Can Peguera s’ha salvat més d’un cop d’una imminent destrucció, fins, com hem comentat d’altres vegades, adquirir reconeixement patrimonial, el que tampoc és gran consol pels seus habitants, llastrats per l’endèmica pobresa d’aquesta barri únic i especial, brillant per resistir a un a un etern parany de problemes, resolts amb el mer afany de sobreviure.
El fet d’escriure sèries sobre barris em causa una familiaritat a mida que els freqüento i augmento coneixements i sensacions. En aquest hi ha massa metàfores i estímuls, petits misteris i detalls a resoldre entre marees d’anonimat.
Un només podria resoldre’s mitjançant plànols. El 99% de les cases del polígon són idèntiques. Un insignificant 1% es construí després dels orígens, segons el cadastre el 1954, gairebé una cirereta junt a la frontera amb Fabra i Puig a la plaça de Sant Francesc Xavier, nom que rep per l’homònima església; durant els anys republicans fou casa del poble, mentre al nostre present s’enfosqueix per la seva perpetua clausura, vetada a laics i catòlics, doncs allò normal fora veure-la oberta a un horari decent.
El temple és petit i a la meva imaginació és una imitació en miniatura d’algun mexicà a una de les zones més tranquil·les d’aquesta barriada silenciosa i lliure, un adjectiu complicat d’introduir a qualsevol text, més encara en aquest dedicat a un lloc controlar perquè els seus habitants foren, durant decennis, empestats, fins al punt que als diaris el seu nom no apareix imprès fins 1988 per, a la fi, superar l’estigma de ser les cases barates d’Horta.
El canvi de nom es vincula a una operació fonamental i fallida, si bé aquest potser no és l’espai per a analitzar la qüestió en profunditat. Parlo de la divisió administrativa de 1984, si es vol clau per a donar carta d’identitat als Nou Barris que passaren a ser tretze per exigències topogràfiques i del guió a la seva immensitat. Governar-los junts és un despropòsit, doncs els Ajuntaments Democràtics mai s’han caracteritzat per ser molt coherents pel que fa a l’organització administrativa de la capital catalana. Els Districtes agrupen a l’engròs i això impedeix donar gaire voltes a com unitats més reduïdes, els barris, tenen un tipus de cohesió diferent que no pot canviar-se com per caprici.
En aquest sentit, el cas de Can Peguera és dels més anòmals. És de Nou Barris, però més aviat seria la seva porta des del Turó de la Peira, també del Districte, on s’integra de manera demencial amb Vilapicina, quelcom propugnat per l’ínclit Josep Maria Huertas-Clavería, qui podia amar molts els marges sense saber de veritat llegir-los a tenor de les divisions efectuades, sense mutacions durant dècades per pura peresa i nul·la voluntat transformadora.
A Nou Barris el més raonable fóra trossejar la seva extensió en vàries parts per a governar-les amb més encert i menys dispersió. Ciutat Meridiana, Vallbona i Torre Baró no tenen res a veure amb Vilapicina, així com Canyelles i la Prospe semblen antípodes dins del mateix Planeta. Can Peguera és una excepció que s’emparellaria amb el Turó de la Peira; ambdós son guardians d ela muntanya, a més d ser cul i merda des d’una paradigmàtica misèria econòmica. Seria una aliança més per necessitat que per gust, no en va, per a fer-nos una idea, la nostra protagonista manca de negocis propis.
Com ho farien durant els anteriors decennis d’ostracisme? Com no tenien servei, és senzill imaginar a molts dels seus habitants exercint-lo a d’altres latituds, doncs havien de cercar les garrofes més enllà del seu limes, potser a Pedralbes o la Font d’en Fargues, barris sense tendes i amb molts més possibles a les seves riques pendents.
Als anys 70 encara hi anava el camió d’abastos i el 2024 el mutismematinal no sobta al ser comprensió d’aïllament, Aquí es viu carrer, però no des del tòpic del periodista de local que camina poc pels marges o frikazos de Twitter. Molts dels veïns hauran sortit a treballar i alguns d’altres, la majoria jubilats, passen les hores asseguts a la porta, amb la pau del matí, sense por a ser multats per seure’s a una cadira a l’aire lliure, aliens al temor perquè aquí, excepte servidor i quatre gats, no hi passegen forasters, com a molt els de BCNeta, molt aficionats a escombrar fulles del parc i no gaire a plantar vegetació, com el diumenge passat, gairebé un miracle en comparació amb la seva habitual desídia en abellir.
A Can Peguera hi ha transicions entre les fileres de finques. Mereixerien denominar-se places, no tant pels gronxadors i andròmines municipals, sino perquè aquestes sorgiren quan els residents ocuparen aquests espais com a rectangles per a comunicar-se i fer seu el racó, impecable al seu plantejament i gens uniforme, malgrat les aparences, des de matisos orogràfics.
La democràcia dels seus carrers i cases s’exprimeix des de la blancor de les façanes, d’aquí la importància de les finestres per a violar aquesta legislació cromàtica i volar amb l bellesa de tons amb força singular. La semblança també es trenca amb una minúcia espectacular. Els creadors de Can Peguera volgueren sortejar els problemes d’erigir-lo al debut d’un turó. No hi ha un carrer Major. Potser podria ser-ho Vila-Seca, fonamental fins a la seva conclusió que inaugura el barri del Turó de la Peira a Aneto i revelador perquè a cadascuna de les seves cantonades té com limbes envers Ribelles, separada de la resta de les seves companyes, trobant-se a un punt més elevat, causa de les escales i d’altres trucs per a arribar-hi, fins a completar el laberint, únic. Els seus habitants, no cal dir-ho, ho saben i no necessiten que ningú els hi canti lloes hipòcrites. Ser especial comporta una responsabilitat, sobretot per a Colau o Collboni, ella per a omplir-se la boca amb reduir la pobresa sense mutar ni una mica les desigualtats des de la seva incapacitat per a evitar la fugida de ciutadans llunys del seu rovell de l’ou; el, fan dels grans esdeveniments sense mai mirar als barris excepte per un populisme cutre, el de Mortadelo i Filemón o posar el nom de Manolo Vutal, el del 47, a una estació de bus, un mobiliari urbà que no sol batejar-se, per això el gest ´s estúpid, propi d’algú sense gaire cultura de les lluites veïnals, consistents en crear comunitat sense herois individuals a l’estil Hollywood.
Catalunya Plural, 2024 
