Contribució al problema de l’habitatge

Les conseqüències socials de l’anterior cicle especulatiu són conegudes per tothom, només cal recordar per exemple que al primer trimestre de 2012, a tot l’Estat, es produïen 517 desnonaments diaris. Ara, al 2024 ens trobem en un major empobriment de les capes popular que es concreta en diverses tendències. Una d’elles és la lògica creixent de població vivint de lloguer degut a la impossibilitat de comprar. A més, qui pot pagar el lloguer, hi destina ja més del 60% del sou o ha de marxar a una perifèria cada cop més perifèrica o viure en pisos cada cop més compartits. Qui no pot, directament segueix sense emancipar-se del nucli familiar o hi ha de tornar. Sobre els desnonaments, al 2023 n’hi van haver 72 diaris, però ara el 75% són per impagaments de lloguer.

Tampoc descobrim res si diem que el que, en el capitalisme, és un bé de primera necessitat, no deixa de ser un element per a l’acumulació de capital i per a l’especulació. A més, la fase neoliberal va convertir l’habitatge en un actiu financer que vincula la riquesa de les persones amb la pròpia dinàmica ascendent en els preus de les cases. Les conseqüències d’aquesta financiarització de l’habitatge les descrivia Jaime Palomera: «guanyar-me la vida i donar un futur als meus fills i a la meva família ja no depèn exclusivament de treballar, ingressar més diners i estalviar sinó que l’habitatge i el seu valor també serà una peça fonamental per projectar-me a futur». D’aquesta manera, s’ha tractat d’integrar en el joc del capitalisme a una part de la població com a mode de subjugació social en la que una part de la població n’ha obtingut beneficis. Aquest era el sentit de la frase de Margaret Thatcher quan deia: «El mitjà és l’economia, el propòsit és l’ànima». Però, com sempre, les mutacions del capitalisme no son processos unidireccionals, sinó que acaben per topar-se amb les contradiccions que elles mateixes generen. Aquest podria semblar el punt al que està arribant la situació actual. I tot i així, aquest model no ha estat sempre l’hegemònic.

El propi neoliberalisme va haver de produir grans transformacions per a aconseguir establir el seu model de mercantilització de totes les esferes de la vida. Aquesta lluita començaria a Anglaterra. Cal començar tenint present que abans de l’aplicació d’aquest sistema, tal com explica Selina Todd a El pueblo. Auge y declivi de la classe obrera (1910-2010), els anglesos tenien el 40% de l’habitatge del seu país en el sector públic i majoritàriament sota gestió municipal, on fins i tot, els Ajuntaments tenien la potestat efectiva de controlar i regular els preus dels lloguers. L’ofensiva contra aquest poder començaria amb el govern de Heath amb la Llei d’Habitatge de 1972. Aquesta legislació establia que els preus de lloguer s’havien d’establir segons el mercat i ja no en relació al cost de la vida. Amb aquesta decisió, els preus de lloguer pujarien en 25% en tres anys, a la vegada que, s’induïa una política de crèdit desregularitzada d’endeutament massiu per promoure’n la compra. Aquest primer embat conservador al pacte social de posguerra es saldaria però amb la caiguda de Heath a les eleccions de 1974. Llavors Anglaterra havia arribat a ser un dels llocs amb major poder obrer d’occident, fins al punt que la mateixa Thatcher diria: «Cap govern podia realment sobreviure a una vaga important, especialment a una vaga del sindicat miner, i menys encara sortir victoriós». No seria fins a l’arribada d’aquesta al Govern, l’any 1979 —enmig d’una brutal lluita social desencadenada per ella mateixa—, que no es s’aplicarien totes les bateries de mesures  que farien passar el parc de d’habitatge públic anglès del 40% al 7% actual. A part del derrocament de drets i la promoció del crèdit fàcil i l’endeutament massiu, l’habitatge públic ja quedava només vinculat molt estretament als sectors més depauperats de la població i a l’assistència social excepcional. Les conseqüències no trigarien en sentir-se i lluny de crear una perfecta democràcia de propietaris les conseqüències serien: a Gran Bretanya, al 1991, hi hauria 75.500 embargaments de cases per impagament hipotecari, una societat altament polaritzada i unes taxes de desigualtat brutal.

