A Raquel Martí, directora executiva d’UNRWA Comitè Espanyol, el Partit Popular i Vox no li van permetre comparèixer davant l’Assemblea d’Extremadura el passat febrer. Tot i que el PSOE i Unidas por Extremadura van sol·licitar la seva participació per exposar la situació de la població palestina, la dreta i l’extrema dreta van considerar que no es podia “donar veu” a una agència “que està acusada de col·laboració amb grups terroristes”. Dels 19 treballadors assenyalats per Israel, l’ONU ha conclòs que només nou “podrien” haver estat involucrats en els atacs, tot i que no compta amb indicis fefaents que sustentin l’acusació del govern de Benjamin Netanyahu.
Per reparar aquest veto, la Fundació Por Causa va convidar Martí a participar en el VII Congrés de Periodisme de Migracions, que es va celebrar a Mèrida el passat 9 i 10 d’octubre. Durant la seva intervenció, va denunciar les contínues violacions del dret humanitari internacional per part d’Israel i el silenci còmplice de la comunitat internacional.
L’entrevistem a lamarea.com el 17 de novembre de 2023, un mes i mig després de l’atemptat de Hamàs i de l’inici del genocidi contra Gaza. A l’entrevista, deia que en tota la història de l’ONU no havien vist una catàstrofe humanitària com la de la Franja. Quina valoració fa un any després?
En aquell moment, al novembre, quan ja es vivia una situació terrible, mai hauria imaginat que arribaríem al punt on som ara. Per molt que algú m’ho hagués explicat, mai ho hauria cregut; mai hauria pensat que veuríem aquesta massacre tan terrible a Gaza, aquest grau de destrucció i, sobretot, mai vaig pensar que la comunitat internacional romandria impassible.
S’han assassinat 16.500 nens i nenes. Totes les xifres que dones de Gaza no tenen precedents. Les persones que treballen a les Nacions Unides i que tenen més experiència que jo asseguren que mai han vist res semblant en tota la seva carrera. El grau de destrucció, diu el nostre secretari general, és apocalíptic; com quan veus aquelles pel·lícules de ciència-ficció sobre el fi del món… això és el que han convertit Gaza. I és una cosa que mai hauria imaginat.
Mai hauria pogut imaginar que es reduís d’aquesta manera l’ajuda humanitària, que tota una població passaria fam i que ja hi hauria tants nens desnodrits. I això passa perquè Israel no permet l’entrada d’ajuda humanitària i perquè l’ha anat reduint. A l’agost van entrar uns 2.200 camions en un mes. Això va significar que vam deixar de repartir aliments a un milió de persones, persones que no tenen absolutament res, perquè UNRWA és l’agència que reparteix els aliments. Al setembre, hem deixat un milió i mig de persones sense menjar, per la qual cosa el grau de desnutrició, sobretot infantil, augmenta cada dia.
Les coses que estem veient no tenen parangó. Per exemple, aquests dies, estan ordenant el desallotjament dels hospitals al nord de Gaza i hem vist vídeos de la Unitat de Cures Intensives plena de nens de menys de quatre o cinc anys. I els metges deien que no els podien desendollar de les màquines, que no hi havia manera de traslladar-los a cap altre hospital. Al principi de l’ofensiva, alguns metges van retornar a un hospital després de ser desallotjats per la força i van gravar els cadàvers en descomposició dels nens. Aquest tipus de barbàries mai vaig pensar que les veuria. Però, insisteixo, el que és pitjor: mai vaig pensar que es cometrien tantes violacions del dret internacional i que la comunitat internacional seguiria impassible. És una cosa que no puc entendre, que em sorprèn cada dia.
En cap conflicte recent s’han matat 42.000 persones en un any. Per què creu que la comunitat internacional no ha intervingut de cap manera?
És una pregunta que caldria fer-los a ells; jo no sé per què no estan prenent totes les mesures diplomàtiques que tenen per aconseguir un alto el foc, no sé quin és el motiu. L’aliança entre Israel i els Estats Units? Que a la resta de països els faci por trencar les relacions amb Israel? No puc entendre que amb tots els informes que tenim, tots els vídeos que hi ha a les xarxes, tots els reportatges dels periodistes locals… ningú estigui intentant parar-li els peus a Israel.
En una guerra, l’habitual és intentar que l’altre bàndol es rendeixi. En aquest cas, no sembla que l’objectiu sigui aquest, perquè no hi ha un altre amb el qual comparar-se. Què creu que busca Israel amb això?
