Els cent primers dies de Salvador Illa al capdavant de la Generalitat de la Catalunya han passat ja, tranquils i silenciosos. Aquests tres mesos han estat suficients per mostrar allò que els ciutadans de Catalunya ja sabien sobre Illa. Es un polític notable que no pixa de fora de test, que no entra en polèmiques curterministes, que no insulta més del compte, i que sembla que tingui un pla. És gris com una tarda d’hivern, i no irradia l’entusiasme necessari per fer la revolució. Contribueix, més aviat, a generar a un estat de pau induïda similar a quan se surt d’una operació d’anestèsia total.
Deia Maquiavel que els governants han de tenir una part de lleó i una altra de guineu: de lleó, perquè en política és necessari tenir la força suficient per espantar els llops; de guineu, per tenir l’astúcia suficient per no caure en les trampes dels rivals. Sense negar-li una petita part d’intel·ligència del rei de la sabana, Illa més aviat destaca per saber estar sempre a lloc.
Què ha fet Illa en aquests 100 dies?
El mateix govern ha generat un document que porta com a títol Els 100 dies del Govern de tothom on es resumeix la principal activitat del president durant aquest període. S’explica, per exemple, que durant aquests 100 dies Salvador Illa ha realitzat un total de 200 activitats: 79 reunions públiques, 73 actes institucionals, 19 visites oficials, entre d’altres. Dades força irrellevants en si mateixes però que tenen un missatge clar: aquest és un govern que treballa i que fa coses o, com a mínim, que treballa per fer-les. Hi ha, certament, moltes coses per fer. Tantes com els 50.000 pisos de titularitat pública que Illa s’ha compromès a construir.
Des de Junts per Catalunya s’atacava en la darrera sessió parlamentària al PSC per no haver sigui capaç de fer a correcuita uns nous pressupostos per l’any vinent. Aquest fet, en un altre context, hagués estat motiu suficient per posar president contra les cordes i treure’n alguns rèdits electorals. Qui ho feia, però, era Albert Batet. En aquesta ocasió va ser Ferran Pedret (PSC) qui fou l’encarregat de defensar el president, però si ell és el portaveu de Junts durant aquesta legislatura encarregat d’atacar el president, els danys que serà incapaç d’afligir a Illa seran similar a la picadura d’un mosquit a la cama d’un elefant. La diferencia entre un i l’altre, ideologies a banda, és massa gran. Molt de cara li hauran d’anar les coses al principal partit de l’oposició per fer tremolar el Gestor de Catalunya.
El principal potencial agent de desestabilització d’aquest govern és ERC. Guanyi qui guanyi el proper 30 de novembre de les primàries que enfronten les tres candidatures, la nova executiva haurà de lidiar amb la difícil realitat interna de les bases del partit que es resumeix amb el següent dilema: aproximadament la meitat del partit prefereix a Junts per Catalunya que el PSC, perquè els primers són independentistes, i els segons no. Però també aproximadament la meitat del partit prefereix el PSC a Junts per Catalunya, perquè els darrers, principalment en qüestions fiscals, són una mica més sensibles a l’agenda republicana que els primers.
Però ni és l’únic ni tampoc el que més ha de témer Salvador Illa, doncs hi ha alguna cosa que s’està movent en les nostres societats de dimensions potencialment inabastables; un descontent general que creix en els marges de la institució, que erosiona paulatinament la fe en la política de partits, i, pitjor encara, l’esperança en el futur com a possibilitat per la vida digna. Aquest dissabte Catalunya presenciarà una d’aquestes manifestacions, dirigida a tota aquella gent és incapaç d’imaginar-se un futur a fora de casa els pares. Són tots a aquests i aquestes els quals Salvador Illa haurà fara bé d’escoltar i atendre amb certa urgència. La Catalunya d’Illa no té massa marge de maniobra.
Catalunya Plural, 2024 
