Intuir una diferència entre homes i dones a l’hora de consignar el vot en les democràcies liberals occidentals és una cosa que segurament no estranya a ningú. No obstant això, les dades apunten al fet que, francament, aquestes diferències no han estat tan significatives com caldria esperar fins fa relativament poc temps. Les raons que això hagi estat així són múltiples, però cal destacar almenys dos motius que han tingut molt de pes en aquesta relativa indiferenciació del vot (excepte en comptades ocasions).
En primer lloc, en la majoria de les societats occidentals, les dones van obtenir el dret al vot molt abans d’aconseguir altres metes d’emancipació social i econòmica. En aquest sentit, un número molt significatiu de dones votants eren esposes o filles condicionades pels posicionaments del seu marit o pare o pel conjunt de la seva família (quan no eren ja directament pressionades o, fins i tot, se’ls lliurava el sobre tancat amb les paperetes corresponents).
En segon lloc, després de la Segona Guerra Mundial, les tendències polítiques hegemòniques a Occident van oscil·lar durant llarg temps entre un conservadorisme moderat i un progressisme amb major o menor aproximació a la socialdemocràcia. En aquest context, aquestes dues tendències se solien diferenciar bastant en els denominats temes “socials”, com el dret a l’avortament o al divorci, assumptes de gran rellevància, sobretot, quant a l’autonomia i el poder de la dona sobre el seu cos i la seva vida. No obstant això, el valor d’aquesta autonomia tendia a quedar soterrat o en segon pla en el debat polític, desplaçant-se el focus d’atenció a la política econòmica i a qüestions socialment menys espinoses. Així, el factor de classe i l’interès familiar o personal en relació amb aquest s’antullava molt més determinant en el signe del vot que cap altre element (amén que, i en relació amb el primer argument esgrimit, no eren poques les dones que feien valer més les seves conviccions morals que no la seva identificació com a dones).
No obstant això, aquests dos factors han anat perdent pes amb el pas dels anys. Això ha estat així, al seu torn, per diferents raons.
La progressiva incorporació de les dones al mercat laboral, juntament amb la pèrdua d’influència de l’Església i la família, han jugat un paper fonamental a l’hora d’independitzar els interessos de les dones.
Per descomptat, és impossible entendre tota aquesta transformació sense el feminisme. Aquest moviment és alhora causa i conseqüència dels fenòmens anteriorment descrits. Les diferents ones de feminisme han perseguit des de la consecució concreta de drets fins a l’anàlisi conscienciosa de la societat en la qual vivim, esbossant tota traça d’injustícia originària. Així, el feminisme conté en si mateix un efecte de retroalimentació segons el qual, a major consciència, major cerca de drets, i a majors drets, major facilitat per a visibilitzar les injustícies prèviament existents.
En el segle XIX, la lluita feminista de les sufragistes britàniques estimava que el fonamental que els faltava a les dones era el dret al vot per a garantir la seva representativitat política. No obstant això, sent aquesta una gesta important i valuosa, la consecució d’aquest dret va fer palpable que això no bastava per a subvertir un ordre masculí, que fet i fet començaria a denominar-se de forma generalitzada com a patriarcat. Els problemes aprofundien en la medul·la de l’estructura social.
Amb el pas del temps, nous factors es van començar a entendre sovint com entrellaçats: racialitzacó, classe, identitat i orientació sexual, etc. Tots aquests factors influïen en el posicionament social de les dones i, per tant, eren reivindicacions legítimes. En qualsevol cas, fins i tot sense la inclusió d’aquests factors, aviat es va albirar que el dret al vot no acabava amb la violència de gènere o amb altres violències o discriminacions que, sent més subtils que aquesta, continuaven tenint un pes específic i fonamental. Aquest breu recorregut històric és necessari. No es pot explicar sinó a través d’aquests canvis com el signe del vot s’ha anat diferenciant més i més amb el pas dels anys.
D’una banda, les dones han aconseguit separar els seus interessos del homes que els envolten. Per descomptat, això no significa que no hi hagi interessos comuns. Però les polítiques feministes que consideren com a objectiu l’atenuació i posterior eliminació d’unes certes desigualtats és un factor diferencial. El posicionament sobre l’avortament, la protecció de les baixes per maternitat i paternitat, el compromís amb la reducció de la bretxa salarial, la persecució de la violència de gènere i la protecció de les seves víctimes, l’educació en valors cívics i feministes… Tots aquests i molts altres elements són valorats a l’hora de consignar el vot, ja no supeditats a altres factors, sinó com un apartat amb sentit propi.
Al seu torn, i de manera reaccionària, la consecució d’aquesta progressiva autonomia per part de les dones ha suscitat el recel de molts homes, especialment entre els més joves, que malentenen la pèrdua d’alguns dels seus privilegis com una desprotecció o vulneració dels seus drets (quan, en general, no senten sinó la vulnerabilitat constitutiva del subjecte com a tal). En conseqüència, una part abundant del vot masculí jove està virant a posicions més extremes en l’espectre reaccionari, entenent com a fonamentals els factors de la lluita feminista però en la seva reversió.
Així les coses, i encara amb uns certs matisos i excepcions, el vot entre homes i dones (insisteixo, entre joves especialment), no té l’aire d’homogeneïtzar-se a curt o mitjà termini, sinó tot el contrari. L’espiral d’acció i reacció sembla molt viva, tret que succeeixi una inesperada síntesi dialèctica. I si això és així, esperem que no sigui per renunciar a la consecució de drets i a una causa justa, sinó per la comprensió que determinats factors d’igualtat importen i que la pèrdua de privilegis, per dolorosa que sigui, no és mai injusta.
Catalunya Plural, 2024 