El que van dir al principi és que la intenció era acabar amb Hamàs i alliberar els ostatges. Ha passat un any i no han acabat amb Hamàs ni han alliberat tots els ostatges. Però és que, a més, cal entendre que Hamàs no és només un grup armat de no sé quantes persones; és també una idea, i és dificilíssim aturar les idees. Israel calcula que ha matat uns 14.000 membres de Hamàs, una xifra que caldrà constatar; però tant se val, perquè tots aquests nens als quals estan sotmetent a una tortura horrible formaran part en el futur de les files de Hamàs o d’una altra organització armada que sorgeixi. El que estan aconseguint és generar més odi entre la població.
En resum: amb Hamàs no han acabat en un any i els ostatges només els han alliberat quan han negociat amb Hamàs. El problema és que ja no han tornat a acceptar cap negociació. Quin és l’objectiu d’Israel? No ho sé, però em fa molta por que decideixin desallotjar el nord de Gaza i que no permetin tornar mai més la població al territori.
Entenc que es refereix a una possible annexió del nord de Gaza per part d’Israel, una hipòtesi que no seria descabellada coneixent la història. Podríem veure a Israel annexar-se la Franja sencera mentre avança en la colonització de Cisjordània?
La veritat és que no ho sé, però avui he escoltat a [Bezalel] Smotrich, que és ministre de [Benjamin] Netanyahu, dir que Israel s’ha d’annexionar tots els països que hi ha al seu voltant: Líban, Jordània, Síria i, per descomptat, Cisjordània i Gaza. Aquesta és la intenció dels ultranacionalistes, dels supremacistes israelians, i aquesta és la intenció dels colons. Hem escoltat moltes vegades aquestes afirmacions d’aquests polítics que estan al Govern i que han amenaçat Netanyahu amb trencar-lo si hi havia un alto el foc.
Realment no sé si tots comparteixen aquest mateix objectiu però el que han demostrat fins ara és que no han parat d’annexionar-se territoris. De fet, Jerusalem Est se l’han annexat de facto i consideren que ja és part d’Israel. És per això que volen expulsar UNRWA de Jerusalem, perquè consideren que no ha d’haver-hi una agència de les Nacions Unides a Israel, perquè allí no hi ha refugiats. No obstant això, hi ha dos camps de refugiats a Jerusalem Est. Constantment s’estan annexionant territoris, construint més colònies israelianes… per la qual cosa tot indica que l’objectiu és annexionar-se la major part del territori que puguin.
En la seva intervenció al Congrés de Periodisme de Migracions de Mèrida, ha criticat que el conflicte s’estigui explicant des de la perspectiva israeliana. Per què creu que una majoria de mitjans de comunicació occidentals accepten el relat de Netanyahu?
Crec que els mitjans occidentals creuen més en el relat israelià que en el palestí. Des del 7 d’octubre he fet infinitat d’entrevistes i he hagut de justificar constantment les dades que aporto, perquè, segons molts periodistes, són dades de Hamàs, i això les posa en dubte. Però són dades del Ministeri de Salut palestí, que les recopila l’Autoritat Palestina a Ramal·la a partir dels hospitals que hi ha a Gaza.
A més, són dades contrastades per Nacions Unides. En cada una de les escalades del conflicte entre Israel i Palestina, l’UNRWA després ha revisat les xifres i mai ha trobat diferències significatives. De fet, ja hi ha molts organismes que estan publicant els noms, els números d’identificació, l’edat o el sexe dels assassinats. Però són xifres que es qüestionen pel simple fet que provenen de periodistes locals o del ministeri palestí. No obstant això, sembla que un teletip de l’exèrcit israelià és l’única font oficial i fiable que es pot tenir.
Ni tan sols les informacions que aporta Nacions Unides semblen tenir gaire valor per a la premsa occidental. Fa uns mesos vam publicar un informe sobre tortures i no va tenir cap repercussió als mitjans. Un informe que jo no vaig poder acabar de llegir. De nou, caldria preguntar als mitjans per què donen credibilitat a unes fonts i no a d’altres, quan ambdues formen part del conflicte. Si una no val, l’altra tampoc.
El que diu l’ONU és que les dades són aparentment correctes i, de fet, podrien ser insuficients perquè no comptabilitzen les milers de persones que podrien haver mort sota les runes. La revista The Lancet ha quadruplicat el nombre d’assassinats a Gaza. No obstant això, les dades continuen sent posades en dubte.
Els morts que s’estan comptabilitzant són els que es registren als hospitals. Els que moren sense anar a l’hospital, s’enterren i no compten. La quantitat de fosses que s’estan descobrint amb cadàvers no estan comptabilitzades. Fa poc, Israel va entrar a Gaza un camió amb 80 cadàvers en descomposició i sense identificar. L’única cosa que va poder fer el govern de la Franja va ser enterrar-los en una fossa comuna.
