En aquesta dècada s’han donat resposta a les demandes que es van generar al cicle immediatament anterior. S’ha respost a l’aposta equivocada per l’austeritat dels Governs catalans, espanyols i europeus; que va allargar la recuperació d’una economia en recessió, de creixement dèbil i amb uns nivells d’atur que superaven records històrics.
ERC forja una alternativa econòmica coherent. En comptes d’un estat que es retreu, un estat emprenedor capaç d’atraure inversions i liderar la transformació cap a un model econòmic d’alt valor afegit; en comptes de polítiques d’austeritat que carreguen els costos de la recuperació economia en els més dèbils, una fiscalitat justa i de progrés que garanteixi la sostenibilitat de l’acció pública.
Si avaluem l’acció del Govern republicà sobre aquests criteris, no només aprova, sinó que ho fa amb nota. Fins hi tot, tenim la prova de cotó de la Covid-19 que permet respondre a una crisi econòmica amb una recepta alternativa que no repetís els errors de la gran recessió. En comptes de l’austeritat s’aposta per estimular l’economia de forma estratègica i per desplega ajudes que permetin, en la mesura de les capacitats de la Generalitat, que no quedi ningú enrere. El Govern de la Generalitat es el primer de tot l’Estat en desplegar ajudes, tant en valor absolut, com en despesa per capità.
Aquí cal posar també en valor la política industrial desplegada pel Govern de la Generalitat, que ha culminat aquesta última legislatura. Quan ERC ha concentrat la presidència, la conselleria d’economia i la conselleria d’empresa i treball s’han obtingut inversions records a nivell de re-industrialització i creació de llocs de treball. Si vam començar la XIIena legislatura desenvolupant un pla de xoc per l’ocupació, s’ha acabat amb record d’ocupació.
Davant d’aquesta resposta republicana, hi ha una agenda alternativa, que respon a les mateixes inquietuds que es van generar el 2010 de forma conservadora. Es l’agenda de la que fa bandera foment, l’IBEX i que la pinça socio-vergent va defensar al Parlament l’anterior legislatura. Es una agenda de resposta ràpida i diner ràpid, per a no tornar a la crisi. Sense importar que aquestes solucions “fàcils” tinguin elevats costos ambientals, que concentrin la riquesa en poques mans i que la seva rendibilitat depengui d’un treball precari i empobrit.
A l’hora de fer retrospectiva es important contar tant els encerts, com on s’ha fallat. Tot sovint, aquesta vocació de transformació republicana s’ha vist limitada per una estratègia que buscava omplir els màxims espais possibles i ens ha portat a projectes que no sempre han estat coherents amb aquesta vocació de transformació republicana. Ens ha afeblit a l’hora de confrontar el model socio-vergent.
Si avaluem l’acció econòmica d’ERC no des de els problemes de l’ahir, sinó dels reptes de l’avui, encara ens queda feina per a fer. Els reptes que tenim sobre la taula, son en part conseqüència de l’èxit de les solucions aplicades. Avui, el problema no es només generar treball, sinó garantir que et dona per tenir una vida digna. El problema no es només atreure inversions, sinó garantir que son coherents amb la lluita contra la emergència climàtica. No es només mobilitzar recursos liderant des del sector públic, sinó garantir-ne un repartiment equitatiu.
L’espai econòmic on aquest xoc es més rellevant es el del turisme. Aquest va ser un sector clau per a mantenir viu el teixit econòmic durant la recessió post-2008. Només es en aquest context en el que s’explica la competència entre Madrid i Barcelona pel projecte d’Eurovegas. I es en aquest àmbit on s’ha fallat més a l’hora de confrontar el model conservador. Tot sovint hem pecat de voler masses coses a l’hora, impulsar projectes però intentant capgirar-los d’una forma que no era possible.
