Junts per Catalunya celebra el seu quart Congrés Nacional aquest cap de setmana i ho farà, amb paraules de Josep Maria Cruset, director del Congrés, amb l’objectiu de “construir l’alternativa transversal per liderar el país, reforçar el camí cap a la independència i fixar un model de país de futur enfront del govern de base tripartita que governa la Generalitat amb mirada sucursalista”.
L’alternativa transversal que menciona Cruset fa al·lusió a la vocació estesa entre tots els partits (potser menys la CUP) d’intentar vendre les seves posicions particulars com si es tractessin de posicions més o menys universals per tal d’ampliar la base de votants. En el cas d’aquest congrés aquesta vocació es materialitza en la inclusió de la formació Demòcrates, liderada per Antoni Castellà, dins de l’estructura de Junts per Catalunya, així com la del seu líder que s’afegirà a l’estructura directiva del partit. Antic diputat d’Unió Democràtica de Catalunya —l’antiga crossa cristiana i conservadora de Convergència Democràtica — la inclusió d’aquest sector té una voluntat clara de recollir part d’aquells antics votants de CiU que es van anar perdent pel camí. Alternativa transversal.
El congrés entronitzarà a Carles Puigdemont fent-lo també president del partit (que continua sent intocable dins de l’entorn juntista), tot i que la seva reputació pública va rebre un cop fatal en la darrera visita pública a Catalunya el dia de la investidura de Salvador Illa. Parlem de relat públic, perquè l’anomalia —i la injustícia— que encara envolta a moltes persones que se’ls hi hauria d’haver aplicat l’amnistia. Però el relat pesa perquè condiciona les percepcions i, en última instància, el vot. I el que es va anar instal·lant va ser més o menys aquest: l’acció de Puigdemont no va beneficiar a Junts per Catalunya ni a Catalunya sinó només a Puigdemont que, com va dir, no volia anar a la presó.
Alhora, però, no ha sorgit cap alternativa que aconsegueixi eclipsar el totpoderós líder de Junts. Albert Batet, Laura Borràs, Jordi Turull, Míriam Nogueras, Josep Rius… cap d’aquests noms, per un motiu o l’altre, poden fer ombra a la figura de Puigdemont, de la mateixa que possiblement Oriol Junqueras serà capaç de vèncer, gairebé sol, a la candidatura alternativa que incorpora la majoria figures públiques del partit en l’històric congrés que se celebrarà del 31 d’octubre al 2 de novembre. La falta de renovació de lideratges és també una de les explicacions del declivi de l’independentisme.
La realitat, en tot cas, és que ningú no fa ombra a l’expresident dins del partit, i aquest sector liderat per Laura Borràs —on es poden incloure Aurora Madaula, Quim Torra i Francesc Dalmases— que podia qüestionar-lo per no ser tan “radical” a la seva voluntat d’unilateralitat, ha acabat finalment marginat. La caiguda de la qual va ser la referent del partit durant 2020-2022 es deu a dos motius: el primer i més evident, la sentència de 4 anys i 3 mesos de presó pels delictes de prevaricació i falsedat documental quan estava al capdavant de l’Institut de les Lletres Catalanes. El segon, i fruit dels nous temps que imperen en la política que han portat a Junts per Catalunya a ser la garantia d’estabilitat del PSOE, diu més de quant d’obsolet ha quedat el discurs de la unilateralitat que encarnava el “borrasisme” i que, clarament, no ha aconseguit els resultats polítics que s’esperaven.
Catalunya Plural, 2024 