A més, la gent no només mor per les bombes. També mor per les malalties, per la manca de medicaments… hi ha centenars de milers de persones a Gaza amb malalties cròniques, que necessiten medicació com insulina, però Israel no permet que entri. Quants diabètics han mort? No ho sabem. No deixen entrar tractaments per al càncer. Quantes persones han mort de càncer a Gaza? No ho sabem. Quantes persones han mort per infeccions o per desnutrició? No tenim aquesta informació. Quan realment es pugui fer un cens de debò, quan sapiguem amb dades corroborades el nombre de persones que han mort a Gaza, ens posarem les mans al cap.
Quin sentit té restringir el pas de medicaments destinats a la població civil si l’objectiu d’Israel és acabar amb Hamàs? Per què fer patir la població civil d’aquesta manera? També és part d’un objectiu més gran?
No et puc respondre a això, perquè no sé quina és la intenció de l’exèrcit israelià. Jo et puc dir el que està passant, i és que estan aplicant un càstig col·lectiu a tota la població perquè consideren que tots els gazatites donen suport a Hamàs i, per tant, cal acabar amb tots ells. Estan utilitzant l’ajuda humanitària com a arma de guerra; estan utilitzant la salut com a arma de guerra; estan utilitzant l’aigua com a arma de guerra…
Els nens ja fa un any que no van a l’escola i estan suportant un trauma que els durarà tota la vida. Hem publicat un estudi amb la Universitat de Cambridge que arriba a la conclusió que els nens retrocediran cinc anys en el seu nivell de coneixement. Davant aquesta situació, no podem reprendre les classes perquè no ens queden escoles; han atacat 190 de les nostres instal·lacions i les que encara estan dempeus estan ocupades per persones desplaçades. Amb el grau de trastorn psicològic que tenen els nens, no els podem posar a estudiar matemàtiques, però començarem amb activitats de suport psicosocial i, a poc a poc, començarem el que hem anomenat back to learning, una tornada a l’aprenentatge amb la intenció de mantenir el que ja saben. Anirem a poc a poc, entre jocs, introduint una mica de matemàtiques, una mica d’àrab… Però Israel no ens està deixant entrar material escolar, quaderns, bolígrafs, alguna cosa amb la qual els nens puguin dibuixar, escriure.
A més, hi ha 1,3 milions de persones sense tenda de campanya i sense refugi, i arriba l’hivern, arriben les pluges, les baixes temperatures, i Israel no permet l’entrada de tendes de campanya. No deixa entrar anestèsia, i els metges estan realitzant amputacions sense anestèsia, desinfectant amb vinagre… Per què succeeix això? No ho sé, però estan aplicant una tortura absolutament brutal contra la població.
Has fet referència a l’arribada de l’hivern i del fred. El 2023, la situació no era tan dràstica com ara i encara quedaven infraestructures en peu, no s’havia assolit la barbàrie d’haver destruït o danyat dos terços dels edificis de la Franja. Què espereu que passi durant aquest hivern?
Morirà molta gent de fred, d’hipotèrmia. La zona d’Al-Mawasi, al sud, és una franja que va des de Rafah fins a Khan Yunis, i ocupa un 13% del territori de Gaza. Ara mateix, és l’únic territori que no té ordre de desallotjament i hi ha tal grau de massificació en aquesta zona que la gent s’està posant a la vora del mar, i les marees ja estan inundant les tendes i emportant-se-les. Tendals fets amb sacs, trossos de plàstic, catifes… no estan preparats. I tan bon punt comencin les temperatures sota zero, molta gent, sobretot nens, morirà de pneumònia.
Hi ha dades que fins i tot a mi em costa creure, però ara mateix tota la població de Gaza està malalta; 2,2 milions de persones tenen algun tipus de malaltia. A molts nens ni tan sols els hem pogut vacunar perquè estan desnodrits. Quan vam començar amb les activitats del programa back to learning, en què ara mateix participen 30.000 nens, n’hi ha molts que no volen anar perquè no tenen sabates i els fa vergonya. Les han perdudes durant les fugides i estan descalços.
Quan llegim un titular del tipus “Israel ha matat un dirigent de Hamàs”, quina segona lectura en podem fer?
Una de les coses que encara em sorprèn és que, quan llegeixo les notícies, el titular és el que dius, però si continuo buscant informació d’aquest atac, trobo que han matat, per exemple, altres 17 persones en aquell mateix atac amb un F16 després de bombardejar un cafè on, suposadament, es trobava un líder de Hamàs. 17 persones assassinades, entre elles dos nens, per matar un líder de Hamàs. Realment, sembla que no importa el preu que han de pagar els civils.
