L’elecció presidencial de Donald Trump es pot comparar a l’elecció del republicà Ronald Reagan el 1980, que va posar en marxa una revolució neoliberal i conservadora que va canviar els Estats Units i el mon. Aquella revolució de Reagan i les seves conseqüències estan en l’origen de la frustració actual de molts americans que, paradoxalment, han votat Trump. És un altra republicà que pensa canviar el seu país i de pas l’ordre mundial, encara no sabem fins a quin punt.
Aquesta vegada, darrera de la campanya de Trump hi ha l’extrema dreta de signe feixista que te tot un programa preparat, Project 2025, un pla amb el que pretenen redreçar el país després de tots els mals que atribueixen a l’esquerra.
El programa de Trump tocava els temes que preocupen a la població que l’ha votat, però a la pràctica és un programa que va contra els immigrants, contra els drets de les dones, contra la protecció del medi ambient, contra l’educació pública federal, contra la premsa independent, contra el moviment LGTBIQ +, contra la cooperació amb Europa…
La nova victòria de Trump com a president dels Estats Units és el resultat de quasi mig segle de polítiques neoliberals, d’un capitalisme sense regles, amb uns mitjans de comunicació sense regulació ni autoregulació, on ja no es demana l’honestedat i el rigor periodístics. El nou panorama informatiu sense normes i la influència de les xarxes socials han facilitat la desinformació i la manipulació de l’opinió pública.
Molta gent ha patit anys de polítiques fiscals que beneficien les grans empreses i els més rics, i han vist com es gastaven milions i milions de dòlars en guerres a l’estranger, mentre es deixaven de banda les polítiques educatives, sanitàries i d’habitatge social que haurien permès progressar a les classes mitges i treballadores.
Segons les enquestes a peu d’urna, un 55% dels blancs han votat Trump. Molts pertanyen a aquelles classes que van perdre amb la revolució conservadora de Reagan i no s’han refet. Son els perdedors de la dràstica reducció del paper de l’Estat i en benefici de la iniciativa privada. Malgrat que quan han governat, els demòcrates ho han intentat apedaçar, la veritat és que no han canviat res de fonamental perquè un capitalisme desfermat s’ha mostrat difícil de redreçar.
Els governs de Reagan van facilitar la deslocalització d’empreses que van marxar – i no han tornat mai més- , a Mèxic o a la Xina, deixant grans àrees deprimides i milers de treballadors sense feina. Molta gent va perdre l’assegurança mèdica que quasi sempre anava lligada al lloc de treball. Milers de nenes i nens, així com d’adults, moren per malalties curables amb assistència mèdica. Milions de persones no han tingut accés a l’assegurança i d’altres s’han arruïnat per poder curar-se de malalties greus.
Aquell ascensor social del que els americans estaven tan segurs fa anys que no funciona. El somni americà de fer-se ric si es treballa molt, s’ha esvaït. El president Biden i Kamala Harris son dels que han lluitat per aconseguir salaris més dignes perquè els Estats Units va ser el primer país on va aparèixer una nova classe: els treballadors pobres, els que treballen totes les hores i no poden arribar a final de mes perquè els sous son massa baixos.
Ni els líders demòcrates ni els republicans han seguit l’advertència del president Eisenhower quan va deixar el poder. Els que han vingut darrera han permès que el complex militar industrial; és a dir la burocràcia del Pentagon i les empreses d’armament, influïssin la política exterior dels Estats Units, una política bel·licista i intervencionista. Els ciutadans veuen que es gasten milions de milions de dòlars en sufragar guerres que no beneficien al país, enlloc de gastar aquests diners en més educació, ajuts mèdics i habitatge social.
La victòria de Trump ha estat possible per la desconfiança d’una part del país en la classe política i en el descontentament provocat pels canvis socials i econòmics que han portat les polítiques neoliberals i la globalització implementades en el darrer mig segle als Estats Units. Han cregut en el personatge, malgrat tots els aspectes negatius què representa i que probablement mai no els tornarà la gran Amèrica que desitgen.
La victòria de Trump també és una conseqüència de la desastrosa manera en què els demòcrates han enfocat la campanya de Kamala Harris. Les propostes de Harris en els dos temes claus que es jugaven en aquesta campanya, la immigració i la guerra de Gaza, també han frustrat a molta gent: milions de demòcrates s’han quedat a casa i no han votat.
En el tema de la immigració, Harris s’ha empantanat en el terreny marcat per Trump, el de la seguretat i els murs. Ha estat incapaç de canviar el missatge i recordar als americans que la immigració és un tema econòmic, que son els immigrants els que conreen els aliments que mengen, els que construeixen les seves cases i carreteres, els que cuiden els seus avis i nens. Hauria estat millor recordar als votants que sense immigrants – com vol Trump- l’economia americana no se sostindrà.
Quan a la guerra d’Israel contra Gaza i el Líban, Kamala Harris ha continuat fil per randa la política de l’administració Biden. Ha estat incapaç de trencar amb la política intervencionista anti àrab i de guerra infinita dels extremistes que manen al Departament d’Estat. Harris ha persistit en donar suport a Israel faci el què faci, tot desestimant la influència dels que s’hi oposaven dins del mateix electorat demòcrata i de les comunitats àrabs.
Hi ha un clam a favor de l’embargament d’armes a Israel i que es forci a Netanyahu a acabar aquesta guerra que Harris no ha escoltat. En una situació econòmica difícil per molts americans, amb una sagnant desigualtat social, l’astronòmica despesa en ajut militar sembla intolerable a molts demòcrates, que han girat l’esquena a Kamala Harris. Ara bé en la derrota de Harris és segur que també hi ha intervingut el racisme i el masclisme encara ben presents a la societat americana.
Catalunya Plural, 2024 
