Una riuada de mort i destrucció

«Su profundo y ancho cauce siempre está seco, salvo en las avenidas, cuando recibe tantas aguas y corre tan furiosamente, que destruye cuanto encuentra…».

Antoni Josep Cavanilles

Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del reino de Valencia (1795-1797)

La riuada de 29 d’octubre de 2024 és la inundació catastròfica més greu i destructiva que ha patit el País Valencià des que hi ha constància històrica. De moment hi ha 221 persones que han perdut la vida i cinc desaparegudes. Malauradament, les víctimes continuen augmentat. Els 75 municipis afectats per les inundacions se situen a les comarques de la Plana d’Utiel-Requena, la Foia de Bunyol, l’Horta Sud, la Ribera Alta i Baixa, el Camp del Túria, els Serrans i tres pedanies de la ciutat de València. El desbordaments dels rius Túria i Magre i els barrancs de Poio, Saleta i Picassent, entre altres rambles, han sembrat novament mort i destrucció al territori valencià.

La comarca més castigada ha estat l’Horta Sud, formada per vint municipis amb una població de més de 482.000 habitants i situada aigües avall del Poio, barranc que desemboca a l’Albufera de València després de rebre en el seu curs alt i mitjà les aigües de les rambles del Pozalet, Gallego i Horteta. El desbordament del Poio, juntament amb els barrancs de la Saleta i Picassent, han deixat una profunda ferida de mort i destrucció que costarà temps curar. La immensa majoria de les víctimes vivien en pobles de l’Horta Sud, principalment Albal, Alfafar, Aldaia, Beniparrell, Benetússer, Catarroja, Massanassa, Picanya, Sedaví, Torrent i Paiporta, municipi que amb 45 morts ha estat l’epicentre de la riuada.

Mai cap riuada documentada històricament en aquesta comarca s’havia cobrat tantes vides ni havia causat tants danys materials ni tanta desolació humana, ni tan tols la gran riuada del 14 d’octubre de 1957 que arrasà la ciutat de València i 22 pobles de l’Horta Nord i l’Horta Sud i en la qual moriren almenys 81 persones arrossegades per les aigües.

Tenir memòria de les riuades és imprescindible. Des d’aquella riuada del Poio de 1775 que va nomenar el botànic Josep Antoni Cavanilles fins avui, aquesta rambla i barrancs adjacents han enregistrat un centenar d’inundacions, algunes d’elles catastròfiques. Però hi ha documentades més antigues. A Aldaia, el barranc de la Saleta causà greus inundacions en 1537, 1540, 1651, 1731, 1766 i 1776, segons l’historiador Josep Ramón Sanchis. Així mateix, tal com he pogut documentar en alguns estudis, els pobles de l’Horta Sud pròxims al riu Túria i als barrancs de Poio i Picassent patiren inundacions catastròfiques en 1864 i 1897 –també València–, així com altres riuades menors en 1867, 1868, 1870 i 1871.

Igualment, el segle XX ha estat prolífic en inundacions. La més destructiva ha estat la del 14 d’octubre de 1957, que com s’ha dit deixà almenys 81 morts i va destruir part de València i 22 pobles de l’Horta, comarca on resultaren greument damnificades 2.700 famílies. D’igual manera, en aquesta centúria han hagut altres riuades menors però també destructives que van tindre lloc en 1949, 1950, 1983, 1989 i 2000, sempre a l’octubre. Aquesta última va tenir efectes devastadors especialment a Aldaia i Catarroja.

El segle XXI començà amb la inundació del 12 de novembre de 2022 pels desbordaments dels barrancs de Poio, Saleta i el Moro, afectant principalment a Torrent, Aldaia, Manises i Riba-roja de Túria. Aquesta inundació ja anunciava de manera premonitòria la gran riuada del 29 d’octubre 2024, que ha deixat una profunda ferida de mort i destrucció. Aquest fatídic dia, segons la CHX, el Poio va registrar un cabal punta de 3.500 m³/s al seu pas per Catarroja, si bé encara no són dades definitives.

La Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX) qualifica la conca del Poio, d’uns 470 km² d’extensió, com una àrea d’Alt Risc Potencial Significatiu d’Inundació (ARPSI). El Poio, també anomenat barranc de Xiva o de Torrent, sempre ha deixat una nafra de dolor i destrucció amb els seus desbordaments, sobretot en la zona de desembocadura.

Per què la riuada del 2024 ha estat molt més devastadora que la del 57?

La inundació de 2024 ha estat molt més devastadora que la de 1957 a l’Horta Sud. A més del gran volum de cabal que portaven els barrancs i la fallada dels sistemes d’alerta a la població, hi ha altres factors que expliquen la magnitud de la catàstrofe d’enguany. Al llarg dels 67 anys que separen les dues inundacions s’han produït importants transformacions socioeconòmiques i en l’ocupació del territori que han agreujat la situació.

El fort creixement econòmic, industrial i poblacional de l’Horta Sud des de la dècada de 1960 ençà ha provocat un augment considerable del sòl urbanitzat paral·lel al retrocés de l’horta, que històricament ha absorbit i alleujat la força destructiva de les avingudes. La riuada de 2024 ha trobat més sol urbanitzat que en 1957 i ha avançat més ràpida sobre l’asfalt. Un estudi coordinat per Rafael Temes Córdovez revela que en 1957 l’àrea metropolitana de València tenia 3.414 hectàrees de sol urbanitzat, mentre que en 2015 la superfície total urbanitzada pujava a 9.730 hectàrees, el que significa que en aquest període han desaparegut 6.200 hectàrees d’horta.

La regressió del sòl rústic ha estat més intensa a l’Horta Sud, centre neuràlgic industrial i de vies de comunicació d’accés a València, que ha viscut un accelerat creixement del sòl residencial i industrial i de la població, sense massa coordinació metropolitana, passant de 150.191 habitants en 1960 a 482.569 en 2023. La comarca, a més, compta amb més de 50 polígons industrials i comercials que ocupen més de 2.000 hectàrees. Això se suma a la construcció de l’Autovia de Torrent, l’AVE, l’A7, l’Avinguda del Sud entre Albal i València, el Distribuïdor Comarcal CV-33 i el desdoblament de l’A3 i la Pista de Silla (A31). Algunes d’aquestes vies han actuat de presa de contenció en la inundació augmentant el nivell d’aigua als pobles.

Les conseqüències nefastes de la riuada són una conseqüència del fracàs de la coordinació metropolitana entre administracions, on l’Horta Sud sempre ha eixit perdent en benefici de València. De fet, València ha fet de l’Horta Sud una comarca satèl·lit on ha externalitzat tot allò que li molestava. Les infraestructures al servei de la ciutat s’han fet a costa d’arrasar hectàrees d’horta i crear el desgavell urbanístic que tenim ara.

Altre factor que ha incrementat la tragèdia és l’alta mobilitat urbana amb vehicles privats. Segons el Pla Bàsic de Mobilitat de l’Àrea Metropolitana de València (2018), es realitzen una mitjana de quasi 900.000 desplaçaments d’entrada i eixida a la ciutat cada dia. En 1957 hi havia un feble parc automobilístic, en l’actualitat hi ha més de 700 cotxes per cada 1.000 habitants. La inundació d’enguany ha sorprès a moltes persones a la carretera o intentant salvar els seus cotxes dels garatges. La gran quantitat de vehicles arrossegats per la riuada ha convertit la comarca en un cementeri de ferralla, dificultant més si cap les tasques de neteja.