Però això no és res nou, això passa des de sempre. Recordo que fa uns anys van atacar un edifici a Gaza que estava al costat d’una escola de l’UNRWA per matar un comandant de Hamàs. El van matar a ell, als seus fills, a la seva dona i a no sé quants veïns, i va haver-hi danys a l’escola. La notícia, de nou, era la mateixa, però s’ometia que havien assassinat la seva família i els veïns. És alguna cosa que sembla que no importa, que són danys col·laterals assumibles i que no mereixen formar part d’un titular.
L’objectiu, segons Israel, seria acabar amb Hamàs; però si ampliem la perspectiva, sembla que la població palestina en general és qui està en el punt de mira, amb alguns col·lectius concrets als quals l’exèrcit israelià ha focalitzat: periodistes, sanitaris i treballadors humanitaris. En concret, 226 treballadors de l’UNRWA ja han estat assassinats i, en els darrers dies, Israel ha començat a atacar les forces de pau de l’ONU al Líban, els coneguts com cascos blaus. Per què creu que Israel ha posat en el punt de mira els treballadors humanitaris?
Israel fa molt de temps que intenta acabar amb l’UNRWA. Ens ha acusat de terroristes, ha dit que en les nostres escoles eduquem per crear antisemites, ens ha criminalitzat constantment i ens ha convertit en un dels seus objectius. És part de l’estratègia per acabar amb nosaltres. Ja ha destruït una part important de les nostres instal·lacions i ha assassinat 226 companys, a més d’intentar cremar dues vegades la seu de l’UNRWA o torturar personal de l’agència.
Quina és la finalitat?
L’UNRWA representa el dret al retorn de la població refugiada palestina. Israel creu que si desapareixem, desapareixerà aquest dret, cosa que no és certa, perquè hi ha resolucions de les Nacions Unides que així ho reconeixen i perquè els refugiats, físicament, no desapareixeran. Però ells creuen que si no existeix l’agència que defensa els drets dels refugiats, aquest tema es diluirà de l’agenda internacional i no hi haurà ningú que defensi els seus drets. Aquest és l’objectiu d’Israel.
I, d’aquesta manera, seguir buidant els territoris palestins. Si els refugiats no poden tornar i els que hi són han de fugir…
Ara mateix hi ha dues propostes de llei al Parlament israelià per expulsar l’UNRWA de Jerusalem Est i una altra per treure-li els privilegis i immunitats de les Nacions Unides a la nostra agència. Aquests privilegis estan recollits en una resolució en què tota la ONU té immunitat, és a dir, no es pot detenir un funcionari de l’ONU, no es pot entrar en una instal·lació de l’ONU, no es pot requisar o registrar un vehicle de l’ONU… És un tractament internacional reconegut per tots els països que formen part de les Nacions Unides i que protegeix la feina de l’ONU i dels seus funcionaris. Israel vol retirar aquesta immunitat a l’UNRWA, de manera que no tindrà problema per detenir membres de les Nacions Unides, per interrogar-los i per treure’ls tot el que comporta la seva immunitat. És una forma més d’intentar acabar amb nosaltres.
Però acabar amb l’UNRWA és deixar més de mig milió de nens i nenes palestins sense educació. Una part fonamental de la feina de l’UNRWA és portar el registre dels refugiats de Palestina, i si algun dia existeix el dret a retornar a les seves llars o a ser compensats, nosaltres serem la font oficial. Si l’UNRWA desapareix, deixarà de registrar els nens que neixen, que són refugiats de Palestina i tenen drets, igual que els seus pares i avis. És deixar tot un poble desprotegit; sis milions de persones que estan sota el mandat de l’UNRWA quedarien sense dignitat i sense recursos. Seria exposar-los encara més a la violència israeliana.
Per qui no conegui l’UNRWA, es tracta d’una agència excepcional que treballa per un sol poble, el palestí, cosa que, al seu torn, demostra l’excepcionalitat d’aquest poble; i el que, alhora, explica que encara que aquesta situació sigui insòlita, és, en realitat, la continuació d’una política que Israel ha estat aplicant durant anys. Creu que aquest és un punt d’inflexió en aquests esdeveniments que ja fa més de set dècades que duren o és un punt més, com ja n’hi ha hagut tants altres?
És la continuïtat d’una política. Això no comença el 7 d’octubre. A partir d’aquesta data s’agreuja moltíssim, però ja els palestins van passar per la Nakba el 1948 i per moltes altres situacions. Hi ha moltes persones a Palestina que van patir la Nakba i que consideren que això és encara pitjor, perquè almenys el 48 van tenir l’oportunitat de fugir, però ara no poden fer-ho. No tenim precedents d’alguna cosa semblant. Llavors els van expulsar de les seves cases, però no els van sotmetre al bloqueig, a la manca de medicaments, a la fam… I tot això sense poder fugir. Aquest és el punt d’inflexió, però això no va començar el 7 d’octubre, va començar molt abans.
Entrevista original 
Catalunya Plural, 2024 
