El divendres i el dissabte passats la casa de Manel Cervantes, a Mira-sol, era un riu de gent portant tot tipus de materials per a les poblacions valencianes afectades per la DANA. El que havia començat com una crida per xarxes va esdevenir una onada de solidaritat amb aportacions de molts veïns a casa seva i a la botiga Moe Tattoo. La recollida va esdevenir cinc furgonetes i un remolc el primer dia i, al dia següent, tres furgonetes més incorporant el material recollit al Condis de Valldoreix. L’impuls d’aquest veí santcugatenc, voluntari de l’Associació de Defensa Forestal (ADF) de Montcada i Reixac, va permetre fer arribar productes de neteja i eines al municipi d’Albal i posteriorment la resta de productes a Alcàsser, un poble proper no afectat per la riuada on s’ha establert un centre on es recull i es distribueix l’ajut. Cervantes atén elCugatenc per explicar l’experiència i per agrair la solidaritat mostrada per centenars de persones.
– Per què vas decidir impulsar la recollida de material a casa?
– Quan vaig veure per la televisió què passada vaig pensar que no podia quedar-me sense fer res. Vaig trucar a un altre voluntari de l’ADF que té una distribuïdora de begudes i que ja estava camí de València. Vaig demanar tres palets d’aigua i vaig començar a buscar una furgoneta de lloguer però no en trobava. Vaig trucar al Manuel Alejandro, un noi que es dedica al transport i amb la meva dona vam pensar que, ja que ho fèiem, podíem fer uns cartells per a posar-los a les xarxes socials i grups de veïns. Als dos minuts tenia veïns trucant la porta.
A última hora del divendres ja teníem material per omplir dues furgonetes i tot el dissabte el carrer va ser un riu de gent, també alguns polítics de l’oposició a títol personal. Vam muntar unes taules plegables sota uns paraigües però necessitàvem més espai. La gent no parava de venir i de fer-me Bizums per pagar una part de la benzina. Vam trucar a l’EMD de Valldoreix i ens van cedir carpes i taules. Teníem ja quatre furgonetes grans plenes. Estàvem sobrepassats.
– I l’Ajuntament?
– Hi vam contactar però ens van dir que esperaven ordres de Protecció Civil de Catalunya. No sé a què esperaven tres dies després. Els companys d’ADF de Montcada i Reixac i de Sant Cugat ja eren a Sedaví i a Picanya traient fang. Em deien que calia menjar i roba. No hi havia cap dubte que calia anar immediatament. De fet, el dissabte al migdia em van trucar demanant que anés ja. Tenia previst anar el diumenge però vaig pensar que havia de marxar. Així que vam esperar a les 22h, l’hora de finalització que havíem posat al cartell, i just després em vaig dutxar i vam sortir. Érem cinc furgonetes i un remolc de dos eixos.
Si em pregunten si mai he estat a una guerra; sí, he estat a l’Horta Sud després de la DANA
Vam arribar a Sedaví a quarts de quatre però estaven sobrepassats, sobretot de roba, que estava apilada al carrer. “Per què hem vingut?”, vaig pensar. Vaig parlar amb un policia local perquè preguntés a quin poble podíem anar. Ens va dir que a Albal no tenien gaires mitjans. Era a prop però l’autopista estava destrossada. Venien cotxes en totes direccions. Si em pregunten si mai he estat a una guerra; sí, he estat a l’Horta Sud després de la DANA. Tot era un descontrol. Molt pitjor del que es veu a la tele.
– Què vau fer a Albal?
– Vam entrar per la part alta del poble i no semblava que hi hagués res greu. Era tard i no aconseguíem contactar amb ningú que ens indiqués on anar. Vam seguir el camí i ens vam trobar l’Ajuntament, on vam demanar parlar amb algun responsable. Va baixar un noi i ens va dir: “Bon dia, soc l’alcalde”. Eren quarts de cinc!
Li vaig dir que portàvem cinc furgonetes, un remolc i 12 persones i que ens posàvem a la seva disposició. Es va posar a plorar com un nen. Ens va dir que necessitaven productes de neteja i eines. Vam buidar tot el que teníem de lleixius, sabons, pales, raspalls… Li vaig preguntar on podíem deixar la resta del material perquè a molts pobles, com Catarroja i Massanassa, no podíem accedir. Em va dir que anéssim a Alcàsser, que no està afectat per la DANA, perquè s’estava muntant un centre logístic des d’on es distribueix menjar i material a petició dels municipis per no saturar els ajuntaments. El d’Albal era un magatzem improvisat.
– Vau poder deixar el material a Alcàsser?
– Sí, vam anar en comboi i, quan vam arribar, ens vam trobar una patrulla de la Policia Local. Ens van ensenyar les instal·lacions però ens van demanar esperar una hora i mitja perquè els voluntaris havien treballat fins tard i volien rebre ells el material per poder-lo ordenar. Així que ens vam esperar i a quarts de vuit vam poder descarregar. Els vaig informar que hi havia un segon comboi de camí. Dues furgonetes van poder descarregar allà mateix i, com que ja era ple, l’altra va descarregar a Picanya, on s’havia muntat una carpa al carrer. El primer comboi va tornar a Sant Cugat a primera hora de la tarda i l’altre a la nit.
Hi ha més carrers nets però segueixen buidant aparcaments, plantes baixes… No quedava cap local intacte
– Encara tens companys de l’ADF allà? Com ha canviat la situació en una setmana?
