i Kuifje en la versió neerlandesa, tal com es coneixia el personatge en aquest idioma.
La cinquena història que va arribar a començar a Le Soir l’acabaria a la nova Tintin, una publicació que encunyaria el mític eslògan a la publicitat: «La revista per a joves entre 7 i 77 anys». Al primer número de la nova revista apareixia, entre d’altres, les primeres pàgines de Blake i Mortimer, d’Edgar P. Jacobs (1904-1987) (vegeu l’article De professió: autor de còmics, 2024). Jacobs havia estat col·laborador d’Hergé durant anys, i va ser un dels responsables de convèncer-lo per afrontar aquest nou repte, que suposava, a més, la possibilitat de poder desenvolupar una sèrie per si mateix, com va ser així. I la llista d’autors que es van afegir al grup, amb aquesta mateixa filosofia de crear segons els principis de la línia clara, va ser realment prodigiosa, amb noms tan destacats com Bob de Moor (1925-1992) o Paul Cuvelier (1923-1978), encara que, especialment, va destacar el fitxatge de l’autor francès Jacques Martin (1921-2010), que s’incorporaria a la revista el 1948 amb el personatge d’Alix, del qual va arribar a publicar dinou àlbums i nou més amb la col·laboració d’altres autors, i del que encara se segueixen publicant històries després de la mort del seu creador, fins i tot estenent les aventures amb col·leccions noves basades en el personatge.
Alix és un jove contemporani de la República Romana, dibuixada amb un detall aclaparador en la seva ambientació, extremadament realista, buscant un cert rigor històric en la mesura del possible, encara que amb nombrosos anacronismes i, evidentment, llicències pel que fa al disseny artístic i els guions. L’èxit de les aventures del jove gal en ple imperi romà, va catapultar l’autor, que va decidir crear un altre personatge que esdevingués a l’actualitat, i així va néixer Lefranc, un periodista a qui sempre se’l compararà amb Tintin, per les similituds en els valors mostrats com en el disseny de les aventures. Martin realitzaria tres àlbums en solitari i quinze més en col·laboració amb altres artistes al dibuix, i, també, les aventures han continuat després de la seva mort amb diversos equips creatius fins a l’actualitat.
Del fenomen editorial que va suposar Alix, traduït a l’anglès, portuguès, alemany, italià, xinès i, fins i tot, hi ha algun número al llatí, entre d’altres, la realitat és que en castellà es van publicar només cinc números a principis de la dècada dels setanta i cinc més als vuitanta, i poc més. Entrat el segle XXI, alguns aficionats es van proposar la tasca titànica de traduir pel seu compte tota la col·lecció. Tot i que hi va haver un lector que va anar més enllà. César Espona, director des de gener de 2006 de l’empresa Netcom Internet S. L., especialitzada en el desenvolupament de serveis professionals relacionat amb la programació web i desenvolupaments informàtics, en el seu afany de poder llegir tota la col·lecció completa va arribar a aprendre francès expressament per procedir a la seva comprensió i traducció, i va acabar contactant amb l’editorial Casterman per publicar-lo en llengua castellana. El suport de la comunitat d’aficionats que es reunien als fòrums d’Internet i en blocs especialitzats va animar Espona a reinventar l’empresa per crear una altra línia de negoci: naixia Netcom2 Editorial el 2010, que s’acabaria convertint en qui publicaria la col·lecció completa de diversos personatges mítics, on destaquen, especialment, els de Jacques Martin: Alix, Lefranc i Jhen. L’editorial s’encarrega de traduir, maquetar, editar i distribuir totes les obres des de l’inici de la nova activitat. A finals del 2024, porta publicats quaranta números d’Alix i sis integrals, trenta-dos números de Lefranc i divuit de Jhen.
Des de la seva creació, l’editorial ha fet un esforç considerable de recuperar les obres completes de diversos autors, molts inèdits en llengua castellana, o publicats molt esporàdicament i de manera discontínua i escassa. I entre els nous lectors van aparèixer dos aficionats que eren autors amateurs, i amb moltes ganes d’enfrontar-se a un àlbum seguint l’esperit de la línia blanca, a imatge i semblança dels grans mestres. Aquests dos autors eren el guionista i escriptor Pablo Herranz i el dibuixant José Luis Povo, arquitecte de professió, i el projecte que portaven sota el braç era molt ambiciós: una trilogia en què cada número seria independent entre si, però que en tenia una certa continuïtat en conjunt. I, amb un gran esforç per part de totes les parts, més d’una dècada després, ja és una realitat per a l’editorial, el fundador del qual mai no es va imaginar que seria un editor d’una nova història de línia clara en ple segle XXI, i no precisament per a un públic infantil i juvenil (bé, en realitat, són històries per a «joves entre 7 i 77 anys», com ens recordava la portada de la mítica portada de la revista Tintin).