Les infraestructures de defensa contra inundacions també marquen diferències entre les dues riuades. Tot i que la gran riuada de 1957 va devastar València i 22 pobles del nord i sud de la ciutat, el règim franquista optà per donar una solució sols a la capital mitjançant la construcció del Nou Llit del Túria, l’anomenat Pla Sud. Es va perdre l’oportunitat de donar una solució metropolitana al problema i l’Horta Sud quedà a mercè de futures riuades amb les conseqüències que hem vist enguany. El Nou Llit del Túria ha salvat València, però tot el que ha quedat al sud d’aquesta obra hidràulica ha quedat devastat, és a dir, les pedanies del sud de València i disset dels vint pobles de l’Horta Sud han quedat negats. Un greuge històric vergonyós i intolerable que l’Horta Sud no es resignarà a perpetuar.

Aquesta discriminació històrica s’allarga des del mateix moment que es va concebre el Pla Sud. Cal subratllar, que en cas d’Aldaia, des de l’any 1975, el planejament urbanístic contempla la canalització i desviament del barranc de la Saleta cap al barranc de Poio. Un projecte que es recollirà després en el Pla General d’Ordenació Urbana de 1990 i que ha sofert diverses modificacions, adaptacions i entrebancs.

Tot i això, des de 1958 fins avui els governs central i autonòmic s’han mostrat incapaços i ineficients per a donar una solució a l’Horta Sud per a mitigar el problema de les inundacions. La desídia política, la manca de consciència real del problema per part de la classe política  i els tortuosos laberints burocràtics de l’Administració pública, on els diversos projectes hidràulics de defensa contra inundacions han anat passant de despatx a despatx de tècnics i polítics, han impedit a data d’avui l’execució d’obres hidràuliques contra riuades que d’haver-se fet hagueren pogut evitar les morts i danys materials que s’han produït en 2024.

Les solucions que mai van arribar

La CHX començà a dissenyar als anys noranta del segle XX les primeres propostes globals d’enginyeria hidràulica de defensa contra inundacions a la conca del Poio. Després de molta pressió per part dels alcaldes, el 24 d’abril de 1995 la CHX aprovà el projecte basic  de «Restitución y adaptación de lechos naturales de los barrancos del Poio, Torrent, Chiva y Pozalet». Contemplava la canalització massiva de 42 km de llits de barrancs, però es va descartar pel perill d’accelerar l’aterrament de l’Albufera. D’aquest projecte, sols es van canalitzar 7,2 km des d’aigües amunt de Paiporta fins a un punt situat a 3.900 m de la desembocadura a l’Albufera.

Altre projecte que mai s’ha executat ha estat la construcció d’una presa en la capçalera dels barrancs del Poio i Pozalet, aigües avall de la localitat de Xest, amb un volum d’embassament de 8 Hm³ a fi mitigar les avingudes de la part alta de la conca, reduint així els cabals màxims aigües avall. Però aquest projecte, que trobà l’oposició de l’ajuntament de Xest, va ser descartat en 2004 pel Govern central. Amb la seua cancel·lació es van plantejar propostes alternatives.

L’alternativa vingué després. A l’abril de 2006 es presentà la memòria resum d’impacte ambiental del projecte «Adecuación Ambiental y Drenaje de la Cuenca del Poyo Vertiente a l’Albufera», que es va traure a informació pública en 2009. El nou pla, encara vigent, opta per actuacions respectuoses amb el medi natural. Es tracta d’una nova proposta hidràulica general de conca més compatible amb la preservació de l’Albufera. La part més singular del projecte és la construcció de dos canals a cel obert anomenats vies verdes que desviarien una part important del cabal dels barrancs de la Saleta i del Poio cap al Nou Llit del Túria.

