Durant aquestes darreres setmanes he pensat molt en un detall de les anteriors Barcelones. Una de les fronteres de Can Peguera és amb Horta i el seu accés al vell poble era directe mitjançant el carrer del Congrés, on encara pot admirar-se alguna vileta modernista, com la del número 18-20, potser de Lluís Miquel i Roca, qui realitzà una parella similar per a José Cartoixà al carrer Maurici Vilomara, a la Font d’en Fargues.
Aquestes finques mostren de per si una diferència amb els seus veïns, bé des de l’aspecte econòmic, bé per una pàtina d’antigor visible per l’arquitectura, que mai és idèntica a totes les fronteres de Can Peguera. Aquesta amb Horta és exemplar en molts sentits i és una espècie de resistència del passat, doncs l’interval per anar del polígon a aquests inicis hortencs.encara és estret, dissonant amb la resta de Fabra i Puig, en aquest sector un autopista urbà que s’eixampla just després del nostre enllaç envers el carrer del Congrés, dit així en homenatge al Congrés de la Llengua Catalana de 1906.
En aquest punt les fileres producte de l’exposició de 1929 i la necessitat de concentrar ben lluny als indesitjables llueix brillant en la seva diferència, protegida íntegrament des del mandat de Xavier Trias.
Si hi ets dins i les passeges detectaràs una evident unitat morfològica, però molts són ls matisos d’aquest interior, erigit a la base d’un turó, amb desnivells camaleònics/carnavalescos i altres menyspreus esmenats amb el nomenclàtor, que no donà nom als carrers fins 1946 per a connectar-los poc després amb els del Turó de la Peira, aquests amb denominacions de muntanya, com Aneto, el limbe que fila els dos barris, passant a ser Vila-Seca a Can Peguera, plena de localitats gironines al seu plànol, com per a reafirmar l’especificat dels habitants, sense més arrels que les seves, perseguides abans per immigrants i anarquistes.
El nexe amb el complex del turó de la Peira només és a una banda; tot i així, és una junció ben significativa, la de dos rovells de l’ou brutals de pobresa a Barcelona i si es vol un matrimoni involuntari entre dictadures. Can Peguera sorgeix des de la urgència durant el règim de Primo de Rivera per a traslladar o gairebé deportar ben lluny als treballadors o immigrants arribats durant els anys vint. Les cases barates d’Horta, recordin la pervivència d’aquests tres paraules a l’imaginari, s’enclavaven a un gueto que abans confinava amb l’Asil Mental, el manicomi de la Santa Creu, una ciutat en sí mateixa, encara espectacular en la seva reconversió, sense rastre d’aquell veïnatge entre marginats de distinta tessitura.
La transformació de l’asil en seu del districte i parc exhibeix més l’excepcionalitat de Can Peguera, una illa que pot emparentar.se amb altres barris barcelonins. S’observa des de dalt és com un clot, que al néixer durant el segle XX tampoc romangué fora de l’entramat urbà al tenir a prop barris i camins antics com el de Sant Iscle amb els seus blocs dels anys quaranta gairebé adjacents a la nostra protagonista, remarcant-se més la discrepància amb els seus alentorns.
El seu enfonsament també pot assimilar-la a la Clota, amb la que comparteix aquest ser fora del món amb Horta a les portes des d’una altra latitud, la mateixa que configura les seves diferències.
Can Peguera amaga una curiosa paradoxa. La seva proximitat amb Horta és l’avís de Barcelona envers aquest barri, abans aïllat i ajuntat a la metròpoli pel tramvia, passarel·la cap a una urbanització més intensiva dels seus voltants. El barri d’obrers a tocar era gairebé una broma de mal gust, com si els bàrbars assetgessin una pau irrompible.
El que no reflexionaren els hortencs és que els seus veïns de Can Peguera, som als anys 30, romanien aïllats. La seva raresa s’accentuaria quan els camps previs a la guerra esdevingueren una panacea per a l’especulació i no posar a fre a la densitat poblacional durant el segon Franquisme; la seva avantsala en aquesta perifèria fou el polígon del Turó de la Peira i la seva acceleradíssima finalització amb aluminosi com a bomba d’explosió tardana.
Can Peguera té aquesta afinitat amb la Urbanització Meridiana. Aquí les cronologies no són pas casuals. L’apartar colonial de Primo de Rivera tingué com a hereva indirecta al cant del cigne de la ciutat jardí d’estil noucentista, entre Navas i Felip II per a sindicalistes i tramviaires. La seva successió, un Turó de la Peira, molt més acabat des d’una meditada ètica urbanística és el barri del Congrés Eucarístic, un model per desgràcia sense continuïtat, preferint-se horrors sempre més elevats.
Fa ben poc vaig tenir la sort de conversar amb el fotògraf Manolo Laguillo i l’escriptor Juan Trejo. Durant el diàleg coincidirem en el nostre gust per aquells llocs on sents la frontera, aquells limbes que sense parlar-te, només des de detalls morfològics o estètics, et fan entendre un canvi. Can Peguera va plena d’aquests i cada època de construcció decreta com és el sabor de la transició. Cap el que fou el manicomi el transit del passeig Urrutia resumeix l’estat de la qüestió. Envers la Peira el xoc no és tan acústic, sino d’impacte per les façanes arquetípiques excloses, són marges no volguts de la Història, del catàleg urbà.
La frontera més vivaç, amb més empenta d’evocació, és la del carrer del Congrés. Ja no hi ha ni un bri de la violència classista d’antuvi per mot que segueixi existint un insensat desnivell de rendes. No es percep el cop de tenir els vàndals a un no res per la mansa amnèsia del transcurs dels decennis i fa poc, una tarda de pluja, aquella cruïlla cap al carrer del Congrés era natural, com si ara Can Peguera també fos anyenca i la confluència una fita menystinguda.
Catalunya Plural, 2024 
