L’autoritarisme ha estat una constant en la civilització. Més durador i estès que les formes democràtiques: només el 30% de la població mundial viu en règims de llibertat. Fins i tot allà on aquests han florit, el fantasma de la dictadura els ha sobrevolat de manera cíclica, encarnant-se en noves formes d’autocràcia.
Quan els estudiants parisencs del maig del 68 fomentaven la revolució, el psicoanalista Jacques Lacan els va escoltar i els va recordar, per no caure en la ingenuïtat alliberadora, que la revolució és també un moviment de rotació que et retorna al mateix lloc (ell preferia parlar de subversió). Els va advertir del perill de cercar un amo perquè acabarien trobant-lo. El destí autoritari de moltes de les iniciatives revolucionàries d’aquells anys indica que la seva tesi no anava gaire desencaminada. Això no va impedir que signés una carta a Le Monde impulsada per intel·lectuals combatius del moment (Sartre, Blanchot) i suspengués el seu seminari, donant suport a la contestació i fent una crida a la no rendició.
En els moments de la història marcats per la incertesa i la precarietat de grans sectors de la població, ressorgeix l’anhel d’un líder protector sostingut per un règim dictatorial. Freud va analitzar a Psicologia de les masses la figura del líder en l’ascens d’aquestes formes d’autocràcia extrema (nazisme, feixisme, estalinisme) que van comptar amb el suport de molts ciutadans temorosos. Sota la promesa de l’ordre, el caudillo assegurava a cada un dels que es sentien orfes i indignats un lloc sota el sol, un rol social digne en una pàtria gran i lliure de les amenaces estrangeres.
Els conservadors, animats per aquest somni humit, troben de vegades un aliat a l’esquerra que els ajuda amb la seva passió suïcida. Les forces progressistes, segrestades per les petites diferències —aquest narcisisme que els ocupa a vegades amb intensitat— esdevenen impotents i estèrils davant del tsunami reaccionari. Potser perquè la passió per l’ordre tampoc és aliena a alguns sectors de l’esquerra puritana i normativista, la qual, amb la seva estètica moralitzadora, es presenta com a políticament correcta i passa per sobre d’altres preocupacions més prosaques.
Trump, de nou president dels EUA, ha tingut l’astúcia suficient per llegir el seu temps i —amb el suport de les èlits sempre ben guiades pels seus interessos— no ha dubtat a utilitzar tots els recursos del llenguatge i de la marrulleria política viralitzada per les xarxes socials: discursos simplistes, mentides sense pudor, insults generalitzats. Tota una fàbrica d’emocions i d’odi al servei del seu projecte. Però res del que proposa aniria gaire lluny si no fos precedit per un descontent col·lectiu ampli. Malestar que el invoca com a salvador (ell diu que ungit per Déu) per revertir la seva percepció de decadència. Homes blancs nostàlgics del patriarcat, tal com el van conèixer (68%). Immigrants assentats que es fan por davant l’arribada d’altres (46%), afroamericans reticents a votar per un dels seus (21%) i no poques dones (60% blanques i el 44% de les mares).
L’autoritarisme de Trump no es mesura per les seves creences ideològiques, tan fluides com l’època, sinó pel impuls del seu goig. Exposat al cel obert i amb pingües beneficis: no en va, eludirà les seves nombroses condemnes. L’obscenitat és allò que hauria de quedar fora de l’escena, però la seva posada en acte avui és un actiu que troba ressò en molts votants, que legitimen d’aquesta manera les seves pròpies passions misògines, d’odi i ignorància. Prefereixen no saber de la seva particular fragilitat, protegint-se sota l’ampara d’un amo que els enganya com ells volen ser enganyats. Un amo que els defensa dels seus fantasmes i temors.
¿El futur i les seves conseqüències: xenofòbia, crisi climàtica, misogínia, polarització, precarietat social i desampar? No sembla que ara això li importi a aquells que cedeixen a les seves ensoñacions d’un Mago il·lusionista que, en un vist i no vist, fingirà treure el conill del barret.
Catalunya Plural, 2024 
