Com més es parla d’intel·ligència artificial, més es distreu l’atenció del veritable problema de la comunicació global: l’apropiació corporativa d’internet i la polarització de la comunicació al voltant d’interessos que no són els del dret a la informació. No és un problema tecnològic sinó democràtic i no necessita una solució tecnològica sinó un desenvolupament social. La possibilitat d’una evolució democràtica i progressista de la comunicació ens ha estat arrabassada davant dels nostres nassos.
Probablement els que fa 20 anys vam apostar per la web 2.0 vam ser uns ingenus en creure que el nou invent d’internet ens permetria evolucionar del model de comunicació de masses –un flux unidireccional de la informació d’un emissor a uns receptors homogeneïtzats– a una comunicació multipolar estructurada en xarxa que permetés generar un “policentrisme comunicacional” (Vázquez Montalbán). Vam poder agafar el gust a aquesta possibilitat en un moment en què l’evolució de la xarxa va prometre entreveure com podia ser el somni de la comunicació que vam tenir un dia i molts ens vam llançar a crear blocs i wikis, bastir plataformes multimèdia, convertir els mitjans en interactius i a donar el protagonisme a la gent. A molts els va semblar excessiu el concepte de “periodisme ciutadà” de Dan Gilmor, però tots vam estar d’acord que podia existir una “alquímia de les multituds” (Francis Pisani) i ens vam llançar a cultivar-la.
l resultat d’aquesta apropiació no es revela només en el grotesc de la regressió de Twitter i la involució trumpista d’Elon Musk sinó en tota una sèrie d’aspectes que si els posem els uns junt amb els altres el panorama que donen és esgarrifós, i que enumerarem a continuació. Però el que és fonamental és que aquest fet es dóna en un context d’enorme importància històrica, l’eclosió d’un capitalisme cognitiu en què la lluita per les zones de poder no només es dóna des dels estats sinó mitjançant grandíssimes corporacions comunicacionals. Aquestes superen multinacionals anteriors i es constitueixen en ens com Alphabet, Meta i molts altres, que provoquen dinàmiques de capitalisme monopolista –l’absorció del mercat de la publicitat per Google— o l’estrenyiment d’opcions en plataformes, com WordPress. Aquest capitalisme monopolista de biaix cognitiu és el que emmarca i determina el panorama comunicacional global.
Vegem-ne alguns signes i exemples.
UNA INTERNET CADA VEGADA MÉS AVORRIDA. Navegar avui per internet és un avorriment general en comptes d’una experiència estimulant, com abans. No és cosa del costum, és fruit d’una homogeneïtzació general que exclou la innovació. Ha passat el contrari que la web 2.0 pretenia: la xarxa s’ha assimilat als mitjans massius convencionals i n’ha adquirit les pitjors característiques. La previsibilitat i la rutina no són res més que els signes del transcurs regressiu del que continua sent el gran mitjà de comunicació global.
ESTANCAMENT DELS MITJANS TRADICIONALS. L’immobilisme dels mitjans massius s’ha traslladat a internet, on han imposat la seva lògica suïcida: servir els interessos dels que els subvencionen en lloc dels ciutadans. Per això no aixequen notícies ni competeixen entre si per guanyar l’atenció dels interessats en la informació, perquè són una premsa de partit que no es confessa com a tal, que ara practica a la xarxa les polítiques que els han fet perdre audiències notables i negocis rodons. Una internet ofegada i segrestada pels mitjans no els pot servir d’esperó. Vegeu com els nous mitjans web de dretes que sorgeixen a internet per sumar-se a l’estratègia antisocialista són més toscos i de pitjor qualitat que els que ja feien aquesta funció.
MITJANS QUE EXPULSEN A JOVES I NOUS LECTORS. Els joves no llegeixen la premsa informativa, ni la impresa ni la digital. El mateix concepte d’informació els és aliè i ja no seria necessari instruir-los de nou en aquest aspecte de la vida democràtica més que proporcionar-los alfabetització mediàtica. Quan parlem de manca de comprensió lectora –producte d’una escola que no ensenya i una família que no llegeix– volem dir: absència de consciència democràtica. Però els joves aprecien les novetats i les busquen on siguin, a Tik Tok o on calgui, el que no fan és atendre uns mitjans, digitals o no, pensats per a una altra gent i un altre món. En aquestes, qualsevol afegit juvenil a un producte comunicatiu serà casual, és a dir, la causa del qual desconeixem. Mentrestant veurem com els joves usen la xarxa per a les seves necessitats d’autoconstrucció identitària al marge de qualsevol consideració informativa de manera que el futur immediat d’internet, al marge de qualsevol servitud política, serà l’entreteniment.
