Els centres comercials van sorgir als Estats Units vinculats al desenvolupament urbanístic típic de les seves perifèries, al desplegament de les infraestructures viàries i al poder omnímode de la indústria del cotxe. El suburbi nord-americà, tan típic de les pel·lícules i sèries, va permetre al país donar cabuda als soldats que van tornar de la II Guerra Mundial, així com a la generació immediatament posterior: la del baby boom, a més de desaccelerar la previsible crisi d’acumulació mitjançant el que el geògraf anglès David Harvey va denominar solució espacial, és a dir, la fixació d’una gran quantitat de capital al territori mitjançant habitatge, equipaments i infraestructures. De passada, va crear tota una cultura, amb desastroses conseqüències per a les dones que, entre d’altres, van passar a recloure’s als adossats amb jardí i veure totalment frustrades les seves esperances i anhels de futur.
Doncs bé, és en aquest context on sorgeixen els centres comercials. A Europa, i amb una mica de retard, a Espanya, els can començar a acollir a finals de la dècada dels 70 i principis dels 80, quan can copiar sistemàticament un model de desenvolupament urbà aliè a la tradició mediterrània de la ciutat compacta. El model productiu del tardofranquisme va estar en gran mesura basat en l’especulació urbanística, cosa que ha estat constant des de llavors. Els centres comercials es van convertir, al seu moment, en les noves places; espais de socialització de i per a les noves classes mitjanes, aquelles que es mudaven als afores de la ciutat i passaven les tardes dels caps de setmana comprant, menjant o sopant als seus restaurants i botigues. Tot i això, després d’uns anys, la situació va canviar completament. La tornada de les classes mitjanes al centre de la ciutat, l’arxiconeguda Ciutat Revanchista, de Neil Smith, va traslladar el capital simbòlic de què havien gaudit aquest tipus d’establiments, als antics centres urbans. Allà van quedar, als centres comercials, la gent de les poblacions d’unes perifèries que havien crescut enormement i, és clar, les classes populars.
Els centres comercials són avui dia el punt de referència preferencial de l’oci de les classes populars. Des del meu punt de vista, això és degut a tres factors principals: El primer seria el fet que la tornada de les classes mitjanes als centres urbans ha vingut acompanyada de l’expulsió de les classes populars cap a la perifèria, és a dir, han estat expulsats per la gentrificació; La segona estaria relacionada amb el tipus de ciutat que s’ha constituït a l’entramat urbà dels centres urbans, centrats en el turisme, el simbolisme elitista i el consum sumptuós i banal; I, en tercer lloc, perquè les polítiques de control social aplicades sobre les perifèries han eliminat les ancestrals pràctiques desmercantilitzades, i centrades en l’ús intensiu dels carrers i les places, de les classes populars, que s’han vist propulsades cap als centres comercials com esfera essencial del seu consum; un consum que, a més, és vist com a revestit d’un capital simbòlic abandonat per les classes mitjanes.
Va ser el sociòleg americà Ervin Goffman el que va plantejar, a la seva obra Internats. Assajos sobre la situació social dels malalts mentals (1961), el concepte d’institució total, com ‘aquell lloc de residència o treball, on un gran nombre d’individus en la mateixa situació, aïllats de la societat per un període apreciable de temps, comparteixen al seu tancament una rutina diària, administrada formalment’. Tot i que Goffman va plantejar inicialment que aquest tipus de llocs es limitava a les institucions de salut mental, els hospitals o les presons, posteriorment s’ha demostrat que la seva proposta teòrica és també aplicable als centres comercials. Substituïm ‘lloc de residència o treball’ per ‘espai de consum’ i ja ho tindríem.
Un centre comercial és una institució total on cada un dels aspectes està pensat i organitzat per promoure el consum i l’alienació. Com a eina de control social és molt més efectiva que la imposició de multes o l’assetjament policial. És per això que qualsevol política que es pretengui emancipadora ha de passar, sempre, potser no per l’eliminació dels centres comercials, però sí per la cerca d’alternatives d’oci i temps lliure desmercantilitzades, col·lectives i desalienants.
Una antropologia útil dels centres comercials, per tant, ha d’incidir en l’anàlisi d’aquest tipus d’espais, però, a més, ser capaç de proposar opcions futures que promoguin el benestar social i l’organització popular com a base política de canvi i transformació.
Catalunya Plural, 2024 
