Com comentava en un article anterior, hi ha un perill que no s’ha de menysprear quan se’ns convida a posposar o suspendre l’anàlisi política d’un desastre com l’esdevingut a València unes setmanes enrere. El risc, insisteixo, és que es dilueixin responsabilitats enmig d’eslògans que prediquen que “no és el moment de fer política”.
En aquesta línia, hi ha alguns lemes que encara resulten molt suggeridors, ens interpel·len molt, són més potents i, per això mateix, els seus riscos estan més imbricats i resulten més difícils de desgranar. La màxima expressió d’aquest fenomen ha estat en aquest cas, per descomptat, “només el poble salva al poble”. No obstant això, lluny de ser un predicament buit, aquest lema té la seva molla. Vegem-ho pas a pas.
En principi, l’expressió ens interpel·la i ens gratifica, perquè ens remet a una noció de comunitat que, encara que vaga, conformem de manera senzilla en la nostra ment: les persones ajudant-se entre si, sempre podràs comptar amb el teu veí, l’empatia i la humanitat prevalen davant el caos i el desastre, etc. Aquesta dimensió cooperativa surt a relluir com a contraposició a la decepció envers una classe política inoperant, maldestra, corrupta, i lenta. En aquest sentit, la confiança en el proïsme, per dir-ho així, no neix d’una bona concepció prèvia sobre ell, com del contrast entre la reacció del voluntariós veí (o conciutadà) i la de la susdita classe política.
No obstant això, hi ha una dimensió oculta en el socorregut lema de “només el poble salva al poble”, un registre que queda eclipsat per la potència de la tensió entre la decepció política i l’alleujament ciutadà. Per a albirar aquesta dimensió, ens hem de preguntar, en primer lloc, qui és el poble? És a dir, què estem entenent per poble quan diem “només el poble salva el poble”. La primera resposta sol ser, al bot: la gent. Sí, la ciutadania… Però que uneix a aquesta gent? Més enllà dels llaços familiars o d’amistat, el que sol unir a la ciutadania són aquells llaços que, en un grau o un altre, estan mediats per la institucionalitat de l’Estat: veïns, conciutadans, etc. Per descomptat, podem apel·lar als drets humans, a una consciència i empatia global davant el drama perquè, en línies generals, no tendim a ser totalment insensibles al sofriment aliè. Però això no va en detriment que si d’alguna manera contraposem la ciutadania a la classe política és perquè reconeixem als nostres desemparats conciutadans en la mesura en la qual reconeixem la xarxa de la qual formem part. El poble és, per tant, en el nostre context, una referència al subjecte polític que conforma la ciutadania d’un Estat.
Aquesta digressió sobre qui és el poble no és fútil. Perquè si el poble és la ciutadania que conforma l’Estat, “només el poble salva al poble” ve a significar que l’Estat s’ha escindit d’aquesta ciutadania i, per tant, que el poble s’ha quedat sol.
D’acord amb la desesperació per la magnitud de la tragèdia i els múltiples errors o malapteses en la gestió de la mateixa (i, sobretot, en la seva previsió), la sensació de desemparament és plenament comprensible. No obstant això, la reverberació del missatge no passa tant per aquesta indignació com per l’interès de generar una boira de confusió. La tesi és senzilla: si “només el poble salva el poble”, si la decepció envers la classe política és màxima, dirimir les responsabilitats de cadascun en particular o distingir entre millors i pitjors actuacions passa a segon terme, perquè tots són culpables.
Com a màxim, i amb bastant esforç, es diferenciarà entre les responsabilitats de PSOE i PP que, dit sigui de pas, no poden ser mai equiparables des del moment en el qual qui subestima la necessitat de reportar l’alerta a la ciutadania és el govern de Mazón (i la lentitud posterior en la gestió també es correlaciona amb aquest punt de partida, de manera inexorable).
No obstant això, hi ha altres assumptes que difícilment sortiran a la llum mentre ens parapetem en l’esmentat lema: no s’hauria de construir en determinades zones inundables, s’ha d’actuar davant previsibles desbordaments futurs del barranc del pedrís, hem de plantejar-nos la nostra relació amb el territori i, en un sentit més ampli, amb el nostre ecosistema canviant, etc.
Es pot caure en la temptació de dir que, en realitat, res tenen a veure amb el poble aquests assumptes, ja que els polítics fan i desfan al seu gust, contravenint moltes vegades la voluntat popular. I això és cert. De fet, seria no sols socorregut sinó reduccionista apel·lar a la nostra capacitat de vot per a canviar les coses: moltes vegades no és suficient. Però quan aïllem el poble de la xarxa estatal de la qual forma part (perquè ja per naixement ens hem vist abocats a això, vulguem o no), per molt comprensible que sigui el cansament, en comptes de repudiar a l’engranatge estatal i a la classe política dirigent, no fem sinó exonerar-la de les seves responsabilitats, tenint en compte que sabem que persistirà en la seva existència i, per tant, en el seu engany i decepció constant. No, el problema no és que estem davant un Estat fallit, sinó que l’Estat ha fallat en la seva actuació a tots els nivells de temps i gestió, i és el seu deure solucionar-lo. Cal recordar-li-ho i exigir-li-ho. No convertim “només el poble salva el poble” en una justificació de l’statu quo en la qual assumim que les coses són així i ja està: així és com la ideologia opera, fent que assumim com a natural i necessari allò que no és sinó històric i contingent.
Catalunya Plural, 2024 