Aquest projecte, a més, intenta donar solució a la complexa xarxa hidrogràfica que formen els barrancs de Poio, Pozalet i Saleta als termes municipals de Riba-roja de Túria, Quart de Poblet i Aldaia. El Pozalet es considera la part alta del barranc de la Saleta, però en realitat estan separats per una plana d’inundació a la zona coneguda com Pla de Quart. De fet, el llit de la Saleta s’inicia en el creuament entre l’A3 i el polígon industrial de Quart de Poblet. I la cosa es complica pel fet que aquesta xarxa ha sofert variacions en els darrers quaranta anys a causa de la construcció de zones industrials i comercials i d’autovies com l’A3 Madrid-València i l’A7. Tant és així que, a partir del creuament de les autovies A3 i A7 existeixen interaccions entre aquests tres barrancs, que en situació d’avingudes provoquen intercanvis de cabals d’aigües que van a parar majorment al barranc de la Saleta inundant Aldaia i part d’Alaquàs i Xirivella.

Un no pot deixar de pensar que d’haver-se executat aquest projecte completament podria haver mitigat en gran manera la inundació del passat 29 d’octubre passat. Això no obstant, la realitat és tossuda. Els ajuntaments de l’Horta Sud, principalment Aldaia, Xirivella, Torrent i Paiporta, porten anys reclamant aquestes obres tant al Govern central com a la Generalitat Valenciana. Però l’avanç dels projectes ha sigut extremadament lent, deixant a aquestes localitats totalment desemparades davant les inundacions.

Els canvis polítics en els governs central i autonòmic –amb diversos governs del PSOE i el PP– que s’han produït des d’aquell llunyà 2006 fins al moment present, la nova legislació ambiental aprovada en aquest període i la no de consignació pressupostària per a executar les obres, han entrebancat el projecte. Coses molt difícil d’entendre per una ciutadania dolguda que ha perdut familiars i amics, cases, empreses i estris domèstics de primera necessitat.

Un clar exemple d’aquestes incongruències i desídia es l’obra de desviament Via Verda Aldaia-Xirivella-Nou Llit del Túria. Aquesta es va licitar al gener de 2011, amb la consegüent expropiació de terrenys, però mai va ser adjudicada ni executada. Es va paralitzar després de les eleccions de 29 de juliol de 2011. La declaració d’impacte ambiental finalment caducà en 2017.

L’Ajuntament d’Aldaia lluita per desbloquejar el projecte. De fet, com si fos una premonició del que havia de vindre, l’alcalde d’Aldaia, Guillermo Luján, va tenir dues reunions d’alt nivell per desbloquejar el projecte. La primera fou el 5 juliol de 2024 amb Directora General d’Aigua, Sabina Coretti, i el Subdirector General d’Avaluació Ambiental, y Paisatge, Miguel Montañana, de la Generalitat Valenciana.

La segona fou el 19 de setembre 2024 amb el Secretari d’Estat de Medi Ambient, Hugo Morán. En ambdues reunions tant la Generalitat com el Ministeri de Medi Ambient van manifestar la seua  predisposició a agilitzar el projecte. Veurem si compleixen. A hores d’ara, el projecte està pendent d’aprovació definitiva per part de la Comissió Estatal d’Avaluació Ambiental del Ministeri de Transició Ecològica i Repte Demogràfic.

Des de fa 40 anys l’ajuntament d’Aldaia porta reivindicant el desviament de la Saleta. Tant l’actual alcalde d’Aldaia com els primers edils que l’han precedit han tingut nombroses reunions amb responsables de la Generalitat, la CHX i el Ministeri de Medi Ambient per a solucionar el problema endèmic de les inundacions.

Mentre s’albira una solució hidràulica de defensa contra les inundacions i es demanen responsabilitats polítiques per la desídia i descoordinació en el sistema d’alerta a la població aquell fatídic 29 d’octubre, la indignació fa mossa en una ciutadania trista i decebuda. Els morts es continuen soterrant i els carrers segueixen encara bruts de fang. En tot cas, aquesta obra és prioritària i inajornable si es vol donar una solució global a la conca del Poio. Però no oblidem que l’aigua sempre torna al seu llit, el major risc és oblidar que pot tornar a passar.

Francesc Martínez Sanchis

Periodista i historiador de l’Horta Sud. Autor del llibre Aigües de fang. Riuades històriques d’Albal i la comarca de l’Horta (1864-1957).