LLOCS MAL ESCRITS I MAL DISSENYATS. Potser no és culpa de les facultats de periodisme sinó d’uns alumnes i periodistes que no llegeixen i els professors dels quals tampoc ho fan. Però la xarxa en general està mal escrita i no s’hi percep cap signe d’esperit creatiu en l’escriptura, periodística o la que sigui. La vulgaritat general salta a la vista en aquest aspecte i en un altre: l’enfonsament del que un dia va ser el disseny periodístic com a estratègia de valoració i jerarquització de la notícia. Internet no ha arribat a aconseguir una manera pròpia de jerarquització informativa, presonera de la determinació de l’scroll, i ni tan sols s’ha plantejat la manera de traslladar allò que un dia va ser un èxit brillant que va constituir un dels punts de generació del periodisme modern: presentar a primera vista una decisió del medi concernit coherent amb la pròpia valoració informativa per mitjans formals però amb criteris de fons. Internet ha renunciat a una de les claus del periodisme avançat i ha retrocedit a temps anteriors al desenvolupament de la tipografia a la premsa impresa. Per manca d’innovació, però també per mandra generalitzada.
PRECARITZACIÓ DE LES PROFESSIONS DE LA COMUNICACIÓ. Internet no ha millorat les condicions laborals dels professionals sinó tot el contrari. La seva assimilació als mitjans massius l’ha fet compartir amb aquests els mals sous, la pseudocontractació laboral perversa i la precarització professional en general. No són estranyes les professions degradades avui dia: així qualifiquen la seva els docents catalans al seu sindicat majoritari, que desitjarien abandonar-la en un terç almenys. En no haver-hi innovació i creació de negoci a la xarxa més enllà de tripijocs amb dades no s’ha creat empresa digna de tal nom que pugui albergar professionals que vagin més enllà de redactar textets i editar nimietats.
INTERROGANTS SOBRE LES POSSIILITATS WEB 2.0. Amb la involució de la web 2.0 ha passat el contrari del que es pretenia. Tot i això, les possibilitats dels mitjans tècnics i els plantejaments del que es va plantejar com una evolució d’internet segueixen drets. Però no per part de les empreses que mantenen la xarxa colonitzada, sinó dels usuaris i els ciutadans. Res no impedeix una nova proliferació de blogs, o la construcció de wikis ambiciosos, els ciutadans poden construir noves xarxes i plataformes i llançar dinàmiques cooperatives en xarxa; hi ha eines i possibilitats per a una comunicació digna de tal nom a la xarxa.
LES XARXES SOCIALS NO TENEN FUTUR. Les anomenades xarxes socials actuals són antigalles que sobreviuen perquè no s’encerta a trobar res millor. Agrupen un públic envellit que no aporta innovació ni idees, per això X no té futur més enllà del politiqueig i Facebook és morta. És possible, per tant, crear noves dinàmiques de relació entre persones que defugen la comercialització o la manipulació i vagin a l’arrel de la comunicació humana i democràtica: el reconeixement mutu. I les eines són a la web 2.0.
EL MÉS REPTE DEL PERIODISME. Ens trobem en un moment crucial per a la informació tal com l’hem concebuda des de la invenció de la impremta. No sabem si el periodisme podrà sobreviure a les actuals tendències sociopolítiques i tecnoeconòmiques, però sí que sabem que sense periodisme no hi ha democràcia. La xarxa i els mitjans mostren amb una claredat aterridora la situació actual: el desvergonyiment amb què els poders afronten la reversió de la societat democràtica en benefici del negoci i el domini. No és el periodisme allò que està en risc sinó la societat civilitzada. El periodisme i la informació democràtica poden contribuir a sostenir la vida civilitzada, aquest és el repte. I disposem de mitjans i eines per defensar això.
Catalunya Plural, 2024 
