Escriure una novel·la és un acte polític. És decidir què s’explica i com s’ordenen els fets d’una manera determinada. Escriure implica una responsabilitat social i no és innocent; es pot escriure per escapar de la realitat o per entendre-la millor. La setmana passada vaig publicar la novel·la Les amants (La Campana), una història de dues dones que es troben i s’enamoren: cadascuna, amb trajectòries de vida oposades, ha provat de ser feliç i no se n’ha sortit. Una és lesbiana i té cert èxit professional, però se sent terriblement sola; l’altra ha intentat ser la dona que la societat esperava que fos, s’ha casat, ha tingut un fill i és profundament infeliç. He triat de manera conscient explicar aquesta història perquè m’interessava reflexionar sobre què significa ser dona al segle XXI i sobre el preu que s’ha de pagar per ser una mateixa.
No soc ni la primera ni l’única escriptora que s’ha fet aquestes preguntes. Sortir del marc heterosexual comporta certa soledat, i sovint no ens sentim identificades amb la gent que tenim al voltant. Per això, busquem refugi i comprensió en la cultura: aquest és el fil que ens connecta, des de Safo de Lesbos fins a Paul B. Preciado, passant per Violette Leduc o Virginia Woolf. Les amants beu directament d’aquests referents històrics, que ens han ajudat a veure-hi una mica més enllà quan les normes i les expectatives socials impedien a les persones viure amb plenitud.
Perquè el cert és que, històricament, la idea de felicitat ha estat una eina de control social que no ha permès a les persones ser autònomes, viure la pròpia sexualitat i realitzar-se, en definitiva, com a éssers humans. La idea de felicitat ha impedit, moltes vegades, treure el millor de nosaltres mateixes i ha atemptat contra el propi desig. A La promesa de la felicitat, Sara Ahmed es qüestiona què significa ser feliç i per què molta gent ha confós felicitat amb normalitat, amb no desviar-se del camí establert, com és el camí heterosexual —casar-se, tenir fills, signar una hipoteca, comprar un gos… I no només això, sinó que si gosem transgredir aquesta idea normativa de felicitat per perseguir qui som i què volem de debò, provoquem infelicitat en el nostre entorn social i això ens fa, al seu torn, infelices a nosaltres. No ser qui som, per altra banda, també ens causa malestar i infelicitat, que són les monedes de canvi del benestar de l’entorn. Per tant, ens trobem amb una decisió impossible: l’idea de felicitat mateixa és la que ens fa profundament infelices.
Però, per a Sara Ahmed, travessar la infelicitat que ens provoca ser nosaltres mateixes pot ser la clau per esfondrar els fonaments de la felicitat normativa i connectar amb els altres. Acceptar que no encaixem dins del marc establert i ser expulsades del paradís ens permet ser conscients de la misèria que s’entesten a ocultar tots aquells que, davant de l’imperatiu de ser feliços, es condemnen a no pensar gaire entre les quatre parets sòlides que els fan de llar i, alhora, de gàbia.
Per tant, si tenim això en compte s’interpreten malament certs finals queers considerats infeliços, com és el cas d’El pou de la soledat (1928). En aquesta novel·la de culte sàfica, Radclyffe Hall ens presenta dues protagonistes, la Stephen i la Mary, que s’enamoren però trien camins molt diferents: la primera escull viure la vida amb honestedat, encara que això li costi l’ostracisme social i renunciar a certa idea de la felicitat; mentrestant, l’altra no pot escapar dels mandats socials i mai trobarà la felicitat, ni seguint la norma ni defugint-la. La Stephen, conscient que la Mary necessita la validació social i no pot escapar d’aquest marc mental, hi renuncia i les amants se separen. Si bé molta gent considera que aquest és un final infeliç perquè comporta la renúncia a l’amor, Ahmed en fa una lectura diferent: la Stephen abraça aquesta infelicitat queer perquè és una porta cap a la llibertat, cap a si mateixa, cap a la honestedat envers el seu desig; és un camí incert però lliure, que és el que mai serà la Mary. Trencar amb les expectatives socials ens posa en tensió amb el món que ens envolta; Sara Ahmed ens suggereix que l’heterosexualitat obligatòria està connectada amb l’imperatiu de la felicitat, i que esberlar aquest mandat ens condueix a pensar en la felicitat en uns altres paràmetres.