L’exemple més evident d’això es la Copa Amèrica, un projecte que s’ha volgut apropar a la ciutadania i distribuir-ne els seus redits, però on, pendents d’una avaluació més extensa, no sembla que hagi estat possible. Al contrari, ha suposat una privatització d’espai i recursos públics per esdeveniments que només son gaudits i volguts per una petita elit.
No podem continuar caient en la trampa del debat econòmic de l’IBEX i foment, content en presentar un dilema entre equitat i creixement, entre treball i emergència climàtica. El creixement si no es equitatiu, ni sostenible, té un recorregut limitat. Cal que l’esquerra transformadora tingui una brúixola pròpia que eviti les trampes discursives de l’IBEX i la socio-vergencia.
Sens dubte, es un debat que paga la pena fer be, abans que fer ràpid, però en aquest article posem sobre la taula alguns elements que ens han d’orientar i als quals, per suposat, s’hi han d’afegir més.
Una primera orientació: solucionar la tensió entre democràcia i economia a favor de la democràcia. A el seu llibre “Com acabarà el capitalisme?” l’economista Wolfgang Streeck apunta cap a un trencament entre capitalisme i liberalisme, cada cop els mercats son més autoritaris i jerarquitzats. Menys competència, menys democràcia i més poder de mercat. En aquest context es imprescindible remar per una economia més democràtica, que també vol dir una economia més sobirana. Una globalització econòmica més democràtica, que garanteixi que sectors estratègics com les finances, l’energia o l’agrària, continuen arrelats al territori i la societat. I també una economia on el mon del treball deixa de ser una illa de jerarquia, apostar per la co-decisió i la democratització del treball, on re-equilibrem la relació entre capital i treball. I, finalment, també com una economia més representativa, més feminitzada, més oberta a les joves i a col·lectius tradicionalment exclosos de l’activitat productiva.
Una segona orientació: garantir una economia per la vida, que sigui font de prosperitat compartida. Hem de defugir un debat massa trampós entre creixement i de-creixement, però assumint plenament que el creixement econòmic no es un objectiu en si mateix. Es bo que el PIB creixi quan aquest ho fa alineat amb els objectius que tenim com a societat: coneixement, innovació, adaptar-se a una població cada cop més envellida i on les cures cada cop son més rellevants i, sobretot, la lluita contra la emergència climàtic. Hem de tenir ben presents que sense combatre l’emergència climàtic, no hi haurà activitat econòmica.
Dues orientacions per transformar i dues eines per implementar-ho.
Una aliança amplia entre les forces de la esquerra transformadora. Massa cops el narcisisme de les petites diferencies, o la voluntat de créixer a costa del company de lluita han embarrancat bones iniciatives : contractació social, regulació de l’habitatge, propostes de peatonalització i mobilitat sostenible. Iniciatives que han embarrancat masses cops per no presentar un front unit.
Entendre que els canvis més ambiciosos només es donaran fruit d’una successió de canvis menors i ràpids d’implementar. Assumir la tesi del sociòleg Erik Olin Wright, que apuntava que, un cop el canvi revolucionari s’ha mostrat inviable, l’esquerra ha d’apostar pel que ell anomena “utopies reals” canvis factibles que alterin la lògica de mercat. Partir d’un discurs menys grandiloqüent, però ser mes agosarats en les propostes que es posen sobre la taula.
Aquesta necessitat més rellevant que mai, avui quan el centre-esquerra més conservador governa a l’Estat i a Catalunya. Uns governs que volen vestir-se del discurs de la transformació, però son incapaços de plantar cara a oligopolis, rendistes i l’estatus quo de l’IBEX. Ens cal forçar-los a confrontar mesures transformadores, que els desbordin i facin aflorar les seves contradiccions. Per a fer-ho es imprescindible espais de col·laboració entre l’esquerra, però també primer construir una esquerra nacional que tingui clar que el seu paper es el de fer de punta de llança de la transformació econòmica i social de Catalunya i Europa.
Catalunya Plural, 2024 