Aquesta nova col·lecció autòctona porta el simbòlic títol de Les aventures de Miquel Mena, i està protagonitzada pel barceloní Miquel Mena, biòleg especialitzat en botànica, juntament amb el seu inseparable ajudant Salvador Losada, alies Bor, químic de professió. El primer número de la col·lecció era Les aventures de Miquel Mena. Saltejadors d’ànimes (2012), que en la primera edició es va publicar en castellà, català i eusquera. Esdevé el 1915, i apareixerà per primera vegada aquesta intenció per part dels autors, especialment de Povo, que l’arquitectura tingui un protagonisme destacat a les vinyetes, i que es mantindria en els treballs posteriors. La història comença a Barcelona, quan els científics presenten un descobriment que revolucionarà la medicina, la notícia del qual desembocarà en robatoris i sabotatges sufragats per una lògia maçònica, esquitxats amb la presència d’espies alemanys i diverses personalitats reals de l’època, com la del policia espanyol Manuel Bravo Portillo (1876-1919), que, precisament, passarà a la història pels seus vincles amb l’espionatge alemany durant la guerra, o la del Baró de Köening, Friedrich Rudolf Stallmann (1871-1946), que va ser un espia que treballava alhora per a França i Alemanya. Aquesta època, coneguda com la del «pistolerisme», queda retratada a l’inici del còmic amb la imatge d’un atemptat reial que es va perpetrar al port.
El Modernisme tindrà la màxima expressió al còmic, amb la presència d’edificis com l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, el Mercat de la Boqueria, la Casa Fuster o l’emblemàtic edifici de la Duana del Port de la ciutat comtal, amb submarins alemanys aguaitant des de la costa, on es gestaran algunes escenes amb vinyetes sota el mar. Aquesta primera incursió a les aventures del personatge català de nova creació el portarà del Modernisme barceloní a les trinxeres de Bèlgica envaïda per l’exèrcit alemany, viatjant a ciutats com Brussel·les o Bruges, tractant de resoldre les intrigues associades al robatori sofert, amb una excel·lent documentació i una contextualització històrica rigorosa, característica de la col·lecció, i amb la intervenció d’un personatge femení que els acompanyarà en les seves aventures esporàdicament, la intrèpida periodista Ruth Arness, que tornarà al tercer número.
La complexitat de compaginar l’activitat professional com a arquitecte amb la de dibuixant va endarrerir el segon número de la col·lecció, que es va publicar tres anys després, amb el suggeridor títol de Les aventures de Miquel Mena. S.O.S. Zeppelin! (2015), que es desenvolupa a l’imperi austrohongarès, amb els emblemàtics edificis d’Otto Wagner (1841-1918) de Viena com a decorats majestuosos, i amb una forta presència de les avantguardes de principi de segle, com l’arquitectura futurista d’Antonio Sant’Elia (1888-1916), lloc idoni per situar la base dels dolents del còmic. Continua el conflicte de la Primera Guerra Mundial i les batalles se celebren al cel, on els zepelins tindran un protagonisme especial, que ens remet a una època determinada, en un moment que van ser concebuts com una arma molt perillosa, encara que no van sobreviure als avenços tecnològics de la següent dècada. Els protagonistes viatjaran des de Barcelona (amb imatges enyorades del port de principis de segle) i es veuran embolicats en noves conspiracions després de la visita a l’Òpera de Viena, després d’abandonar el front belga del conflicte, a petició de l’exèrcit francès.
El tercer número de la trilogia ha trigat gairebé una dècada a produir-se, i ha estat, finalment, mitjançant un micromecenatge aconseguit dos anys abans, gràcies, a més, de poder editar-lo en castellà i francès (finalment, està disponible la trilogia completa en francès), el que permetia realitzar un tiratge raonable. El títol que tanca aquest bloc és Las aventuras de Miquel Mena. Niebla sobre Londres (2015), en aquest cas, amb la tinta i, de nou, amb el color d’Estrella Povo. Herranz reconeix que en escriure el guió d’aquesta història es va inspirar en dues pel·lícules clàssiques britànica, com són ¡Oh, señor Porter! (Oh, Mr. Porter!, 1937) i El tren fantasma (The Ghost Train, 1941), que, alhora, es basaven en les representacions teatrals de l’època. Aquest misticisme característic de la dècada, amb els clàssics mèdiums, permet introduir un toc fantàstic a la narració, sense oblidar el misteri i l’aventura, intensificada després de l’assassinat del mestre de la Gran Lògia a Londres, al mític Hotel Saint Pancras, amb uns dibuixos fabulosos de l’exterior i l’interior de l’edifici. Si el transport marítim i l’aviació protagonitzaven les dues històries anteriors, en aquesta ocasió el ferrocarril serà fonamental a la trama, sense oblidar els llegendaris cotxes que ens evoquen sempre una època molt concreta. Per cert, part del conflicte es genera a partir d’una decisió real, quan el govern britànic va decidir nacionalitzar la xarxa de ferrocarril a conseqüència de l’esclat de la guerra.
Per cert, el que seria la novena història de Tintín, que va quedar suspesa el 8 de maig de 1940 per culpa de l’ocupació nazi i la clausura del suplement Le Petit Vingtième, es va arribar a publicar a la nova revista Tintin, vuit anys després de quedar interrompuda. En concret, entre el 16 de setembre de 1948 i el 23 de febrer de 1950, passant a ser, finalment, el quinzè número de la col·lecció. Els primers lectors del còmic Tintín al país de l’or negre van trigar gairebé deu anys a veure el final de la història. De vegades, el que és bo, es fa esperar.
#CòmicIEducació
Catalunya Plural, 2024 