Aquesta renúncia que la Stephen fa envers la Mary és la mateixa que la Carol Aird fa amb la seva filla Rindy. Carol, escrit per Patricia Highsmith i publicat el 1952, és una novel·la cèlebre per ser el primer llibre sàfic amb un final feliç per a les seves dues protagonistes. Aquesta felicitat, però, té un preu; no és casualitat que el títol original del llibre fos El preu de la sal. La Carol es veu obligada a escollir entre dues opcions excloents: ser dona i poder explorar el seu desig i la seva sexualitat amb la Therese, o ser mare i renunciar a si mateixa. La interpretació de l’elecció que fa la Carol que es dona al llibre, però, divergeix del missatge de la pel·lícula homònima de 2015 dirigida per Todd Haynes. Al llibre, ser mala mare és inherent a l’elecció vital que fa la Carol, perquè no posa la maternitat al centre de la seva vida; una mala mare és una dona que tria ser lliure, que s’escull a si mateixa. Per tant, la Carol ha de fer un dol per la pèrdua de l’ideal de feminitat; ha d’acceptar que és una mala mare, perquè escull ser ella en un món on la moral ve imposada per les normes i els valors de l’època. La pel·lícula, en canvi, és evident que s’ha rodat en un món post-Stonewall i post matrimoni igualitari, on els armaris que queden cada cop són més fàcils d’obrir i on, de fet, el propi concepte d’armari comença a no tenir massa sentit. La Carol actua com una dona respectable i moral; l’únic defecte que té és que li agraden les dones, però per a ella això no implica ser mala mare. Es veu clarament com la pel·lícula, a diferència de la novel·la, parla per al públic actual, que no entendria que anar en contra d’un mateix equivalgués a ser immoral. Potser ens queda massa llunyà un món on les persones feien el que s’esperava d’elles i on sortir-se del camí estava penalitzat amb molta duresa.
Si Carol és considerada com la primera novel·la sàfica amb final feliç, Desert Hearts, de Donna Deitch (1985), és la primera gran pel·lícula lèsbica amb un final clarament optimista. De fet, una de les dues protagonistes comença la pel·lícula on moltes altres històries sàfiques acaben: amb la renúncia a una felicitat normativa. La Vivian arriba a Reno el 1959 per divorciar-se, perquè era dels pocs llocs on era ràpid i fàcil fer-ho als Estats Units de l’època. Allà coneix la Cay, una artista que treballa en un casino local i que viu obertament la seva sexualitat: no té cap tipus de por de ser ella mateixa, i s’erigeix com un testimoni que sempre han existit dones que intentaven escapar de les expectatives socials i alhora abraçaven la vida. La història és innovadora perquè la Vivian, per arribar a Reno, ja ha desmuntat el mandat social de la felicitat i està a la cerca d’una honestedat amb si mateixa i amb el seu desig vital. No és casualitat tampoc que la història se situï al desert de Nevada, on se suposa que tot és àrid, on no hi ha vida; el que s’esperaria que sigui un pou de soledat és precisament el lloc on la Vivian pot fer brotar la possibilitat d’una vida diferent. El desert actua com a metàfora d’allò queer, perquè allò queer trenca amb l’ideal de reproducció heterosexual i amb el mandat social; allà on se suposa que no hi ha vida, on hi ha només una promesa d’infelicitat com a càstig a la diferència, és on més plenitud vital es troba.
Perquè, en el fons, abraçar la vida molt sovint implica abraçar allò que ens és desconegut, tot i que molta gent caigui en l’error de confondre-ho amb la infelicitat. Com teoritza Sara Ahmed, cal canviar el focus: en comptes de perseguir la felicitat, hem de perseguir la vida mateixa. I hem de ser conscients que afirmar-nos com a persones comporta fer mal a la gent que tenim al voltant i que s’aferra a uns esquemes tradicionals i tancats de vida. Aquest és el primer dol que hem de fer, acceptar que hi ha una vida que no podrem dur i que hi ha una gent a qui no podrem complaure, per obrir la porta, en canvi, a tot el que sí que és possible, a la vida que sí que podem dur. Dir no també ens permet dir molts sí: sí a la llibertat, sí al desig, sí a ser nosaltres mateixes, sí a la imaginació, sí al plaer. Com fan les protagonistes de Desert Hearts al final de la pel·lícula, hem de pujar al tren de la vida, que està en constant moviment.
Catalunya Plural, 2024 
