Els debats sobre les qüestions veritablement fonamentals que afecten la nostra vida acostumen a regir-se per una crítica constant i una tendència al reduccionisme, la demagògia i la intoxicació. Ara que s’apropen les festes nadalenques, segur que molts de vosaltres, lectors, heu escoltat solucions concloents i definitives per resoldre, amb pocs recursos i molta contundència un greu i profund problema públic. Aquest autoritarisme de sobretaula contrasta sovint amb el tecnicisme d’aquells que veritablement poden proposar solucions o millores; que acostumen a ser més conscients dels propis límits i que gosen, fins i tot, dubtar del seu propi criteri.
Us avanço, però, que en aquest text intentaré apropar-me més al discurs de traç gruixut protagonitzat per cunyats d’aquí i d’allà. Faig servir aquest punt de partida perquè considero que, en termes de llenguatge i en el marc del debat actual, és més útil per agitar consciències i provocar reaccions. Spoiler: acadèmics, els cunyats us estan guanyat.
Us explico. El meu entorn més immediat està fart de sentir-me plantejar una mateixa idea com a solució a la major part de problemes socials que es converteixen en matèria de debat social; especialment aquells que tenen alguna relació amb la distribució de la riquesa. Sempre que algú dibuixa un escenari futur negatiu en clau de polítiques socials jo faig referència al que, per a mi, és el gran elefant a l’habitació. La renda bàsica universal. El que és el mateix, que tots els ciutadans del nostre país percebin una assignació econòmica bàsica capaç de garantir un cert nivell de vida. Una proposta igual de revolucionària i integral que la salut universal del nostre sistema, l’accés garantit a l’educació pública o el dret a un subsidi per desocupació.
Afortunadament, aquesta proposta no em té a mi com a únic defensor i, de fet, hi ha un ampli grup d’acadèmics, experts i activistes que fa dècades que treballen per divulgar-la i aprofundir en la seva viabilitat tècnica i econòmica. La Red Renta Básica a nivell estatal o la Basic Income Earth Network han contribuït de manera decidida a fer més sòlida aquesta proposta i a fer-la arribar a diferents públics i sectors. Sense la seva tasca no seria possible que aquesta proposta hagués aterrat als programes electorals d’Esquerra Republicana o la CUP, o que sigui defensada en públic per referents de l’àmbit de Sumar, com ara la Ministra de Sanitat Mónica García.
En aquest sentit, la posada en marxa del Pla Pilot per a la Renda Bàsica Universal l’any 2021 semblava posar les bases per a aterrar en l’àmbit de l’administració pública una idea revolucionària. De la mà del mètode científic, amb el suport dels activistes i acadèmics que l’havien promogut i amb la potència de l’administració de la Generalitat de Catalunya. Aquesta experiència, per raons polítiques que coneixen més bé els seus protagonistes, ha anat descarrilant poc a poc. El Pla Pilot, com a tal, ja dissenyat i no implementat finalment, ha estat una fase d’assaig ben interessant on el moviment social i l’acadèmia han xocat amb la lògica politicoadministrativa. Segurament, una oportunitat perduda. Tinc la sensació que hi ha un interès -no sé per part de qui- en no conèixer els efectes que tindria una renda bàsica universal. No entenc, si no, la raó de tanta oposició.
La batalla, però, continua. Continua als debats informals on, com deia, els meus interlocutors apunten les greus conseqüències d’implementar una proposta revolucionària com la que defensem. Alguns diuen que la renda bàsica universal faria pujar la inflació (la prestació d’atur té aquesta conseqüència?) sense tenir-ne massa dades. El cost de la vida, precisament, ha pujat de manera exponencial els darrers anys i la implementació d’una mesura d’aquestes característiques pal·liaria els seus efectes negatius. Els que alerten de les conseqüències negatives de la inflació són precisament aquells qui menys receptes posen sobre la taula per minimitzar-les. Quina dada fan servir per a demostrar-ho? Sense plans pilots i visió comparada; cap ni una.
