Des de fa un temps em movia un imatge per a acomiadar-me, si bé un no ho fa mai del tot, de Can Peguera. Es tracta d’un carrer intern dins d’un complex creat a mitjans dels anys noranta per, potser, Emili Donato. El carrer d’Ogassa és mig invisible perquè el seu format no es sotmet a les normes.
M’impressionà un cop em vaig alliberar dels obstacles per anar més enllà, dissipats si empres la curiositat com déu mana. Aquell interior és una fantasia, una genialitat i una bogeria que tornarà al tancament, si bé mereixeria ser inici perquè era Número 1 a la pàgina del nomenclàtor.
Si l’apreciem des de mapes actuals el detectarem un cop abandonem Can Peguera cap a La Guineueta, de llarga frontera, aquí en sintonia amb l’ingrés al Parc Central de Nou Barris, factor essencial de present, tot i que en aquest punt, un de tants limbes comtals, allò remarcable al passat era la seva condició ja independent als dominis del manicomi o si voleu l’Asil Mental de la Santa Creu, enorme i ben aprofitat com a seu del Districte de Nou Barris, amb múltiples espais per a la ciutadania.
Un dels focus d’aquest enclavament on ens trobem és la seva qualitat de múltiples obertures i significats, ara molt subtils per la preponderància del parc. Un d’aquests darrers recau al passeig Urrutia, dedicat el 1929, com Can Peguera, a un capità general de Catalunya, reorganitzador del sometent català i després hàbil a tancar el 1795 la guerra gran amb França. Lo del sometent era molt del gust de la dictadura de Primo de Rivera i com és normal ningú s’ha parat gaire a pensar molt si té sentit mantenir la denominació, amb anterioritat batejada amb lògica en favor de Can Carreres, imprescindible a la zona des del segle XIX, més puixant per envoltar-se de les aigües d’un torrent canviant a la seva nomenclatura i aquí dirigint.se disparats envers el que és el passatge del Nil, un d’aquells punts màgics a la seva decadència i també una advertència de la mania municipal en ubicar aparcaments a l’aire lliure junt a torrenteres, com al Lligalbé del Baix Guinardó o junt al carrer d’Aiguafreda, a Horta.
El 2024 Can Carreres hauria de ser, sense ser-ho, un dels estendards del Parc Central de Nou Barris, amb un enorme potencial de bellesa i una prodigiosa opció d’enllaç de verd amb el seu germà, el de la Guineueta. Més enllà d’aquestes conjectures el aspecte té un aura triomfal, però menystinguda.
Dins d’un lustre es complirà un segle de la defenestració del camí de Can Carreres en favor d’Urrutia. Potser hagi arribat el moment de revertir-ho, així com també s’agraïria una dignificació de la ruta del torrent que després serà Maladeta, Piqué, Parellada o Estadella. El passatge del Nil, com els seus afins, seria un magnífic espai verd amb valor patrimonial, intergeneracional, sostenible i el que mes us agradi, amb l’extra de poder jugar amb la pedagogia urbana. La idea aquí endegada des de fa anys es copsa en aquests codis QR als llocs del Va passar aquí de Betevé. Tan de bo aquest pas sigui el debut d’una modernització reial d’aquest contacte de la Història de la ciutat amb els seus habitants/passejants, que des del seu telèfon podrien aprendre-la, complementant-se això amb petits escrits accessibles sense tanta parafernàlia tecnològica.
Al bloc Ogassa hi ha un pontet, i sí, bingo, es una picada d’ull del torrent. Si des d’aquesta excepció mirem cap a Can Peguera només podrem admirar la seva diferència i com la seva estructura té quelcom de penitència per com són d’escarpats els seus carreronets, blancs i mediterranis junt a la Muntanya, a la Peira encara més maltractada a un altre matrimoni anòmal i molt inesperat dels alentorns, aquí des de la pobresa i la geografia.
Ogassa era la número 1 de Can Peguera i tan sols accedí a l’abecedari de poblacions de la província de Girona el 1945. A les fotos aèries la seva especificitat geomètrica prèvia a la seva revolució la converteix en una muralla entre dos mons que no només separava al tenir personalitat pròpia, distingint-se de les seves veïnes a la vora dels bojos, orgullosa perquè durant dècades aquest confí tingué unes arquitectures molt marcades a les seves misèries i Ogassa era alfa i omega, un flaix o l’espurna de Can Peguera.
La batalla de contraris estètics entre universos veïns és molt xocant. Una font a Can Peguera, sens dubte icònica a la quotidianitat, discrepa milles dels laberints d’Ogassa, un oasi de silenci pels matins, alegres d’acollir els adolescents capficats als seus telèfons, a amants de l’hora de pati o futbolistes amb aroma a la Catalunya de Lamine, la del Milagro en Barcelona de Pérez Andújar i Joan Guerrero, viva als barris, molt millorats i amb esperances, malgrat ostentar índexs de pobresa vergonyosos, una de les tantes cares B de Barcelona.
Ogassa és una càpsula, un limbe dins d’un altre limbe. Ogassa és única i la frontera, aliena a tanta secreta exuberància, es perfila amb minúcies, dels cromatismes a les alçades, de la uniformitat morfològica de Can Peguera a percebre moltes alteracions quan es travessa el passeig Urrutia, doncs el parc i els edificis adjacents són com una antípoda massa plena d’estímuls, d’una de les peces lúdiques per a nens a la mateixa Ogassa, la perla sense cap ni peus per a la majoria si tries pel carrer des d’una vessant pràctica mentre ignores racons a vessar de preguntes que són invitacions en una terra de ningú.
Catalunya Plural, 2024 
