Si hi ha alguna cosa que ha definit la relació entre Catalunya i Espanya en els darrers anys és la sensació de viure en una balança constant de soroll mediàtic i polític. Durant els anys més intensos del procés independentista, tots els focus semblaven estar a Catalunya: debats parlamentaris interminables, tribunals ocupats jutjant líders independentistes, mitjans nacionals i estrangers atents al minut a minut. La balança s’inclinava fortament cap a un costat, mentre que a Madrid es vivia una relativa calma política, almenys en comparació amb la tempesta catalana. Aquella època daurada per als titulars ha canviat, i sembla que la balança ha oscil·lat en direcció contrària.
Amb l’arribada del socialista Salvador Illa al Govern de la Generalitat, el to del debat independentista ha passat d’un crit estrident a un xiuxiueig. S’han refredat les grans manifestacions multitudinàries, i tot i que el desig d’independència continua latent en bona part de la societat catalana, ja no és el tema dominant en les converses quotidianes ni a les pàgines dels diaris. En el seu lloc, la política catalana s’ha instal·lat en una certa normalització que semblava impensable fa uns anys. Illa, amb el seu perfil de gestor sobri, ha aconseguit el que a molts els semblava impossible: desactivar, almenys temporalment, la dinàmica de confrontació total entre el govern central i l’autonòmic. Tot i que tenint en compte que el Partit Socialista domina tant l’Ajuntament de Barcelona com la Generalitat i el govern d’Espanya, el que seria estrany és que no fos així.
No obstant això, el soroll no ha desaparegut, només ha canviat d’escenari. Ara, l’epicentre del conflicte es troba a Madrid, on la política nacional sembla haver entrat en una espiral d’enfrontaments constants. Pedro Sánchez, amb el seu govern en minoria i la necessitat de mantenir una coalició diversa i a vegades fràgil, s’enfronta a una guerra política i judicial que recorda, en molts sentits, a la que el catalanisme independentista va patir durant els seus moments més àlgids. El Tribunal Suprem ha assumit el protagonisme, tot i que aquesta vegada no és per Catalunya, sinó pels moviments estratègics del mateix Sánchez: des de la polèmica sobre els indults als líders independentistes fins a les lleis socials progressistes que molts sectors conservadors perceben com una amenaça.
La Sala Penal del Tribunal Suprem també ha posat la seva lupa sobre el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, qui és investigat per una presumpta revelació de secrets. Aquest escàndol sorgeix després de la difusió d’un comunicat de la Fiscalia per desmentir un rumor fals originat en l’entorn de la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso. La judicialització de la política a Madrid ha arribat a nivells que abans semblaven exclusius de la qüestió catalana, i el protagonisme de figures clau del sistema judicial és cada vegada més evident. Entre els actors principals que encarnen aquest canvi hi ha el jutge Manuel Marchena, qui juga un paper determinant en aquest nou capítol de la mateixa manera que ho va fer en el capítol anterior. Marchena, recordat per haver presidit el judici contra els líders del procés independentista, és ara la peça central en la investigació contra el fiscal general.
La seva figura, que en el seu moment representava per a molts la mà dura de l’Estat davant el desafiament secessionista, s’ha convertit ara en una pedra angular en l’enfrontament institucional que sacseja Madrid. D’alguna manera, Marchena ha passat de ser un símbol del combat judicial contra l’independentisme a convertir-se en el nucli de la balança que (des)equilibra el nou escenari de tensió entre la judicatura i l’executiu de Pedro Sánchez. El poder judicial —i si es vol tot l’aparell polític-monàrquic-militar que l’empara— és la veritable centrifugadora de l’estabilitat a Espanya.
Alguns podrien pensar que aquest canvi d’escenari és, en cert sentit, inevitable. Catalunya ja no podia sostenir eternament la narrativa de la confrontació sense que hi hagués algun tipus de desenllaç, i sembla que el moment d’aquella gran conclusió encara no ha arribat. L’independentisme continua existint, però ha perdut part de la seva capacitat per marcar l’agenda política a curt termini. Per contra, a Espanya, la polarització ha pres el seu lloc, amb els partits nacionals lliurant batalles cada vegada més acarnissades en un context polític on el centre sembla haver desaparegut. Aquest canvi en la dinàmica política també revela quelcom més profund: la capacitat de la política espanyola per oscil·lar entre crisis, desplaçant el focus d’atenció entre territoris i temes, però mantenint sempre un cert nivell de tensió.
L’estabilitat sembla un objectiu cada vegada més llunyà, com si la política espanyola estigués destinada a viure en una constant alternança entre moments de relativa calma i períodes d’enfrontament agut. I quan el soroll baixa en un lloc, inevitablement puja en un altre. En definitiva, la relació entre Catalunya i Espanya, més enllà de les seves qüestions territorials, sembla haver-se convertit en una qüestió de gestió del soroll polític. Mentre uns callen, altres criden més fort. I en aquest moment, és Madrid qui està sota el reflector, mentre que Catalunya observa, almenys per ara, des d’una posició més tranquil·la, potser inclús anestesiada. La pregunta és: quant durarà aquesta treva? I quant trigarà a tornar a inclinar-se la balança?
La història recent suggereix que no serà per gaire temps.
Catalunya Plural, 2024 