– Sí, han fet relleus però encara hi ha voluntaris i tot segueix igual. Hi ha més carrers nets però segueixen buidant aparcaments, plantes baixes… No quedava cap local intacte. Fins i tot vam veure concessionaris amb els cotxes tombats a la segona planta. Això són set metres! Camions i cotxes tombats, catenàries desaparegudes, les tanques de la carretera plenes de material d’obra, canyes… Em va sobtar molt veure un camp ple de cotxes. Hi havia un pas soterrani per on els cotxes havien passat empesos per l’aigua. Mai havia vist res així.
– Ara ja hi ha un registre de voluntaris de la Generalitat Valenciana. El voluntariat està més organitzat?
– A mi em sembla que no gaire. M’ha trucat un amic bomber que va a València però no sap on perquè ningú els agafava el telèfon. Clar que si arribes a un poble i parles amb l’alcalde, de seguida et diuen on anar, com ens va passar a Albal. Allà va ser el primer poble on vam veure militars que no eren de la Unitat Militar d’Emergències (UME). Però també ens vam trobar bombers i agents de policia de tota Espanya. No podíem preguntar indicacions perquè és gent que està ajudant però no coneixen els pobles.
Hi ha riuades de gent anant a ajudar per on pot, travessant carreteres, anant per les vies del tren…
– Si algú vol anar a ajudar, què li diries?
– Dons que per ara no vagi perquè és perillós per a gent que no està especialitzada en emergències i perquè hi ha riuades de gent anant a ajudar per on pot, travessant carreteres, anant per les vies del tren… Pots molestar més que ajudar perquè no hi ha un coordinador per cada 25 voluntaris. A més, hi ha molts cotxes bolcats amb gent morta a dins.
– La xifra de morts creixerà…
– Si no ens ho amaguen. No sé si podran però potser ho intenten. És molt estrany que portem tres dies amb la xifra al voltant dels 200 morts.
– Bé, eldiario.es va tenir accés a una acta del comitè d’emergències en què es parla de 1.900 desapareguts.
– Allà hi ha molta gent que diu que n’hi ha molts més però, clar, no ho poden saber. És molt dur. La gent que ha estat traient fang i ha trobat algun mort està tocada.
– No heu tingut cap suport institucional?
– La idea era que algú ens deixés una furgoneta. Segur que la Brigada Municipal ens en podia deixar una o dues, fins i tot amb algun treballador voluntari per conduir per anar i tornar en el mateix dia. A Terrassa l’Ajuntament sí que ha fet una crida per recollir material i va ser un èxit.
Em sento orgullós de la solidaritat i de totes les persones que van venir a ajudar
– Aquí l’Ajuntament ha demanat centralitzar les aportacions en forma de donatius econòmics a la Creu Roja.
– D’acord però jo prefereixo entregar el material personalment perquè així sé exactament on va. Entenc l’Ajuntament però demanar donatius no descarta fer suport a persones de la ciutat que ens organitzem per portar material. També vam demanar una furgoneta a l’EMD i no ens la van cedir. Tot i això, ens van deixar les carpes, les taules i van comunicar la recollida de material al Condis, que ens van demanar que carreguéssim nosaltres. La gent està molt disposada a ajudar, fins i tot l’empresa a qui vaig comprar l’aigua em va regalar un palet. Havíem d’anar amb cura per no sobrecarregar les furgonetes. Hem fet el que hem pogut. Em sento orgullós de la solidaritat i de totes les persones que van venir a ajudar.
– Com s’hauria de coordinar ara el suport al País Valencià?
– El primer cop ja està superat: tenen roba, àpats, aigua… Ara la gent hauria d’esperar una mica perquè caldrà ajuda durant molts mesos i fins i tot anys. Hi ha vies de comunicació a restablir, cal recuperar l’electricitat als carrers, fer alguna cosa a les clavegueres plenes de fang, netejar els productes corrosius i químics escampats entre el fang als polígons… Ho resoldran però és molt difícil. Anar per allà era com entrar a una zona de guerra. Hi ha piles de cotxes atrapats que encara no ha revisat ningú. Quants morts poden haver atrapats? És impossible arribar a tot.
Com a ciutadà de Sant Cugat em cau la cara de vergonya per la resposta del nostre Ajuntament. Em sap greu veure la falta d’empatia d’un dels pobles més risc d’Espanya
Davant d’aquesta situació, com a ciutadà de Sant Cugat em cau la cara de vergonya per la resposta del nostre Ajuntament. Aquí van venir molts treballadors de l’Ajuntament. Cadascú aportava el que podia. Alguns ho portaven de casa, d’altres anaven a comprar pales. Els meus pares van fer menjar per a un munt de gent que estava ajudant-nos a organitzar la recollida. Tot això s’ha de pagar.
Em sap greu veure la falta d’empatia d’un dels pobles més risc d’Espanya. Ara ha estat allà però demà pot ser aquí. El dilluns, amb la DANA, va estar a punt de desbordar-se el torrent del costat de casa. Què hem d’esperar, llavors? Que algú ens enviï ajut? Allà ni ho saben perquè prou tenen com per saber quin ajuntament envia ajuda i quin no. Jo hagués ajudat a qualsevol lloc, a València, a França…
Entrevista original 
Catalunya Plural, 2024 