Aquest model econòmic no ha generat, doncs, abundància. O, millor dit, n’ha generat per a alguns. Com diu el sincer portal emprendedores.es:

El incremento del número de millonarios en España está por encima de la media mundial, puesto que la población de HNWI aumentó un 5,1% en el conjunto del planeta.

I afegeixen, per a tranquil·litzar-nos, que la dinàmica de transferència de rentes de baix cap a dalt és una qüestió global:

A pesar de la inestabilidad de los mercados, en el mundo hay ya 22,8 millones de millonarios.

La qüestió és clara, i en els últims 40 anys s’ha vist una redistribució de la riquesa de baix a dalt com mai a la història i, en aquesta lluita, l’habitatge hi ha jugat un rol molt concret. David Harvey explicava a El enigma del Capital, que el terreny de la urbanització es convertia en protagonista en el circuit d’acumulació de capital especialment en temps de crisis de sobreproducció i dificultats d’absorció de capital excedent. Els capitals es refugien en negocis immobiliaris ja que, encara que tenen cicles de circulació més llargs, poden oferir major seguretat i beneficis, en front a les incerteses que generen les condicions típiques de les crisis, la inflació, etc. Un altre lloc al que, com explica Harvey, es destina capital excedent i que ofereix una rendibilitat perfecta al capitalisme és la despesa militar. No hi ha res millor pell capital que produir mercaderies que es creen directament per ser destruïdes. Però això caldria tractar-ho en un altre article, tornem a la propietat immobiliària.

Thomas Piketty analitza el fenomen a El capital en el siglo XXI i explica que el patrimoni juga un paper cada cop més important en l’acumulació de riquesa al món. Un patrimoni que —ell ho diu clarament— està cada cop més concentrat en capital immobiliari i financer. No és estrany, per posar un exemple que porta l’autor francès, al «1950 el poder públic posseïa a França entre 25 i 30% del patrimoni nacional» mentre que «a partir de 2010 la riquesa privada en constitueix la pràctica totalitat de la riquesa nacional, amb un 99% al Regne Unit i un 95% a França». La connexió entre la reducció del patrimoni i poder públic, l’empobriment de les classes populars de la població i l’acaparament d’habitatges per part d’inversors, rendistes i grans genis dels negocis és molt evident.

Té tot el sentit doncs que, a dia d’avui, trobem que costa trobar un lloc on viure de lloguer. Aitor Esteban del PNB clamava per la falta de “seguretat jurídica” per la Llei de Lloguers que portava als propietaris a sostraure els pisos del mercat. Jordi Turull de Junts  era més imaginatiu encara quan deia que aquesta legislació “criminalitzava la propietat”. Però la falta la disponibilitat d’habitatge no és degut a l’escassetat del mateix. A la ciutat de Barcelona, hi ha com a mínim uns 10.000 pisos completament buits però ja no es destinen a la possibilitat de viure-hi sinó que hi ha altres jocs més rentables. Només cal veure dues dades per saber on és l’habitatge: a Barcelona, 12 pisos per cada 1000 habitants es lloguen per airbnb; i el 60% de les noves ofertes són de lloguer de temporada. No està desapareixent l’habitatge, està desapareixent l’habitatge “assequible”. Precisament aquesta creació d’una escassetat artificial ha corregut aparelladament a la inflació de preus i a l’augment dels beneficis i la rendibilitat. Engels ja va descriure aquest procés al seu text Contribució al problema de l’habitatge de 1873 quan descrivia el que avui en dia anomenem gentrificació:

El creixement de les grans ciutats modernes confereix al sòl en certes àrees, particularment a les situades prop del centre, un valor artificial molt més gran; els edificis construïts en aquestes àrees disminueixen aquest valor en lloc d’augmentar-lo perquè ja no corresponen a les noves circumstàncies; per això són enderrocats i substituïts per altres. Això passa sobretot amb els habitatges dels treballadors situats a prop del centre, els lloguers dels quals, malgrat la gran quantitat de gent que s’hi allotja, mai no poden augmentar més enllà d’un límit, o en tot cas ho fan molt lentament. Per això són enderrocades i al seu lloc es construeixen noves botigues, magatzems i edificis públics.

