Aquest fet ha generat moltes preguntes entre alguns sectors (com pot ser que hagi tingut aquestes actituds, durant tant de temps, contra tantes dones? Com s’ha pogut permetre?) i ha donat ales a discursos instrumentals per part d’altres (“aquest episodi demostra que les feministes antipunitivistes no tenen cap mena de raó”, “això revela que aquest partit es diu ser feminista, però en veritat no ho és”, etc.). Però, si bé (malauradament) el cas Errejón no té tant d’excepcional (el 64,4% de les catalanes ha patit com a mínim un fet de violència masclista al llarg de la seva vida; per tant, hi ha d’haver un nombre d’homes més o menys proporcional que l’ha exercit), sí que ens està retornant a debats presents no resolts dins del feminisme, un dels quals pivota entorn de la qüestió de com acabem amb la impunitat amb la qual actuen alguns homes sense que això impliqui dinamitar els mecanismes de justícia social que ens han de permetre viure en una societat més justa.
Successos com el d’Errejón han fet palesa la impunitat amb què molts homes (i en especial aquells que acumulen reconeixement i poder) han actuat amb les dones del seu entorn. Ells s’han sentit omnipotents i protegits, les organitzacions a les quals pertanyen han tingut informació (tot i que sovint parcial) i ho han tapat per por a danyar la seva imatge i/o a fer saltar actius importants pel partit; i les dones no han trobat ni en les vies polítiques ni en les vies legals justícia ni reparació pels seus casos.
No sembla estrany, doncs, que la desesperació, la sensació de no tenir més opció, i la necessitat de sentir que es canalitza el mateix cas, hagi portat moltes dones a fer públiques les seves situacions de violència o sexisme (tot i que la majoria han optat per l’anonimat). El pas a fer pública la mateixa vivència pot ser catàrtic i pot ajudar l’opinió pública a dimensionar la magnitud d’un fenomen que massa sovint succeeix per sota el camp de visió. Però, malgrat que s’entén la utilitat en el curt termini d’aquesta estratègia, cal també mesurar els efectes i les implicacions en l’àmbit de drets i garanties que aquesta difusió pública té per a totes les parts (ni la dona està més protegida, ni la publicitat de la violència garanteix la seva reparació, ni probablement es dona massa marge a la recuperació de l’home que ha exercit violència).
El feminisme, com a moviment per l’equitat, ha d’estar connectat a un model de justícia social més ampli i la proporcionalitat resulta bàsica per garantir que no es dona la situació que “quan tot és violència res és violència”. Hi ha fets que són reprovables, que són misògins i sexistes, però no per això són ni han de ser punibles mitjançant Codi Penal. Les acusacions a Errejón contenen alguns actes que són desagradables i masclistes (baboseig, abús de poder…) i d’altres que directament són constitutius de delicte (violència sexual). Però, tot reconeixent la gravetat dels fets de què se l’acusa, ens hem de preguntar si davant d’altres fets delictius també ens sentiríem còmodes responent amb un escarni públic i mediàtic. Francament, quan veig les “penes de la vergonya” que s’han imposat a alguns indrets dels Estats Units només puc pensar que no podem aspirar a aquest model de penalitzacions, per qüestions ètiques, de justícia i de democràcia. S’ha d’acabar amb la impunitat i la violència, però la finalitat no ha de ser humiliar ningú, sinó generar processos reparadors per a les dones i garantir que qui ha exercit violència deixi d’exercir-la. I això no vol dir que a vegades no hagi estat necessari fer públics alguns casos precisament per activar una via judicial i acabar amb la impunitat (mostra d’això són les investigacions periodístiques en profunditat que han realitzat alguns periodistes, gràcies als quals s’han destapat casos d’abusos sexuals infantils massius per part d’eclesiàstics, o abusos sexuals sostinguts durant anys a clubs esportius o entitats culturals). Però entre la difusió informada dels casos i l’escarni hi ha d’haver matisos més ajustats a la justícia i la responsabilitat, i menys a la culpa i el càstig social.
Per això penso que és important que no ens rendim a processos ni a denúncies que provinguin de fonts anònimes. La confidencialitat ha d’estar sempre garantida en l’abordatge de les violències masclistes (per facilitar que les dones denunciïn sense por de mostrar-se públicament), però no així l’anonimat. Per una resolució i acompanyament amb garanties cal poder verificar que darrere de cada denúncia hi ha una persona física, i no un perfil anònim de xarxa social (rere el qual hi poden haver bots o identitats falses).
Per últim, casos com l’actual ens retornen al debat sobre el paper dels homes en el feminisme i en l’erradicació de les violències. I és que si bé és cert que hi ha molts homes que abusen i agredeixen, per fortuna no tots els homes abusen o agredeixen. Existeixen molts homes que volen fer front a la violència masclista i que intenten pensar la masculinitat des d’un lloc més empàtic i menys agressiu. De la mateixa manera, penso que els homes que han exercit violència poden deixar d’exercir-la i no estan destinats a reproduir-la de manera permanent, ja que la masculinitat, com la feminitat, no és un destí purament biològic sinó que és fruit d’unes relacions socials concretes. Està bé recordar les paraules de Rita Segato quan alerta al feminisme que “totes les polítiques de l’enemic tendeixen al feixisme”, i connectar amb què els homes, en conjunt, ni són ni han de ser l’enemic del feminisme sinó que han de ser-ne una part imprescindible si el que volem és assolir una societat igualitària i lliure de violència masclista. I per això és necessari que els homes formin part del moviment feminista i entenguin que el feminisme millorarà, també, la seva vida.
Polaritzar el debat només ens porta a intentar simplificar entramats que, senzillament, són complexes. I malgrat que sigui més fàcil cancel·lar persones que estructures, crec que s’ha de ser perseverant en assenyalar com són aquestes estructures (capitalistes, patriarcals, racistes i ecocides) les que modulen unes relacions socials marcades per la desigualtat, el domini i la violència (sense que això vagi en detriment que els homes que hagin exercit violències, i les organitzacions que ho han emparat, assumeixin la responsabilitat dels seus actes). Davant d’això, des de l’esquerra, tenim el doble repte de no reproduir models punitius que no avalaríem en cap altre àmbit i, alhora, de mostrar com el feminisme és un projecte amb voluntat universalista de millora de les condicions de vida del conjunt de la població. Per fer-ho, és important treballar per trobar un punt més just entre la impunitat i l’ajusticiament si del que es tracta és d’acabar amb tot tipus d’abusos i violències per raó de gènere. És una tasca complicada però necessària, i del que plantegem en el present ens hi va la llibertat col·lectiva del futur.
Catalunya Plural, 2024 