Hi ha qui prefereix atacar la proposta de RBU a causa d’una suposada incapacitat tècnica per portar-la a terme. Afirmen que l’administració no pot fer-hi front; en alguna conversa s’hi refereixen al finançament de la proposta, mentre que en altres moments destaquen una mancança de recursos humans i mitjans per garantir el seu desenvolupament. L’existència de moltes ajudes públiques condicionades -o fins i tot d’incentius fiscals a determinades activitats- no aixequen una polseguera similar. És més; sovint els defensors de la renda bàsica són aquells que propugnen de manera més conscient reformes fiscals progressives o reducció d’impostos a productes alimentaris o de primera necessitat.
La renda bàsica universal demana un esforç previ per a reavaluar les preferències vitals i d’organització del nostre sistema econòmic. La dignitat humana i la salut mental han de situar-se al bell mig de les prioritats de les administracions. Per això caldria reformar la major part d’ajudes condicionades, això com fins i tot el sistema de pensions o la prestació per atur. A més a més, comportaria una conseqüència evident; els treballadors triaran la seva feina en funció del seu propi interès, més enllà de la seva necessitat. I una conseqüència innegablement positiva; aquelles tasques imprescindibles -en pandèmia en dèiem “treballadors essencials”- rebrien unes millors remuneracions.
I els rics, també la cobrarien? I tant! Però, evidentment, a final d’any haurien d’aportar en funció dels seus beneficis. Com ja passa a hores d’ara, però amb un sistema més progressiu, amb més trams i més eficient que gravi les rendes del treball, però també els guanys societaris, de manera adequada.
La crisi dels preus de l’habitatge ha posat de manifest la necessitat que l’Estat intervingui. Aquest no només ha de controlar preus o promoure habitatge, sinó que ha d’intentar transformar tot un mercat d’especulació que atempta contra la dignitat de les persones. És un exemple molt evident de com les polítiques socials han d’abandonar una voluntat de complementarietat o de salvament davant de situacions límit per a dirigir-se a les grans majories socials. És un nou punt de partida, perquè la major part de les persones (no ho dic jo, ho diu el salari mitjà a Catalunya) no poden suportar l’increment del cost de la vida del darrer lustre. L’augment sostingut del salari mínim (que era de 600€ l’any 2008, mentre que és de 1134€ l’any 2024) no ha tingut un impacte decisiu en el salari brut mitjà anual, que a Catalunya era de 23.375,54€ l’any 2008 i que l’any 2022 ascendia a 28.774,55€. Una diferència ben petita si tenim en compte que, per exemple, el preu de lloguer mitjà a la ciutat de Barcelona era de 813€ l’any 2008, mentre que l’any 2023 aquest s’ha enfilat fins els 1.136,40€. Malgrat l’espectacular creixement del salari mínim, el lloguer mitjà segueix per sobre d’aquest com fa ara gairebé 20 anys.
És ben evident, per tant, que cal repensar a fons el model d’intervenció social i adoptar una nova òptica integral; universal, en la línia de la prestació dels serveis de salut o educació, però dirigit a un sosteniment vital de mínims. Si l’Estat no ho evita, ben aviat es crearan dues categories socials ben diferenciades, on aquells que puguin heretar béns (o posicions socials i laborals) de les seves famílies tindran un avantatge competitiu evident. La resta de la població, si l’escletxa no s’escurça, quedarà destinada a acceptar qualsevol feina (o feines, en plural) per a sobreviure com a treballadors pobres. Un fenomen que avança cada dia, fins i tot dins de la mateixa funció pública.
No vull viure a un país com Andorra, que fa bandera de la baixa pressió fiscal a costa de la feina dels treballadors del sector serveis, que ni tan sols tenen garantit el dret a continuar vivint al país un cop perden el seu lloc de treball. A més, el dret a assistència sanitària s’esfuma només quatre mesos després de perdre la feina. L’estat espanyol, davant d’aquesta situació, preveu que si un nacional seu torna a l’Estat després de quedar-se a l’atur, pugui accedir a una prestació per desocupació de nivell contributiu, a un subsidi per desocupació de nivell assistencial, a un subsidi per desocupació per a més grans de 52 anys o a la renda activa d’inserció. És evident que cal protegir els més febles, però alhora posar ordre en un univers d’ajudes dissenyat per a ser complementari i no garant.
En conclusió, calen polítiques socials que veritablement tinguin un efecte sobre les condicions de vida de la gent, que ataquin discursivament el discurs de les paguetes i de mal ús dels recursos públics. La gestió pública és l’única que pot construir una societat on la dignitat humana sigui central.
Catalunya Plural, 2024 
