L’any 1903, Theodor Herzl, líder del moviment sionista, s’enfrontava a una de les decisions més crítiques i controvertides de la seva vida política: acceptar o rebutjar una oferta que podria haver alterat el curs de la història jueva. Enmig dels pogroms i les persecucions antisemites que sacsejaven l’Europa de l’Est, especialment després dels devastadors pogroms de Kishinev, el govern britànic va oferir una solució inesperada: un territori a l’Àfrica Oriental com a refugi temporal per al poble jueu.
El que s’anomenava el Pla Uganda, tot i que en realitat feia referència a una regió de l’actual Kenya, va ser proposat per Joseph Chamberlain, secretari colonial britànic, en una reunió amb Herzl l’abril de 1903. La idea va sorgir com a resposta a la urgència de trobar un lloc segur per als jueus perseguits, mentre es continuava treballant per l’objectiu final d’establir una llar permanent a Palestina, que en aquell moment estava sota control otomà.
El sisè congrés sionista: l’inici de la controvèrsia
A l’agost d’aquell mateix any, Herzl va presentar la proposta al Sisè Congrés Sionista, celebrat a Basilea. Conscient de les tensions internes, Herzl va explicar que el Pla Uganda no substituiria l’aspiració de retornar a Palestina, sinó que seria una mesura temporal per alleujar el sofriment de milers de jueus. Tanmateix, la seva presentació va provocar un intens debat. Alguns delegats, especialment d’Europa de l’Est, van veure el pla com una traïció al somni sionista de tornar a la terra ancestral, mentre que d’altres el van percebre com una solució pragmàtica a les necessitats urgents del seu poble. Després de discussions apassionades i un congrés tens en què alguns delegats fins i tot van abandonar la sala en senyal de protesta, es va aprovar per una ajustada majoria de 295 vots a favor i 178 en contra la decisió d’enviar una comissió a investigar les condicions del territori ofert.
La missió a Àfrica i el rebuig definitiu
A finals de 1904, una comissió d’exploració va ser enviada a l’Àfrica Oriental per avaluar la viabilitat del territori. Els informes sobre el territori proposat a l’Àfrica Oriental van ser el resultat d’una expedició que va enviar el Congrés Sionista el 1904 per avaluar la viabilitat del Pla Uganda. Aquesta comissió estava encapçalada per l’explorador britànic Alfred St. Hill Gibbons, l’orientalista suís Alfred Kaiser i l’enginyer sionista Nahum Wilbush. Els informes presentats per aquests experts indicaven que el territori, situat a l’altiplà de Guas Ngishu a l’actual Kenya, tenia un clima favorable per a l’assentament europeu, però plantejava greus desafiaments a causa de la fauna salvatge (lleons i altres animals perillosos), la resistència de la població nativa, especialment els masai, i les dificultats logístiques per establir una colònia.
El 1905, en el Setè Congrés Sionista, la comissió va presentar el seu informe i la proposta va ser rebutjada formalment. El moviment sionista va reafirmar el seu compromís exclusiu amb Palestina com a únic destí viable per a una llar jueva. Aquest rebuig va consolidar la centralitat de la Terra d’Israel en la narrativa sionista i va marcar el final de qualsevol intent seriós de buscar alternatives fora del Llevant mediterrani.
Tot i que el Pla Uganda va ser descartat, el seu impacte va perdurar. L’episodi va posar de manifest les tensions internes en el moviment sionista i va provocar la formació de l’Organització Territorialista Jueva, liderada per Israel Zangwill, que va continuar buscant territoris alternatius en altres parts del món, tot i que sense èxit durador. Tanmateix, el fracàs d’aquestes iniciatives només va servir per reforçar la convicció que la veritable pàtria jueva havia d’estar a Palestina. El Pla Uganda també va deixar un llegat en la diplomàcia britànica. Malgrat el seu fracàs, va ser el primer intent d’una potència imperial per reconèixer formalment els esforços sionistes, establint les bases per al que seria la Declaració Balfour el 1917, quan el govern britànic va donar suport oficialment a l’establiment d’una llar jueva a Palestina.
Altres propostes per a una pàtria jueva fora de Palestina
A més del conegut Pla Uganda, al llarg del temps van existir altres propostes per establir una llar jueva en territoris diferents de Palestina. Aquestes propostes, impulsades per diferents governs i grups sionistes, reflectien la urgència de trobar un refugi segur per als jueus perseguits, especialment a l’Europa de l’Est.
1. El Projecte Ararat als Estats Units (1825)
Una de les primeres iniciatives va ser proposada per Mordecai Manuel Noah, un diplomàtic i periodista nord-americà que va intentar crear una colònia jueva a l’illa de Grand Island, prop de les cascades del Niàgara, a Nova York. Noah va anomenar el projecte “Ararat”, en referència a la muntanya bíblica on, segons la Bíblia, es va posar l’arca de Noè. Tanmateix, la iniciativa va fracassar, ja que no va atraure prou colons jueus.
2. El Projecte de la Patagònia (1890s)
Durant l’apogeu del sionisme territorialista, l’escriptor i líder sionista Theodor Hertzka va proposar la colonització de parts de la Patagònia, a l’Argentina i Xile, com una solució per establir una pàtria jueva. Tot i que aquesta idea va ser discutida, mai va passar de les primeres fases de consideració.
3. El Projecte de la Península del Sinaí (1902)
Abans que es presentés el Pla Uganda, Theodor Herzl va intentar negociar amb el govern britànic la possibilitat d’establir una colònia jueva a El-Arish, a la península del Sinaí, un territori proper a Palestina però sota control britànic. El projecte va ser considerat inviable a causa de la manca d’aigua i la resistència de les autoritats egípcies.
4. El Projecte de Birobidjan (1928)
A la Unió Soviètica, el govern de Stalin va establir l’Óblast Autònom Jueu a Birobidjan, prop de la frontera amb la Xina, com a part d’una política que pretenia oferir una pàtria dins de la Unió Soviètica per als jueus. Tot i que va rebre cert suport, el projecte mai va aconseguir atreure una població jueva significativa i va ser, en gran mesura, una tàctica propagandística del règim.
5. La Proposta de Madagascar (1937)
En els anys previs a la Segona Guerra Mundial, alguns sectors del govern nazi van plantejar la idea de deportar la població jueva d’Europa a l’illa de Madagascar, sota control francès en aquell moment. Aquest pla, conegut com el “Pla Madagascar”, mai va ser implementat i va ser substituït per les polítiques genocides d’extermini a l’Europa ocupada.
Catalunya Plural, 2024 