Després del problema, Engels explica la solució que oferia el capital i que ens serà familiar. No és cap altra que el desplaçament del “problema”:

En realitat, la burgesia no coneix més que un mètode per resoldre a la seva manera la qüestió de l’habitatge, és a dir, per resoldre-la de tal manera que la solució creï sempre de nou el problema. […] El resultat és a tot arreu el mateix, sigui quin sigui el motiu invocat: els carrerons i carrerots més escandalosos desapareixen i la burgesia es glorifica amb un resultat tan grandiós; però…. el carrerons i carrerots reapareixen ràpidament en una altra part, i molt sovint en llocs molt propers. […] La mateixa necessitat econòmica que els havia fet néixer en un lloc els reprodueix més enllà.

Res és nou en aquesta vida. Les conseqüències d’aquesta dinàmica al 2024 han portat doncs a una gentrificació —de l’anglès gentry, burgesia terratinent— de cada cop una major part de les ciutats. D’aquesta manera, es va configurant més i més una cesura de classe pel que fa a l’habitatge entre els que han heretat o heretaran un habitatge i la resta. Així, ens trobem que les conseqüències apareixen per totes bandes. Mentre que les ciutats i els centres ja fa anys que són inhabitables per a les capes populars, cada cop es va a viure a zones més allunyades i perifèriques, amb les conseqüències en el desarrelament que això suposa. Un fet que, sumat a la manca de transport públic, porta a l’augment de vehicles privats fins a límits mai experimentats en la nostra història. Només dir que en els últims 10 anys, a Europa ha augmentat en un 14,3% el número de cotxes per habitant mentre que la població ho ha fet entorn al 2%. Sobra dir les conseqüències ecològiques d’aquesta tendència. Altres conseqüències són l’amuntegament de població en determinades zones de la perifèria urbana. Només cal mencionar aquí que a la Florida és la zona amb major densitat de població de la Unió Europea, amb tot el que això implica i significa. L’especulació amb l’habitatge va generant un efecte dominó en que la crisi és clarament multinivell.

A més, quan es busquen solucions cal tenir present que el model de benestar de postguerra mencionat va ser construït en un altre moment històric de la humanitat. Un moment on el creixement va jugar un paper clau. A dia d’avui, amb la crisi climàtica i l’escassetat energètica i de materials, la redistribució de la riquesa haurà de ser també redistribució de la propietat. Ja no es pot seguir lligant creixement econòmic a augment del benestar, ja no pot ser la construcció la manera central d’abordar la crisi d’habitatge en els països desenvolupats. L’objectiu sembla que no podrà ser altre doncs que la desmercantilització de l’habitatge, arrencar un dret humà de les urpes de l’especulació. Des de l’expropiació per ús antisocial de la propietat, al cooperativisme o a la regulació del lloguer de temporada, són clares les mesures per on posar fil a l’agulla. Veurem fins on arribarà la voluntat política de les forces al Govern.

L’esgotament de la paciència respecte d’aquest es va poder veure però en un esperit que plasmava perfectament alguna pancarta a la manifestació del 13 d’octubre a Madrid. Es podia llegir un clar: «Sois Gobierno, Dejad de Twitear». Caldrà veure com evoluciona aquest sentiment. Per ara, alguns mitjans d’esquerres han recuperat les declaracions de Pedro Sánchez on afirmava al 2019 que algunes propostes «no eran realitzables porque era un intervencionismo del mercado que ponia a los propietarios en una situación complicada». Igual que a l’infern de Dante hi escrivia sobre la porta «abandoneu tota esperança, vosaltres que entreu», a la regulació del mercat immobiliari de Pedro Sánchez hi sembla escrita una mateixa exhortació. Veurem si a la mobilització social li sembla bé aquesta resignació. De moment, després li ha tocat un avís des de València. La pròxima manifestació està convocada pel 23 de novembre, ara a Barcelona.